08.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 09.05.2021 - 09:57
Llegeixo aquests dies la primera novel·la de la Maica Rafecas (Llorenç del Penedès, 1987), El setembre i la nit (LaBreu Edicions). Ambientada en el Penedès vinícola, l’autora presenta la història d’una família davant l’expropiació de la vinya que va plantar l’avi, per urbanitzar-la i convertir-la en un polígon. L’Anaïs, la filla gran, quaranta anys, s’acaba de separar i té una filla de set anys. La decisió és alliberadora per a ella, però la família no l’entén. Ella s’oposa frontalment a l’expropiació i defensa que no s’ha de cobrar la indemnització per dignitat. Després hi ha el germà, en Jan, deu anys més jove: en té trenta, la carrera de filologia feta, sense feina i enamorat de la Samira, que marxarà al Canadà. Estima en silenci i en silenci viu l’esfondrament familiar i el conflicte de la vinya.
«El govern expropiaria unes terres per construir un gran polígon logístic que acabaria amb la pagesia a la zona. I la vinya Llobeta era una de les afectades. La seva! La de l’avi, encara que ja fos del pare. La de la barraca i el garrofer i l’ametller i la carena i el relliscall i el vent de mestral. Indemnitzarien tots els propietaris, però s’endurien la feina feta per l’avi, que sort que no hi era per veure-ho, pel pare i per tots plegats.»
Maica Rafecas va entrar en la literatura per la poesia i aquest camí en narrativa se li nota. Així ens embolcalla en records de verema com aquest:
«[…] Hi havia les mans negres de collir, i les cames morenes tacades d’una barreja de most i pols de pàmpol. I la vista, que es feia gran mentre la vinya s’anava endarrerint, i convertia els altres en formigues de colors. Hi havia el motor i el fort vent, que els haurien impedit sentir el pare si els hagués renyat per menjar raïms del remolc. Hi havia l’avi Pau, que hauria dit cago’n l’os pedrer, aquesta canalla, que no mengin més, que això que mengen són quilos perduts.»
«[…] Hi havia la cooperativa i la seva olor de cada any, la mescla de la terra humida incrustada a les rodes gegantines, el most del celler, el raïm acabat de trinxar i la brutícia de la vinya impregnada a la roba de cadascú. Hi havia la maniobra lenta i grossa del pare per posar el tractor damunt la bàscula. I el punt mort de canvi de marxes, i la dona de la bàscula, amb botes de plàstic verdes i caramels a les butxaques, que s’enfilava per mesurar si el raïm era bo. Hi havia cua de tractors, allargant-se pausadament, que arrossegava els remolcs sobreeixits de raïm blanc.»
I tot llegint aquests capítols inicials, connecto amb un monòleg directe i apassionat, no pas literari, que s’exclamava per la mateixa ruïna, nascuda de l’abandó de la terra, de la manca de pagesos joves, perquè es paga tan malament el quilo de raïm, que no es pot viure amb dignitat de fer de pagès. És el monòleg que va deixar anar com una glopada i amb molt de lament un jove pagès, Eduard Sanromà, de Vila-rodona, quan parlant dels vins brisats per Instagram amb una altra jove viticultora de la Terra Alta, Pili Sanmartín, del celler Bàrbara Forés, va respondre la pregunta fins a quin punt és viable de fer el teu vi davant la possibilitat de portar-lo a la cooperativa. La pregunta el va interpel·lar amb molta intensitat:
“[…] No pots fer vi per fer-te ric. Viable no ho és; és un tema de dignitat. El meu avi és fundador de la cooperativa de Vila-rodona. El meu és un poble de cooperativa. I crear el celler propi és una qüestió de dignificar el producte. És apostar pel territori. Jo podria haver marxat, perquè pel preu que ens paguen el raïm, no val la pena seguir com a pagès, com a viticultor. Per això, a vint-i-quatre anys i amb la carrera d’enòleg acabada, em vaig plantejar: he de treballar divuit hores al dia a casa, perquè em paguin 12 cèntims per quilo de raïm en ecològic? L’opció era fer un celler propi, intentant dignificar aquesta feina. Per què us penseu que surten tants cellers joves a la DO Tarragona, a la Terra Alta o al Penedès?”
“Jo porto 30 hectàrees de vinya a casa (una part important no són meves, són a rabassa), de les quals em quedo pel meu celler només uns 20.000 quilos de raïm. Els altres van a la cooperativa. Són molts quilos! I em trobo que tinc tanta vinya, que no puc fer prou bé el que hauria de fer. I sort que el meu pare m’ajuda. Però així ens trobem de reduïda la pagesia aquí. Al meu poble som 1.200 habitants. De viticultors de la meva edat som dos!, un noi i jo. I aquest noi ha arrencat tota la vinya que tenia i es dedica a plantar calçots. Què passarà d’aquí a mitja generació? Que el 85% dels pagesos que hi ha aquí o el 95%, que tenen l’edat del meu pare, seixanta-cinc anys i els queden cinc anys de pagesia, ho deixaran. La cooperativa té 120 socis a Vila-rodona i només dos tenen la meva edat. Tota aquesta gent anirà desapareixent i jo m’hauré de quedar amb dues-centes hectàrees de vinya que hauré de mantenir, que no podré cuidar com caldria, que donaré a tercers, que deixaré d’estimar? Això és el que passa ara mateix.”
“Perquè els pagesos es quedin, no s’han de comprar caves a dos euros al súper. No pot ser. Perquè és la conseqüència directa que d’un poble de 1.200 habitants només dos seguim en la pagesia. I un està a punt de marxar. La terra se’n va a la merda. I això deu passar a tot arreu. Que els joves marxen dels pobles, que als pagesos no se’ls paga com caldria.”
“Aquí s’arrenca vinya cada dia. L’altre dia, al costat d’una vinya meva, un pagès va arrencar dues hectàrees i mitja d’una vinya que feia uns deu anys que s’havia plantat. Una vinya a màxima producció. I l’ha arrencat perquè aquest home s’ha fet gran i un senyor li ha pagat tants diners per plantar palmeres, amb rec. La vinya s’ha acabat. I aquest territori vinícola se’n va anar a la merda quan va entrar una DO d’escumosos. En aquesta terra teníem els millors sumolls del món. Es van arrencar el 1996, per plantar ull de llebre, perquè el sumoll no produïa i aleshores pagaven l’ull de llebre a 150 pessetes el quilo. Aquest any l’ull de llebre s’ha pagat a 10 cèntims.”
Tot seguit penso en la consellera d’agricultura. Estratègia?
