12.12.2023 - 19:05
|
Actualització: 12.12.2023 - 19:40
Els forats de les bales que va disparar Tejero fa quaranta-dos anys i que encara hi ha al sostre del congrés espanyol es miraven Alberto Núñez Feijóo quan exclamava: “Aquesta tarda, el congrés ha esdevingut una cambra trista i decadent; és la sessió més trista i decadent d’ençà d’aquella tarda del 23 de febrer del 1981.” El president del PP tenia raó quan deia que era una tarda trista; el dia que la proposició de llei d’amnistia sobre el procés ha entrat a la cambra baixa espanyola per començar el camí cap a l’aprovació és rúfol i fred a Madrid, i els ànims a l’hemicicle, també. Perquè hi ha la constatació de quelcom d’irreversible i perillós que entra de ple avui mateix al cor del sistema. El text d’una llei que no fa ni un any era impensable i que esborra els delictes amb què la judicatura espanyola ha perseguit l’independentisme durant la darrera dècada, del 9-N a l’1-O i les mobilitzacions posteriors. Feijóo ho ha presentat com una humiliació, una corrupció política, una obscenitat… Però si no hi ha unitat de l’independentisme a l’hora de defensar l’amnistia, tampoc n’hi ha a l’hora de combatre-la: avui s’ha constatat la fractura entre el PP i Vox, entre Abascal i Feijóo, si més no retòrica, per les paraules del dirigent d’ultradreta dient que a Pedro Sánchez l’acabarien penjant dels peus, com van fer amb Mussolini. El president espanyol s’ha estalviat l’espectacle del dia més trist al congrés, perquè just avui tenia una recepció amb el rei de Jordània.
[VÍDEO] Rufián a Feijóo: “A Catalunya estem preparats per guanyar o perdre un referèndum, i vostès?”
I qui s’ha hagut d’empassar el gripau d’haver de defensar la tramitació de la llei d’amnistia en nom del PSOE, l’únic partit signant del text, ha estat Patxi López, que ha suat per exposar amb convenciment els seus arguments de constitucionalitat de la llei, de pas endavant vers la convivència i el retrobament entre catalans i espanyols, de passar pàgina… “Hem fet esforços per la distensió, decisions valentes, obrir espais amb el diàleg, arribar a acords amb qui pensa diferent, i nosaltres hem recuperat la política. La taula de diàleg, els indults, la sedició van aixecar polseguera, i tot havia de trencar Espanya, però van ser els primers passos per a desinflamar la crisi.”
Patxi López té el mateix problema que Pedro Sánchez a l’hora de defensar l’amnistia, a part de la manca de convicció: l’hemeroteca. Feijóo li ha recordat que, no fa pas gaire temps, tant ell com Sánchez deien que “a Catalunya hi havia hagut una rebel·lió, que Junts són el Le Pen de la política espanyola, que l’amnistia és inconstitucional…” I avui l’ex-president basc, l’ex-president del congrés espanyol, deia que l’amnistia era l’esperança. I quan ho deia, els diputats de la dreta reien i feien befa, de tan increïble com sonava. López tan sols parlava amb contundència i convicció quan es referia a les paraules d’Abascal sobre Sánchez. “Són paraules tan greus que poden ser la justificació per a accions violentes. Així és com s’eliminen les democràcies: no es reconeix el resultat electoral, després es deslegitima i finalment es fan discursos d’odi. Anirem a la fiscalia, perquè això exigeix responsabilitats penals.”
[VÍDEO] L’argument estrany de Junts: gràcies a l’amnistia, Europa no castigarà Espanya
El PSOE ha tornat a agrair que Vox li doni aire, perquè els exabruptes d’Abascal compliquen el discurs a Feijóo, a qui es veu incòmode havent d’anar de bracet amb aquests companys de viatge però sabent que és inevitable. Abascal el vol abraçar, però està tan obsessionat amb el PP que pràcticament s’ha oblidat de parlar de l’amnistia: el seu missatge principal era un retret a Feijóo: “Sabeu quantes vegades m’han demanat que condemni una foto vostra, una foto amb què, de manera injusta, us volien vincular amb el narcotràfic? No m’he afegit mai a aquests linxaments, jo. I lamento haver-vos vist córrer a afegir-vos al linxament contra Vox i contra mi. I sí, el poble espanyol s’acabarà cansant dels qui traeixen Espanya.”
Més encara: “No esteu a l’altura del greu moment en què es troba Espanya”, deia Abascal a Feijóo. “Us hem ofert de coordinar una resposta al cop a escala institucional, als tribunals, als parlaments, als carrers… i no us ha donat la gana.” El tremendisme i la hipèrbole són previsibles en el discurs de Vox, però el PP també es fa seu aquest discurs, empès per tot el reguitzell d’associacions de jutges i fiscals que han alçat la veu contra l’amnistia, per les manifestacions públiques imposades per la majoria del CGPJ que, encara caducat, encara controla el seu partit, i ha capitalitzat avui l’oposició a la llei. “L’amnistia és una humiliació que Espanya no es mereix. Espanya no es mereix un president segrestat ni que es negociï el futur de manera opaca a l’estranger i amb un mediador internacional”, deia Feijóo. “No és just deixar en paper mullat el discurs del cap de l’estat del 3 d’octubre de 2017.”
El to del dirigent del PP anava prenent un caire més greu, fins a assenyalar el motiu pel qual veu perillosa l’amnistia, per més que disposi de la majoria del congrés: “Senyora Nogueras, senyor Rufián, amb aquesta amnistia penseu tornar a la constitució espanyola? Abandonareu per sempre [l’objectiu de] la independència, com diu el PSOE? Us sentireu ara més units que mai a Espanya? No heu mentit pas, heu dit clarament que ho tornareu a fer, que cal tornar a la situació prèvia al 2017.” És la por que l’amnistia i la negociació que s’obre en paral·lel puguin qüestionar l’statu quo. I no és únicament discurs polític per a desgastar Sánchez; és un temor real que supura en les principals tribunes mediàtiques de la dreta, que fins i tot s’endevina en l’editorial que El País dedica a defensar l’amnistia.
I, en canvi, els partits independentistes que l’han negociada sembla que badin. Si més no, si ens atenim al debat d’avui. La interpel·lació de Feijóo a Nogueras i a Rufián no ha acabat de tenir una resposta. La portaveu de Junts al congrés no li ha respost perquè no ha intervingut. Ha parlat el diputat Josep Maria Cervera, que ha començat marcant territori, desacreditant la negociació que va fer ERC dels indults i la reforma del codi penal contraposant-la amb una negociació que no ha significat cap renúncia, com ara acceptar que l’1-O fos un delicte o que es demanés un perdó, sinó que “s’ha fet una feina de país”, de la mà de Gonzalo Boye i Josep Pagès. “Això no va de perdó ni de convivència, sinó de reparar una injustícia, i en cap cas no serà una renúncia a la independència de Catalunya.”
Però, tot seguit, Cervera ha sorprès amb un argument xocant a favor de l’amnistia, quan ha dit que també beneficiaria els qui avui en feien més escarafalls. “Els qui més gesticulen avui seran els principals beneficiats de l’amnistia. Parlo dels qui han polititzat la justícia, allunyant-se dels estàndards del dret europeu, per exemple, utilitzant indiscriminadament tècniques de lawfare o el concepte de terrorisme. I és que en cas de prosperar la llei, evitaran sotmetre’s a l’escrutini dels tribunals europeus. Quin favor, senyor Feijóo, quin favor per a l’estat espanyol.”
El diputat de Junts assenyalava justament una de les preocupacions que ha suscitat l’acord sobre l’amnistia, el fet que l’estat espanyol s’estalviï condemnes dels tribunals europeus per la repressió contra l’independentisme, tot i que els juristes no s’acaben de posar d’acord sobre si això serà així.
Rufián sí que ha intervingut, i ha respost a Feijóo que hi havia articles de la constitució que li semblaven bells, com el quaranta-setè, que diu que tothom té el dret de tenir un habitatge digne, i que ara, amb l’amnistia, se sent igual d’espanyol que abans, i que el problema és que ningú no li ho ha preguntat. Per acabar, ha deixat anar aquesta pregunta, llançada a l’hemicicle: “L’amnistia salda un deute amb Catalunya. A Catalunya estem preparats per a guanyar o per perdre un referèndum. I vostès? Fa quatre anys, un ple com aquest era impossible. Ai, amic, què passarà d’aquí a quatre anys?”
Malgrat la ràbia de la dreta, la llei d’amnistia continuarà endavant amb una majoria absoluta de 178 diputats del congrés espanyol. I el dia més trist al congrés es pot allargar a partir d’ara uns quants mesos. O anys.
