S’hi ha de ser!

Els últims dies de vacances se’m va trencar una barnilla de les ulleres a mil dos-cents quilòmetres de casa estant i, com sigui que amb les presses habituals havia oblidat les de recanvi, vaig haver de posar-me-les pengim-penjam amb la sola barnilla que hi restava per poder llegir, com a mínim, els panells dels vols cap a Barcelona. Un cop a port, vaig córrer a la meva farmàcia-i-òptica a demanar que me les refessin i, aprofitant l’avinentesa, un dels fills del farmacèutic, també de l’ofici, em va preguntar si creia que s’havia d’anar a la manifestació de la Diada. Vaig pensar a l’instant que, si un xicot trempat, inquiet i combatiu com l’Àlex, que no necessita consellers per a actuar amb rigor i conseqüència, m’havia de demanar a mi, guenyo per uns dies, clarícies sobre la qüestió, l’independentisme tenia un problema realment seriós. La meva resposta es va basar en el sentit comú.

Primer, li vaig dir, la conjunció de poders entre Madrid i la Generalitat mana que no hi anem; o que fem arrossades, banys de mar, concerts, o passejades, però res de cridar, protestar, exigir, lluitar; o que anem segons les consignes del poder i que la nostra absència sigui el plebiscit que sancioni l’autonomisme refet; o que… En fi, tu mateix.

Segon, si decideixes d’anar-hi, vaig afegir, et diran que és una posició “reactiva”, “a la contra”, “defensiva”, mancada d’estratègia i etcètera, etcètera. Però som on som i amb el que tenim ens hem d’apanyar; d’altra banda, no sé pas què esperàveu, pots dir als teus contradictors, al cap de cinc anys de permetre que el vent de la repressió, la feblesa dels dirigents i la desorientació del moviment s’endugués el poder propi àrduament creat durant una dècada llarga de mobilització i autoorganització popular del catalanisme realment existent, vull dir, el de pedigrí, el d’al·luvió i el de conveniència. Perquè, d’altre, no n’hi ha. I, qui no sigui en aquesta mixtura, senyal que està del costat de l’opressor; i tant me fan els pretextos familiars, emocionals, socials o crematístics que es posin a la balança, perquè s’han decantat per l’estat espanyol i per la nació espanyola.

Tercer, vaig dir, analitza els pretextos dels qui han posat a la picota l’ANC, organitzadora de la manifestació: són els autonomistes inconfessos, que alimenten una rancúnia pròpia dels col·laboracionistes vergonyants de temps pretèrits. Aquests et diran, i ho han escrit a les pàgines de La Vanguardia, que, quan critica els partits i el govern de la Generalitat, l’ANC amaga l’ou de les seves veritables intencions: crear un “quart partit independentista”, amb restes de Convergència, la Laura Borràs com a mascaró de proa, prenyat de populisme, apoliticisme, essencialisme, i etcètera, etcètera. Els epítets els pots passar per alt: avui, per a desprestigiar rivals, no hi ha res com treure en processó el “populisme” confonent-lo amb la mobilització popular; l’“apoliticisme” per a reprimir la llibertat de crítica als partits parlamentaris i al govern al qual donen suport; l’”essencialisme” per a amagar la rendició al programa exterminador espanyol a ungla de cavall: els recordes la llengua a l’escola, l’espionatge sense màscares, la persecució social de la gent catalana estrangeritzada al seu propi país, la incúria del govern per aplicar mesures “legals” de protecció i defensa de la llengua pròpia. Pel que fa als plans de l’ANC, dubto molt que una organització assembleària resti rígidament ancorada en un programa o una direcció si, mentrestant, les coses canvien al seu voltant: i.e., si el moviment reprèn l’embranzida. De manera que allò que pugui fer o deixar de fer l’ANC no és únicament a les seves mans, sinó que rau en la consciència i la voluntat política de la gent. De fet, vaig afegir per a la seva informació, jo formo part nominalment del nou secretariat de l’ANC, però em mantinc en una expectant actitud passiva per raons totalment oposades a les dels autonomistes rancuniosos: a mi em sembla que apostar per l’estratègia de la “llista cívica” a tres anys vista equival a acceptar les regles del joc de la constitució espanyola –eleccions autonomistes, democràcia tutelada per l’alta burocràcia estatal– tot limitant les possibilitats que un moviment amb renovades experiències de lluita, d’organització i de pensament assimili la història viscuda, en renovi el discurs i encapçali la rebel·lió contra l’opressor. Perquè jo, Àlex, li vaig dir, continuo creient i confiant en la gent, en la nostra gent, com a punt de partida de tot allò que ratificarà, modificarà o tirarà per la borda les actuacions de qualsevol organisme, partit o institució. De manera que, vaig concloure, la gent hi ha d’anar per intervenir políticament amb tants de clams com convingui, senyal de vida i diversificació per sobrepassar, en consciència i determinació, la de l’1-O.

Quart, vaig prosseguir, qui et digui que ja es va votar i que s’ha de respectar la legalitat, li recordes els milers de represaliats, les falses promeses d’independència, el poder autonomista erigit en única referència contra l’evidència històrica que el poble el vol enterrat, la hipocresia dels que deien blanc i ara diuen negre, les aliances tàcites o explícites dels polítics de la situació amb els poders econòmics, els mitjans de comunicació, el repartiment de menjadores institucionals, el desvergonyiment revisionista de la història protagonitzada pel sector més dinàmic i més generós de la població, la persecució contra l’independentisme d’uns Mossos plens d’ultres confessos…

Cinquè, qui et digui que ja tornarà a sortir quan el moviment reprengui la marxa, li contestes que cal recuperar el batec de la mobilització per remoure el llot dels que ens voldrien empantanegats a casa; que els carrers han de tornar a ser nostres per a superar la poruga classe dirigent, avui esmicolada, la mesquina i cega burocràcia partidista, avui en mans de petits intel·lectuals de laboratori i polítics de poltrona sense ofici ni benefici, que voldrien prendre la seva pedanteria sociològica i les seves necessitats vulgars per realitat viva i coent; i que la multitud agermanada en la llibertat nacional ha de ser el primer obstacle a la rendició enfront de l’estat.

I acabo, vaig dir a l’Àlex, s’hi ha de ser perquè no podem admetre, no podem tolerar, no hem de consentir que cap autoritat directament o indirectament electa pretengui jutjar-nos, decidir amb qui anem o contra qui lluitem, erigir-se en petit cacic de pineda i condemnar-nos a una cega i estèril obediència.

Seguidament, el noi em va donar les ulleres amb la barnilla refeta i vaig recuperar la visió imperfecta de la nostra imperfecta, sí, però viva realitat.