De Solsona a Perpinyà

M’agrada llegir literatura catalana contemporània. Ho dic així perquè massa sovint em trobo amb tòpics i prejudicis a vegades amb la llengua com a pretext, a vegades amb l’excusa de la proximitat, que d’una manera apriorística condemnen unes obres que desconeixen. No cal dir que, si la literatura és escrita per dones, els tòpics es multipliquen. Diguin el que diguin, jo no hi veig gaire sentit a dedicar-se a unes altres literatures si no coneixes la pròpia. Aquí hi podria afegir el costat militant i dir que tinc clar que, si vull que hi hagi creació en la meva llengua, n’haig de consumir. El cas és, però, que llegeixo autors catalans perquè en gaudeixo, perquè aporten coses a la meva vida i perquè m’agrada descobrir coses inesperades.

No em tinc per bona lectora, més aviat per una lectora voraç que, a força d’errors i encerts va trobant el seu camí. Fins i tot això em costa dir-ho així perquè sempre em ve al cap una esbroncada –o una arenga apassionada– de Joan Solà. Un dia, caminant pel carrer de Pelai, parlàvem de Verdaguer. Ell feia uns comentaris tan meticulosos i afinats que en un moment li vaig dir: “Bé, és que tu ets un lector privilegiat.” Es va aturar, em va mirar i em va gairebé escridassar: “Tu també ets una lectora privilegiada!” I va apel·lar a la meva responsabilitat com a persona formada i immersa en el món acadèmic. Per ell, saber destriar el gra de la palla no era un do (cosa que tendeixo a creure) sinó un coneixement adquirit que ens obliga a un compromís.

La veritat és que m’he passat la vida recomanant llibres i crec que l’encerto prou quan conec bé la persona que em sol·licita consell. És a dir, potser sóc més prescriptora que coneixedora, i justament per això, no sabria com explicar en termes objectius per què un llibre és bo i un altre no. La meva experiència diu que si després d’haver llegit un llibre d’un autor (a vegades dos, alguna vegada tres) l’obra no em convenç, jo ja no hi torno. I potser m’equivoco, però llegir vol moltes hores i no en tinc tantes. Si vaig més enllà de la literatura catalana, crec que puc diferenciar tres àmbits com a lectora: a) segueixo el cànon en això que s’anomena “literatura universal” i que no deixa de ser “literatura occidental”; b) esporgo bastant les “altres literatures” o autors marginals més per raó d’origen que de llengua (indonesis, caribenys, hindús, etc.) i c) llegeixo molts escriptors africans i he hagut de llegir molta palla abans de formar-me un criteri que tampoc sé si és tan fiable.

Si torno a la literatura catalana, he llegit tots o gairebé tots els llibres de molts autors. Vull dir que n’hi ha molts que m’agraden. Per què? Crec que ho puc explicar amb dos casos amb prou trajectòria per a haver confirmat la meva percepció (tot i que potser és errònia i els entesos em poden titllar d’incompetent i tot): Ramon Solsona i Núria Perpinyà.

De Ramon Solsona encara no he llegit Temps enrere, però, amb el que en sé, puc preveure que em reafirmarà en la meva opinió. Deixeu-me dir abans, però, que d’ell no deixo de recomanar la Llibreta de vacances (1991). Els que ja la coneixen entendran per què i els que no l’hagin llegit que ho facin i entendran moltes coses. Justament en aquest conte i, en general, en tota la seva obra, Solsona sap fer anar la llengua per on vol i així crear tots els miratges que calguin. Crec que els lingüistes en això hi tenim un goig afegit. Però el que m’ha captivat a força de llegir-lo és la seva habilitat per crear estructures narratives sempre diferents. Un narrador et pot explicar una història des del principi fins al final, ho pot fer molt bé i escriure una gran història, però el que fa Solsona és crear un món on passen les històries i on el lector sempre té diferents angles de visió. Suposo –ho haig de suposar perquè no n’he parlat amb ell– que això implica “saber-se” la història abans de posar-s’hi perquè, si no, no puc entendre com s’ho fa per crear carcasses on tot té significat.

A Núria Perpinyà hi vaig arribar pel seu llibre Gabriel Ferrater, recepció i contradicció. Entre Xavier Folch i Ramon Barnils em van fer fixar en aquesta escriptora i vaig llegir la seva primera novel·la, Un bon error. Quan la vaig llegir no vaig poder evitar pensar que, mentre que havíem convertit El nom de la rosa, d’Umberto Eco, en un best-seller, aquí teníem una obra amb un potencial semblant que, que jo sàpiga, no ha fet el mateix recorregut que l’obra del semiòtic. D’aquests dos llibres es treu la ràpida conclusió que Perpinyà escriu molt bé i segurament aquest va ser l’incentiu per anar llegint-ne els llibres posteriors. El que em vaig trobar és una escriptora diferent, on és evident l’ambició de crear obres que es distingeixin de les altres i, amb el que he anat llegint, sembla que la seva creativitat no té límits, ni en els temes ni en els gèneres.

Quan esmentes algun autor sempre queda la recança que no has esmentat els altres. No s’hi pot fer res, però la meva impressió és que la literatura catalana contemporània té obres de gran nivell escrites per autors de primera fila. Em sap greu que molts es perdin aquestes obres perquè tot els sembla massa provincià, o petit, o casolà. Potser fixar-se en el que tenim a prop ha de ser un altre aprenentatge. Jo d’ells faria l’esforç. S’hi enganxaran.