De Tortosa i del conformisme històric

Podria ser que l’expectativa sobre el futur del monument franquista de Tortosa hagués estat més gran arreu de Catalunya que a Tortosa mateix? Si la primera evidència del resultat és que l’opció de la conservació ha guanyat amb una majoria confortable del 68%, la segona és que el 70% dels tortosins no han pensat que fos necessari anar a votar. Indiferència, prudència o refús de participar en el debat? És tan evident que aquest monument hauria hagut de ser tombat ja fa dècades que el fet mateix que hagi calgut esperar el 2016 perquè se’n plantegés el trasllat –no pas la demolició– indica que les coses no deuen ser tan simples com voldríem que fossin. La repugnància, a vegades, no és tan forta com d’altres emocions, potser inconscients, que tenen a veure amb els desastres passats i que poden passar d’una generació a una altra.

Quan veig que una part de la població, que seria injust de considerar franquista, vota perquè es mantingui un monument a la glòria dels caiguts per Franco, intueixo que algunes ferides no deuen haver acabat de cicatritzar. Ignoro moltíssimes coses de la història de Tortosa durant la guerra civil, però sembla prou evident que, pel fet d’haver estat a l’avantsala d’una de les batalles majors d’aquest conflicte, pot haver patit drames encara no apaivagats. Tot i això, la promesa de contextualització del monument pot semblar en si mateixa una burla: un escampall de vòmit no semblarà menys fastigós perquè hi posem al davant una etiqueta que l’explica.

D’on ve, doncs, la resistència a suprimir un monument erigit a la glòria dels caiguts pel feixisme i inaugurat pel feixista en cap? Una explicació possible podria tenir a veure amb la inèrcia i el conformisme, sense que cap d’aquestes dues paraules siguin, aquí, pejoratives. Encara que edificar un monument pugui costar mesos o anys de treball, i que destruir-lo pugui no durar més que uns pocs segons, en realitat enderrocar és psicològicament força més complicat que no pas construir. Enderrocar, destruir, arrasar, si no és al moment exacte d’una exaltació o d’una decisió solemne, pot ser molt difícil, perquè impera sovint la certesa inconscient que allò que existeix pot continuar existint. I a vegades els arguments racionals, polítics i morals, per potents i justos que siguin, poden tenir menys pes que aquesta premissa: si hi és, que s’hi quedi. Sobretot si, com deu ser el cas a Tortosa, aquest ‘que s’hi quedi’ té a veure amb una estranya cristal·lització, com si per a una part de la població aquest monument representés una mena d’equilibri potser dolorós però necessari entre democràcia i assumpció del passat, fins i tot del passat menys honorable. Una cristal·lització que deu haver estat reforçada i legitimada per la vergonyosa llei d’amnistia postfranquista que va posar en peu d’igualtat botxins i víctimes.

Més enllà del que passi ara amb el monument, em sembla, humilment, que aquest episodi tortosí pot donar alguna pista interessant sobre la història de les mentalitats aplicada a Catalunya. M’atreveixo a suggerir que la mateixa actitud psicològica, que anomenaria conformisme històric, que fa pensar a alguns tortosins que el monument ha de romandre on és, pot ajudar a entendre la resistència d’una part de la població de Catalunya a desitjar la independència. I no faig, aquí, cap relació mecànica entre els pro-monument i els antimonument i els pro-independència i antiindependència.  És molt potent la convicció que allò que existeix, existeix perquè havia d’existir. Que les coses són com són perquè havien de ser així. Si Hitler va perdre la seva guerra és perquè havia de perdre-la. I si Franco va guanyar la seva… I si Catalunya és a Espanya… De la mateixa manera, goso pensar que més enllà dels efectes propagandístics i dels cops baixos dels estats concernits, si els quebequesos i els escocesos han votat, fins ara, contra la independència, és també sota els efectes d’aquesta impressió pregona que les coses que són han de romandre com són. Sí, voler fer un país nou necessita moure muntanyes i molt més encara, ja que les ments humanes poden ser més feixugues i infranquejables que els cims més alts. I per això és tan engrescador sentir com fremeixen i, finalment, es belluguen.

A Tortosa, dissabte, no es va perdre cap batalla. S’ha evidenciat una vegada més que la complexitat d’una història local, quan es barreja íntimament amb la història en majúscula, necessita, per ser llegida, una atenció particular i molt respecte. I una gran humilitat.