De Suïssa a l’Uruguai: com funcionen les presidències col·lectives al món

La presidència col·lectiva d’un país no és pas un format de govern habitual. De fet, n’hi ha ben poques. Però en tots els casos tenen o han tingut papers molt interessants. Heus ací els casos i exemples més coneguts.

–El Consell Federal suís. La presidència de Suïssa recau en un Consell Federal que té set membres i és alhora cap de l’estat i cap del govern. El càrrec oficial i formal de president i de vice-president recauen rotatòriament en dos membres durant un any: qui és vice-president un any passa a ser president l’any següent. El Consell Federal de Suïssa té la responsabilitat sobre totes les àrees de govern, però els seus membres dirigeixen ministeris específics cadascun.

Es reuneix cada dimecres a Berna. La representació oficial del país és conjunta, però pot ser delegada en el president. Per exemple, quan un cap d’estat visita Suïssa és rebut oficialment per tot el consell. En canvi, la representació de Suïssa a l’estranger l’assumeix el president perquè tot el consell no pot viatjar alhora. La gran majoria de les decisions del consell es prenen per consens, no per votació.

Els quatre grans partits suïssos respecten tradicionalment una fórmula segons la qual tots formen part del govern en una proporció que respecta el resultat de les eleccions, i hi ocupa més llocs el partit que les ha guanyades.

–La presidència de Bòsnia i Hercegovina. El cap d’estat de Bòsnia i Hercegovina és un cos format per tres polítics que exerceixen col·lectivament la presidència del país. La presidència és integrada per dos membres elegits per la Federació de Bòsnia –que han de ser un bosnià i un croat– i un altre membre elegit per la República Sèrbia de Bòsnia.

La presidència és rotatòria –canvia cada vuit mesos– i té aquesta forma per raó de la tensió entre les dues entitats que formen el país, la Federació de Bòsnia i la República Sèrbia.

–La Capitania Regent de San Marino. La república San Marino té una presidència dual, els anomenats capitans regents. Pertanyen a partits diferents i exerceixen la presidència durant mig any. Són elegits pel parlament i fan de cap d’estat conjuntament. Les decisions, les han de prendre d’acord entre tots dos.

Actualment no hi ha al món cap més presidència col·legial. En el passat n’hi havia hagut, especialment als països comunistes, on era una pràctica bastant habitual. Tanmateix, de les experiències anteriors es destaca el cas de l’Uruguai.

–El Consell Nacional de Govern de l’Uruguai. Entre el 1952 i el 1967 l’Uruguai va ser governat per un Consell Nacional, proposat pel president José Batlle com una manera de fer més fort el govern del país, per a plantar cara a les amenaces de dictadures militars.

El consell era format per nou membres que assumien col·lectivament la presidència. Sis d’aquests membres pertanyien al partit que havia guanyat les eleccions i tres al que havia quedat segon. La presidència formal del país canviava entre els sis membres del primer partit.

La proposta –que es va basar en l’experiència suïssa– va fracassar per les disputes internes entre els partits que van fer gairebé impossible la governança.