De vegades llegeixo així

Què ho fa que ara llegeixis un llibre i ara un altre? Si en tens una pila de pendents, per què tries aquest i després aquest d’aquí? Confies en l’atzar, ho fas per ordre d’arribada, tries el que et ve més de gust? O agafes primer els més breus, per tenir la sensació de reduir la pila? Et forces a llegir-ne un que no et ve gaire de gust posant-te davant la pastanaga d’un altre que podràs llegir després, quan hagis fet els “deures”? Vols que entre un llibre i el següent hi hagi alguna mena de relació? Si marxes, el lloc on vas determina quins llibres t’enduràs? Quantes vegades canvies l’ordre mental de les lectures pendents al llarg de la setmana? Tantes com jo? També escampes tots els pendents damunt del sofà i els tornes a apilar en un altre ordre? Crec que cada dia penso un mínim de mitja dotzena de vegades en les meves lectures, les que estic fent, les que vull fer, les que hauré de descartar, les que de sobte se’m colen… Crec que penso més en com llegeixo que en com escric, i que pensar en com llegeixo em porta a no haver de pensar tant en com escric, com si convalidés.

Tot això per dir que a l’agost me’n vaig anar tres dies a una illa i em vaig endur Illa, de Siri Ranva Hjelm Jacobsen (publicat per Nits Blanques, traducció de Maria Rossich Andreu), ves. També m’hi vaig endur Grazia Deledda, que feia més sentit que m’hi acompanyés, perquè l’illa era Sardenya, i sobrevolava el mar Mediterrani quan vaig llegir: “L’emigració dura tres generacions.” Vaig subratllar la frase i la noia que seia al meu costat estic segura que la va llegir, els vols low cost conviden els passatgers a intimar força. Era italiana i em vaig preguntar si tornava a casa després de les vacances (era finals d’agost) o si ara les començava i havia decidit descansar a les platges de l’Alguer. Perquè jo volava a l’Alguer. Per primer cop. Potser aquella noia també em va repassar i es va preguntar si jo anava o tornava. No sé si jo feia fila de turista o del que en realitat era: una autora que anava a presentar un llibre seu en un festival de literatura a l’Alguer. Desenganyem-nos, feia fila de turista i ja m’anava bé. Però per dins era una filòloga catalana a punt de trepitjar la terra de l’Alguer, hi havia molta èpica a la meva maleta, encara que també hi hagués crema solar i un banyador.

Em feia gràcia llegir Illa en una illa. De vegades llegeixo així. Vaig començar a llegir-la a l’aeroport, esperant per embarcar, i vaig continuar a l’avió, abans d’enlairar-nos. I sobrevolàvem el mar quan vaig arribar a la pàgina 59: “L’emigració dura tres generacions. La primera en sent la necessitat i té la voluntat, la tenacitat: una pedra que es mou per si sola. Això tan incomprensible.” Vaig mirar al meu voltant pensant que potser algun dels passatgers estava fent aquest primer pas, per què no? O l’havia fet i ara tornava per veure la família? Barcelona – l’Alguer potser no és un trajecte habitual per emigrar, tots imaginem altres itineraris, itineraris que no es fan en un vol low cost… Però vés a saber, em deia, sempre amb un peu a la ficció.

“La generació següent potser té una cama a cada banda, fins que alguna cosa s’esberla i es torna doblement equivocada, sense llengua doblement solitària. O es torna el doble de forta. […] Aquests fills de la travessia […] comparteixen una cosa: les ganes de treballar. La inèrcia brutal de la pedra, […] haver d’esdevenir algú, guanyar-se la inclusió. Aquesta generació encara està pagant la travessia.”

Quants passatgers es trobaven ara mateix pagant la travessia de la generació anterior? De vegades també llegeixo així, buscant al meu voltant el que m’acaba de dir el llibre. “Després ve la tercera generació. El fruit de tot el procés. […] Es pot permetre feines poc lucratives, busca una realització personal, transportar el seu esperit amb la resta i creure que això és realitzar-se. Les seves arrels temptegen i busquen, porten partícules mortes d’una altra terra. […] La tercera generació és invisible, teorètica, la pell es confon amb el paper de la paret; i, ho sàpiga o no, carrega la travessia dins seu com una pèrdua.” Vaig desembarcar a l’Alguer conscient de ser tercera generació, com Siri Ranva Hejelm Jacobsen: “Som a la meta abans d’aquella quarta generació mítica que se sent totalment a lloc i per tant no existeix.”

Si puc llegir Illa en un avió amb destinació a l’Alguer amb totes les despeses pagades és perquè sóc tercera generació de totes passades. Els avis, procedents d’Almeria, no van visitar mai cap illa. I les poques vegades que van viatjar, va ser per anar a veure les filles i pagant-s’ho tot ells. Els pares tampoc van viatjar gaire, van pencar de valent tota la vida, segona generació pura i dura, tot i que el pare era fill de catalans de soca-rel, però catalans pobres, classe treballadora, dels que moren sense testament perquè no tenen res per als que s’han sentit dir “hereus” per primer cop quan els ha tocat triar taüt-flors-poema, i fer tota la paperassa. La tercera generació som una pintora i una escriptora, touchées, Siri.

Si li puc parlar dels colors de l’Alguer a ma germana és perquè sóc tercera generació. Si puc parlar en català a l’Alguer és perquè sóc tercera generació. Si em planto davant del monument mig abandonat a Espriu a l’Alguer i li faig fotos mentre tothom retrata la posta de sol és perquè sóc tercera generació. I quan al vespre pujo a l’escenari i parlo en català davant d’un públic que m’entén a mitges però s’hi esforça el doble, penso en els avis i en els pares, però també desitjo que la quarta generació se senti tan a lloc que no hagi d’existir en aquest sentit, que no necessiti un ordinal que li completi la identitat. Ho desitjo perquè sé que no ho tindran, que parlen català, i a l’Alguer, precisament, els que en parlen pentinen cabells blancs i caminen a poc a poc, perquè el català és una extraescolar per a molt pocs, els motivats, els néts dels que el parlen espontàniament.

Illa passa entre les illes Fèroe i Dinamarca (on solen emigrar els feroesos), però jo de vegades llegeixo així, amb la família a les espatlles, no com un pes, ni com una medalla, sinó com un òrgan, i dalt d’un avió, viatjant com a autora amb fesomia de turista, si tinc la sort de seure a finestreta, miro els núvols i deixo de llegir, que ser tercera generació se m’ha fet evident gràcies al llibre de Siri Ranva Hjelm Jacobsen, llibre que acabaré de llegir a casa, perquè a la tornada tindré el cap ple de veus alguereses, sardes, italianes, catalanes, i em fixaré en com un noi de dues files més endavant acaba el seu llibre de Marcello Fois, el tanca, en llegeix o rellegeix la contra i s’adorm mentre aterrem; posaria la mà al foc que ja és quarta generació, de vegades llegeixo així.