De debò que volem la independència energètica?

No, finalment no hi ha hagut la moratòria que havien pactat ERC i la CUP sobre les energies renovables. Però, a vegades, el remei és tan complicat com la malaltia. El decret de la Generalitat del 26 d’octubre, el “d’acceleració del desplegament de les energies renovables distribuïdes i participades”, que modifica el del 2019, ha estat una sorpresa poc agradable per als promotors del sector. Senzillament, creuen que hi ha encara més entrebancs per a seguir el camí que ens hem proposat tots plegats per a desenvolupar les energies renovables al nostre país. I se senten enganyats. “La ciutadania de Catalunya és la gran perjudicada amb el redactat actual del decret. Primer de tot, perquè s’haurà de rescabalar amb diners públics, de tots, el dany causat per la manca de previsió o valentia dels polítics. I, en segon lloc, perquè implicarà de nou un retard important en l’avanç d’una transició energètica efectiva i amb garanties de progrés per al país, a més d’una pèrdua de sobirania irrecuperable.” Així de contundent s’ha expressat aquest matí Víctor Cusí, president de l’associació EolicCat, quan s’ha referit al decret.

La crítica principal que n’ha fet és que representa un cas flagrant de canvi de les regles del joc a mig partit, que origina una inseguretat jurídica i un perjudici substancial als promotors que ja havien començat la tramitació d’un projecte. “Jurídicament, la retroactivitat de la norma no és justificada, i menys quan és una modificació del decret anterior i no pas una llei nova”, ha dit l’assessor jurídic de l’associació, Joan Perdigó.

En vista d’aquest fet, el president ha anunciat que estudien de fer efectiva una demanda contra el govern de la Generalitat per la manca d’acció de l’administració en la tramitació dels expedients d’energies renovables d’ençà de la constitució del nou govern, el maig passat. A aquesta demanda, s’hi afegiria la reclamació contra l’executiu que uns quants promotors tenen prevista de fer, si finalment l’administració considera que el decret té efectes retroactius sobre els projectes que ja han superat positivament el tràmit de la ponència. Hem de pensar que tenim 3.000 MW, que podrien arribar a ser 4.200 MW, en més de cent projectes completament aturats per culpa de la inacció de la Generalitat. “La xifra exacta no la sabem, perquè hi ha superposicions que no es poden saber per la negligència del govern”, ha dit Cusí.

Evidentment, la deriva judicial té una raó de ser econòmica, atès que, segons càlculs d’EolicCat, les pèrdues que els promotors han tingut, i volen reclamar, superen amb escreix els 150 milions d’euros. Aquesta quantitat inclou el cost d’elaboració del projecte tècnic i el cobrament indegut de les taxes que paguen a les administracions, local i autonòmica, en concepte de despeses per a la tramitació d’un expedient que no s’ha fet. La xifra supera els 30 milions d’euros. A més, cal afegir-hi la reclamació per la possible pèrdua dels avals dipositats per a garantir els drets de connexió a la xarxa dels projectes, regulats per la normativa espanyola. Els dipòsits dels projectes presentats s’enfila als 120 milions d’euros.

Però, amb els avals, la cosa es complica i va més enllà. Perdre’ls, a més de l’impacte patrimonial en les empreses, implica l’extinció dels drets de connexió a la xarxa d’aquests projectes. Uns projectes que s’anaven a fer en municipis catalans i que ara possiblement restaran a disposició d’uns altres grans projectes de generació que es podran fer a fora de Catalunya.

Una altra paradoxa del nou decret, que ha destacat Víctor Cusí, és que s’anuncia com a accelerador del desplegament de les energies renovables distribuïdes i participades, i, en canvi, no contempla cap novetat destacada en aquest sentit, excepte la declaració responsable per als projectes d’autoconsum sense connexió a la xarxa.

I la part més inesperada i que més ha molestat als promotors són els nous entrebancs aportats pel decret. Segons Cusí, tot i que no contempla una moratòria: “Les noves condicions de tramitació deixen la transició energètica que necessita el país –de més capacitat i que permet que el teixit industrial català l’abordi– fora de l’àmbit de decisió política de la ciutadania catalana i del seu govern.” En definitiva, apunta que el decret actual empeny la gran demanda d’energia renovable a Catalunya a cobrir-se a partir d’instal·lacions fora del Principat, preferentment de l’Aragó, com ja passa. O bé que els promotors agrupin projectes per a tramitar-los directament al ministeri espanyol, a la recerca d’un marc jurídic més estable. “Alguns dels membres d’EolicCat preveuen d’emprar aquesta via. En definitiva, en tots dos casos, Catalunya perd la sobirania i la capacitat de decidir”, ha afegit.

I cal dir que també hi podem perdre molts diners. Primer, perquè si les inversions en parcs eòlics es fan ací, poden implicar feina i un revifament per a moltes localitats amb supervivència complicada. Al capdavall, és un flux de diners que va al municipi i als propietaris dels terrenys i dóna vida al territori. Segons l’associació, és molt difícil que arribem als 10.000 MW que Catalunya ha de tenir instal·lats l’any 2030 –6.000 de fotovoltaica i 4.000 d’eòlica– al pas que anem i amb decrets com aquest. Hem de pensar que la paràlisi tan llarga que portem a casa nostra en aquest punt ha posicionat Catalunya en els llocs finals de l’estat espanyol en producció d’energies renovables.

Un aspecte molt greu i que sembla mentida que la Generalitat no vulgui veure és que som a punt de tancar la porta a tenir independència energètica. Cosa que tots els països europeus treballen per aconseguir. L’Aragó prepara una potència en energies renovables de 8.000 MW per enviar a Catalunya. Això significaria, a més de la dependència dels veïns, tenir al nostre territori unes línies de molt alta tensió de 400 quilòmetres. “Unes línies que no s’han vist mai encara a la península Ibèrica”, comenta el gerent de l’associació, Jaume Morron. “Aquests 8.000 MW aragonesos són competència total per nosaltres. És a dir, si acaben venint, aquí ens queden 2.000 MW per a instal·lar.” A més, estima que durant trenta anys –la vida útil aproximada d’un parc– deixaríem de tenir un volum aproximat de 1.000 milions d’euros, que se n’anirien a l’Aragó –en imposts municipals i rendes a propietaris– i que, al capdavall, pagaríem nosaltres.

Aquesta conferència de premsa d’avui té més recorregut. El dilluns vinent, Foment del Treball i PIMEC organitzen un acte sota el títol “Impulsem les renovables” per analitzar els reptes de futur de la transició energètica dins el món empresarial i econòmic en el context europeu actual. En aquesta trobada, totes dues entitats presentaran un manifest conjunt en aquest sentit. Cal pensar que anirà en la línia d’això que hem comentat avui.

De tot plegat, acabem pensat que la Generalitat sap que el 2030 ha de tenir instal·lats 10.000 MW, però que no té gens clara la planificació anual. I no tenim temps per a pensar-hi gaire. Es parla molt, per exemple, de l’autoconsum, que és important, sens dubte, però, a Europa, el pes que té sobre el total de renovables no va més enllà del 10%. I el 90% restant? Hi ha un bri d’esperança. “Cal desitjar que el decret no es convalidi directament i que s’acabi tramitant com a projecte de llei. I, és clar, que en el seu pas pel parlament se’n millorin alguns dels punts tan negatius que ara hi veiem”, apunta Joan Perdigó. Em sembla, més que un bon desig, una necessitat.