De vacances amb el capità Nemo

L’augment del preu del combustible, la previsible crisi econòmica que s’albira a l’horitzó, la inflació i tantes altres combinacions i variants han fet que molta gent no faci cap viatge aquest estiu. Físicament, si més no, perquè amb la imaginació no hem deixat mai de viatjar. En aquesta sèrie, hem escollit cinc llibres clàssics d’aventures on hi ha molts desplaçaments i, a la vegada, molta acció perquè pugueu viatjar sense sortir de casa… o sense haver d’anar més lluny de la llibreria o la biblioteca de la vora.

Vint mil llegües de viatge submarí

El primer viatge el farem en submarí. Jules Verne (1828-1905) va ser un autor força prolífic, i entre el 20 de març de 1869 i el 20 de juny de 1870 va publicar aquesta novel·la per entregues al Magasin d’Éducation et de Récréation, una de les revistes en què col·laborava. És una de les obres més conegudes de l’escriptor: quan va ser publicada ja era un autor d’èxit i encarava la tretzena novel·la. Verne havia trobat el filó uns quants anys abans quan, amb la publicació de Cinc setmanes en globus, va començar la sèrie de viatges extraordinaris que el va convertir en un dels homes més llegits de l’època.

La història és força coneguda: un vaixell nord-americà que volia trobar un narval rep un fort impacte d’aquest cetaci i, dels seus ocupants, tan sols l’arponer Ned Land, el professor francès Pierre Aronnax, que és un biòleg força important, i el seu criat Conseil aconsegueixen de sobreviure i arribar nedant a un indret que es pensen que és una illa, però que en realitat és, ni més ni menys, que el submarí Nautilus, al qual accedeixen guiats per vuit homes emmascarats.

A partir d’ací, comença una aventura magnífica que arrenca amb la coneixença d’un dels millors personatges de la literatura universal: el capità Nemo, creador del submarí, que té una tripulació de fidelitat màxima. Nemo és un personatge turmentat, amb un passat fosc i un odi visceral contra l’imperialisme britànic. A poc a poc anirem coneixent la seva història, tot i que els qui vulguin saber-la del tot hauran de treure els bocins que falten de dues altres novel·les extraordinàries de Verne en què el viatge també hi és ben present: Els fills del capità Grant, d’una banda; i L’illa misteriosa, d’una altra.

Com que tots tres acaben de descobrir que el submarí existeix, Nemo els diu que no pot deixar que se’n vagin i que hauran d’emprendre la mateixa singladura del vaixell, un viatge de 20.000 llegües. I ací ens trobem un dels primers misteris del llibre. A quina unitat de mesura es referia, exactament, Jules Verne? La llegua té diferents accepcions com a mesura de distància i ha variat al llarg del temps i segons el país en què es feia servir. De totes maneres, hi ha unanimitat que la llegua marina equivalia a 5.555 metres, que és exactament igual a la vintena part d’un grau d’un meridià. És a dir, els il·lustres navegants van recórrer 111.100 quilòmetres, és a dir, 59.989 milles nàutiques.

El recorregut del viatge

La derrota del Nautilus no es pot establir amb certesa total, però és un d’aquests viatges que, o es fan amb prou temps, o t’estresses tan sols de pensar-hi, perquè en el text sabem segur que recorren la Mediterrània, la mar Roja, les costes del Llunyà Orient, bona part de l’Oceà Índic, les illes de la Polinèsia, i que fins i tot passen per un lloc que podria ser l’Atlàntida, el continent submergit. No apte per a cardíacs o solament per a japonesos acostumats a recórrer Europa en set dies.

Nemo és un gran científic i, quan no fugen o persegueixen vaixells de guerra –el capità té una particular croada personal contra les naus que naveguen sota pavelló britànic–, ell mateix, Ned Land, el professor i el seu criat surten a passejar pel fons marí a reconèixer tot ple d’espècies animals. En aquestes excursions i a bord del Nautilus, els “convidats” poden conèixer i provar molts invents: dels escafandres autònoms de busseig –que no existien quan es va escriure el llibre, però que, així com tants invents més que va intuir Jules Verne, avui dia són una realitat– als fusells de descàrregues elèctriques, sistemes autònoms de navegació i il·luminació sota la mar.

Lògicament, no hi ha aventures sense passar per alguns perills i sortir-se’n i no hi ha protagonista sense antagonista. Al meu entendre, l’arponer Ned Land és el gran contrari de Nemo, un home que estima la natura, l’aire lliure, els instints primaris i que farà tot allò que pugui en tot moment per aconseguir la llibertat; això sí, sempre essent fidel al seu honor i als seus companys.

Tenint en compte la trajectòria de l’autor, la novel·la de Verne és plena de descripcions de tots els invents, però també de tots els paisatges submarins i dels éssers marins, a mig camí entre l’enciclopèdia i la guia de viatges, un tret molt característic de les seves obres i també de molts escriptors més del segle XIX. Per aconseguir-ho, es val del debat entre Nemo i el professor.

Un altre tret que s’ha de ressaltar és que el capità Nemo és un bon espoliador de tresors submarins. Una bona part de la seva fortuna, del manteniment del vaixell i de la seva tripulació de màxima fidelitat, prové del saqueig de certs tresors enfonsats. En aquest sentit, un dels capítols més interessants del llibre és el que passa a la badia de Rande (a Galícia), on el 23 d’octubre de 1702 es va lliurar una batalla important entre les esquadres anglo-neerlaandesa i la hispano-francesa i on es varen enfonsar alguns galions espanyols amb un gran carregament d’or provinent de les Antilles. Com a curiositat, i en record de la victòria anglesa a la batalla, si aneu a Londres podreu passejar per la Vigo Street, molt a prop de Piccadilly Circus.

Ara seria possible de fer, aquest viatge?

Quan Jules Verne va escriure el llibre, els viatges en submarí eren impossibles. Si més no, amb les distàncies que proposava i a les profunditats a les quals enviava el Nautilus. Cal recordar que el precedent era l’Ictineu, que va projectar Narcís Monturiol i que va fer la seva primera immersió el 1854, amb una autonomia molt limitada. Però avui dia seria perfectament possible de fer aquest viatge en un submarí nuclear com els que tenen alguns exèrcits, sobretot el rus i el nord-americà. Això sí, no es podria baixar a tanta profunditat. En aquest sentit, Verne va tornar a ser un visionari, atès que el Nautilus s’avança gairebé un segle als submarins nuclears de primera generació. Respecte de la profunditat, hi ha un altre invent, el batiscaf, que pot arribar a 11.000 metres potencialment i que va aconseguir d’arribar als 9.500 metres el 1962, tot i que fa poc ha pogut baixar als 10.935 metres a l’avenc Challenger, a la fossa de les Marianes.

El batiscaf tan sols pot acollir tripulacions molt petites, de tres persones a tot estirar, i és pensat per descensos verticals molt profunds i poc desplaçament. La seva finalitat són les investigacions científiques.

Sí que és possible, en diversos llocs del món, de fer un passeig en submarí turístic. És una experiència molt més immersiva que no pas el típic passeig en golondrina amb fons de vidre. De fet, el primer submarí turístic completament de vidre es va fer el 2019 a Sant Cugat i permetrà descensos fins de cent metres. Els seus promotors diuen que, quan funcioni, els usuaris podran baixar amb tota comoditat fins aquesta fondària a preus força raonables. Això sí, ara per ara, per saber si els protagonistes del llibre de Verne aconsegueixen d’escapar-se de la nau o no, com pretenen de fer-ho i a quin país, no tindreu més remei que llegir o rellegir Vint mil llegües de viatge submarí en la comoditat del sofà de casa vostra o del vostre lloc de lectura preferit. I quan feu una pausa de la lectura, sempre podeu escoltar “Yellow submarine”, dels Beatles, o “Batiscafo Katiuskas”, d’Antònia Font.

Curiositat editorial

Encara hi ha una curiositat editorial del llibre de Verne. A l’estat francès es va publicar en dues parts, el 1869 i el 1870, però encara ara no se sap per què totes dues parts, traduïdes per Vicente Guimerá, varen ser publicades, en primer lloc, a l’estat espanyol, el 1869, per la impremta de Tomás Rey, que en va fer una tirada curta amb gravats que precedeix com a obra completa a l’edició francesa. Avui dia és una edició molt buscada en el mercat americà i s’arriben a pagar 20.000 dòlars per un exemplar en bon estat. O sigui que si en teniu un a casa, encara podeu treure’n una picossada i fer, ara sí, el viatge complet. Però no el podreu fer pas en submarí.