De Zaplana a Bonig

Eduardo Zaplana va ser nomenat president de la Generalitat Valenciana el 3 de juliol de 1995. Cinc anys abans, l’abril del 1990, un jutge de València havia ordenat la detenció de sis persones, entre les quals hi havia Naseiro i Salvador Palop, regidor del PP en aquesta ciutat. Les converses enregistrades tenien Zaplana de protagonista, que és qui va fer la carrera política més profitosa de tots els participants en les trucades telefòniques. En aquell moment presidia el PP d’Alacant. El suposat objectiu dels integrants de la xarxa era obtenir comissions per al finançament del PP i fer-se milionaris. Judicialment, el cas no va arribar enlloc pels errors del jutge Luis Manglano.

El 1997, Zaplana va impulsar la construcció d’una obra faraònica: Terra Mítica. Aquest parc temàtic va costar a l’erari públic més de 400 milions d’euros. El parc va fer suspensió de pagaments i té una llarga llista de creditors.

En aquests anys de màxima esplendor, el PP valencià va teixir al seu voltant una xarxa ideològica que aplegava conservadors, liberals, centristes i regionalistes. El 10 de juliol de 2002, com a recompensa, Zaplana va ser nomenat ministre de Treball i Seguretat Social, per la qual cosa va haver de renunciar a la presidència del País Valencià, càrrec que va cedir a José Luis Olivas Martínez. El 29 de juny de 2015, aquest president accidental va ser detingut per la unitat central operativa (UCO) de la guàrdia civil, juntament amb alguns ex-alts càrrecs de Bancaixa i del Banc de València, acusat d’estafa i malversació.

Francisco Camps va ser nomenat cap de llista del PP valencià a les eleccions autonòmiques que s’havien de fer l’any següent, el 2003, que el PP va guanyar amb majoria absoluta. Es va convertir en el president dels grans esdeveniments esportius (Copa de l’Amèrica de vela, circuit urbà de fórmula 1, Nou Mestalla), culturals (Ciutat de les Ciències) o religiosos (visita del papa de Roma)… I també va tenir l’honor de patrocinar el nou aeroport de Castelló, sense llicència perquè s’hi enlairessin avions.

Francisco Camps, a més a més, va tenir temps de lliurar una croada personal contra qualsevol institució o persona sospitosa de ser catalanista, contra associacions culturals com ara Acció Cultural del País Valencià, amb sancions milionàries o amb el tancament dels repetidors de TV3. Anys més tard, el Tribunal Suprem anul·là aquestes sancions.

El 20 de juliol de 2011, Francisco Camps va anunciar la dimissió a causa dels seus problemes judicials, relacionats amb casos de corrupció.

El nou president de la Generalitat seria Alberto Fabra, alcalde de Castelló, sense cap lligam familiar amb Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, ni tampoc cap relació amb el ‘cas Gürtel’, requisit indispensable per a ocupar la presidència de la Generalitat.

Semblava que el Partit Popular valencià obria una porta a la regeneració política. El flamant president, durant l’etapa d’alcalde no havia dubtat a fer servir el seu perfil de Facebook per defensar l’emissió de TV3 al País Valencià. ‘Sembla mentida que al segle XXI es limiti la possibilitat que les persones puguem triar el mitjà de comunicació que desitgem sintonitzar’, va escriure. En responsabilitzava el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, i l’acusava directament de no concedir un múltiplex que, al seu parer, hauria permès les emissions legals d’aquesta cadena al territori valencià a través de la TDT.

Com a alcalde de Castelló va anunciar la presentació, per part del grup municipal del PP, d’una moció per a forçar el govern espanyol a emprendre les actuacions necessàries per garantir el senyal de TV3 en condicions de legalitat. ‘Ja n’hi ha prou de prohibicions!!!’, insistia.

El 29 de novembre de 2013, el president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, va justificat el tancament de RTVV al·legant que tenia un cost excessiu i es negava a ‘tancar cap hospital ni cap col·legi’ per mantenir la televisió i la ràdio públiques. Dels 2.500 milions gastats en els divuit anys del PP al poder, gairebé la meitat corresponen a la Ciutat de les Arts i les Ciències (CACSA). Pressupostada en una mica més de 300 milions pel govern socialista de Joan Lerma, el cost definitiu es disparà fins a 1.200 milions d’euros. A més a més, el megaprojecte de Santiago Calatrava acumula pèrdues, any darrere any, de més de 60 milions d’euros.

Els tentacles de la ‘trama Púnica’ esquitxen el País Valencia i el govern d’Alberto Fabra. El sumari judicial del cas no solament revela com funcionava la trama, liderada per l’ex-senador i ex-conseller madrileny Francisco Granados, sinó que també deixa entreveure les estretes relacions que els principals implicats havien establert amb el poder polític a tots els nivells, inclòs el govern central, la comunitat de Madrid i el govern valencià, diputacions i una infinitat d’ajuntaments. Els investigadors sospiten que empresaris relacionats amb la trama estaven disposats a finançar il·legalment la campanya del PP valencià a les eleccions del maig.

Tot i això, Alberto Fabra ha pogut acabar el seu mandat, encara que la corrupció i el mal govern li han passat factura a les urnes. A causa dels mals resultats del PP a les eleccions a les Corts Valencianes del 2015, el 26 de maig passat Fabra va anunciar que no es presentaria a la reelecció com a president del Partit Popular de la Comunitat Valenciana.

El 27 de juny va cessar oficialment com a president del Consell de Govern de la Generalitat Valenciana i va ser succeït per Ximo Puig, del Partit Socialista.

El 28 de juliol va comunicar la renúncia i va ser triada la seva successora, Isabel Bonig, que prengué el relleu en la presidència del Partit Popular de la Comunitat Valenciana i de portaveu a les Corts. Bonig havia estat consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient de la Generalitat Valenciana i, fins a la seva elecció, coordinadora general del partit.

A Bonig no li serà fàcil de regenerar un partit fragmentat i infectat fins al moll de l’os pel virus de la corrupció. Però sembla que aquest repte no li fa gens de por, com diu ella: ‘M’encanta que em diguin “Isabel la Catòlica” o “la Thatcher” [sobrenom que li va posar Javier Moliner]. Sóc guerrera, ho reconec. M’encanten els mítings i el cos a cos, i estic orgullosa de ser de dretes, política, del PP, espanyola i valenciana.’

A Bonig, igual que els altres presidents del Partit Popular valencià, la jutjarà l’hemeroteca.