De sentit comú

Dins l’espectacle supersticiós en què s’ha convertit la política espanyola, la polèmica sobre la via eslovena ha estat potser el número estrella per a entendre com el poder fabrica visions excitant el llenguatge. Amb l’agreujant que les paraules són el que menys interessa. Com còdols al mig d’un torrent, els serveixen per saltar d’una realitat a un altra d’oposada. Una frase fortuïta esdevé una oportunitat per a vehicular unes intencions prèvies, que ja se sap quines són i que són pèssimes. La primavera del 1991 jo vivia a Graz, a tocar de la frontera amb Eslovènia. En aquella època em reunia sovint amb un jove eslovè per conversar. Més d’una vegada havíem parlat del conflicte que es veia venir a Iugoslàvia. Un cop que li vaig dir, pensant en Catalunya, que malauradament els serbis tenien les armes, ell em va respondre tranquil·lament: ‘Nosaltres també en tenim.’ Confesso que aquelles paraules em van colpir i que no les he oblidades mai més. Quan es contrasta amb un país tan petit com Eslovènia, és la indefensió catalana, i no pas una voluntat de violència que sols existeix en el deliri dels qui burxen en la víctima propiciatòria, allò que fa incomparables les dues situacions.

Per gairebé tothom, excepte una majoria dels espanyols, en aquell conflicte els violents eren indiscutiblement els serbis. Foren ells que, unilateralment, enviaren l’exèrcit federal i fins i tot l’aviació per reprimir la declaració d’independència del 25 de juny. En puc donar testimoni, perquè l’endemà un avió serbi, amb un impuls excessiu per les dimensions d’Eslovènia, sobrevolà Graz, envaint l’espai aeri austríac, per sort sense llançar cap bomba damunt els nostres caps. Havia començat la guerra dels Deu Dies, la que els fiscals del president Torra imputen als eslovens, condemnant-los implícitament per l’existència del seu estat, cosa que no ajuda la diplomàcia espanyola, ja prou malmesa.

És sorprenent que líders de partits amb aspiracions a governar, com Casado i Rivera, s’enrinxin i recargolin amb una comparació que el president Torra feu a Ljubljana amb la clara intenció de complaure els seus hostes, lloant el procediment ordenat i no violent amb què van arribar a la declaració del 25 de juny. L’única explicació d’aquest capteniment és que menystenen Eslovènia. Malgrat que no ho diguin, en aquell conflicte ells simpatitzaven i encara simpatitzen amb l’agressor, precisament pel fet de ser l’agressor. Com simpatitzen amb el franquisme i simpatitzen amb la ultradreta internacional, de la qual formen part. Però s’atrevirien a escorxar Torra si el president, en lloc d’Eslovènia, s’hagués emmirallat en la via americana, per exemple? Us imagineu el conflicte diplomàtic si aquests aprenents de bruixot, per mor de perseguir l’independentisme, haguessin condemnat la revolució de les colònies americanes, ignorant segurament (perquè els màsters d’ara ja ho tenen, això) que Espanya va ajudar-les a independitzar-se sense preocupar-se gaire del marc legal ni d’altres convencions que duren tant com triga la història a revocar-les?

I al capdavall, per què no, la via americana? Si aquella fou la primera revolució moderna i el primer exemple reeixit d’autodeterminació, no és en certa manera el paradigma obligat? Les semblances hi són i, malgrat la dificultat de considerar en tots els seus trencacolls i incerteses el part d’un territori que després esdevindria superpotència, crec que val la pena de reflexionar-hi precisament quan a Catalunya s’alcen veus per descoratjar els qui encara aspiren a la república. Són moltes les veus pretesament patriòtiques que malden per convèncer el poble que torni a les olles autonòmiques, però no els diuen que hi trobaran el brou aclarit ni que hauran d’implorar la gràcia de la cort. Els gurus de la desfeta esperonen l’independentisme a malbaratar les energies despeses durant anys per sortir de l’òrbita espanyola, a desestimar la victòria del primer d’octubre i la del 21 de desembre, i l’animen a refer els ponts, uns ponts que sols poden ser útils per a tornar enrere, o perquè hi passi l’estat. Amb l’eslògan del pragmatisme, aquests mitjans pretesament nostres prediquen la unilateralitat de la desfeta.

Aquesta mena de seny ja el denunciava Joan Salvat-Papasseit fa exactament un segle, quan escrivia que ‘hi ha un excés de seny que no convé’. Aquest seny mai no descansa en la seva missió conciliadora, ruïnosa per a Catalunya. Per a combatre’l, res més adient que el sentit comú, el Common Sense amb què Thomas Paine, el gener de l’annus mirabilis de 1776, inici de l’era autodeterminista, inspirà els americans que encara eren britànics però volien deixar de ser-ho a fer el pas lúcid i irrevocable. El repte de Paine als partidaris de la reconciliació a mostrar un sol avantatge que pogués resultar de la unió amb la metròpoli és tan vàlid a l’Europa actual com ho era en aquella Europa trasplantada. Paine descrivia aquells partidaris de l’status quo amb una precisió aplicable als unionistes que darrerament surten com bolets de les files independentistes. Diu que eren ‘persones interessades, que no són de fiar; persones febles incapaces de veure-hi; persones amb prejudicis que no volen veure; i un tipus de moderats que tenen del món europeu una opinió millor que no es mereix, i aquests darrers, per una reflexió infundada, seran la causa de més calamitats per a aquest continent que no pas les altres tres classes’. Sols s’ha de canviar ‘el món europeu’ per ‘el món espanyol’ i ‘continent’ per ‘país’ perquè la mirada de Paine es refresqui i s’actualitzi.  

Encarant-se amb els moderats, els demana de respondre sincerament si podran estimar, honorar i servir lleialment el poder que ha portat el foc i l’espasa a la seva terra. I si la resposta és negativa, no deu ser que s’enganyen amb la seva inacció i porten la ruïna a la seva posteritat?  Després de ‘l’aporellos’ del primer d’octubre, estès com una taca d’oli per la pell de brau; després dels empresonaments i els exilis, d’insults i d’atacs comparables als que publicava el Völkischer Beobachter; després de les inhabilitacions, la censura i les provocacions, la reconciliació no pot ser sincera, ni noble, ni duradora. Perquè es basaria en una infàmia conscient a banda i banda: la d’una subjecció degradant per als qui la patirien i moralment destructiva per als qui l’exercirien. Res no afalaga tant la vanitat, diu Paine, ni confirma tant l’obstinació dels reis com sol·licitar una vegada i una altra. I qui diu els reis, diu els governs. Amb aquell gràfic ‘ya vendrán a pedirnos alpiste’, el superb Alfonso Guerra descrivia perfectament la situació. L’absolutisme d’aquell reietó andalús, d’aquella mena de valido de l’absolutisme del PSOE que encara s’havia de vantar de ribotar els drets catalans, permetia de veure a qui ho volgués veure la violació no tan sols del dret sinó fins i tot del respecte constitucionalment i estatutàriament degut al poble català.

La situació de les colònies americanes no era pas tan diferent de la de l’actual colònia catalana. La població no la constituïa pas una raça exòtica, sinó britànics com Paine mateix, i descendents de britànics. Val la pena de recordar-ho als qui ens neguen el dret d’autodeterminació amb el trist argument que sols s’aplica a colònies d’ultramar, o sigui, als casos ja resolts i no pas als pobles que, per la seva dependència en ple segle XXI, reclamen d’exercir -lo. Davant l’alternativa de reformar la constitució anglesa o fer-ne una de nova, diu Paine: ‘De la mateixa manera que un home que estigui lligat a una prostituta no està capacitat per a triar o jutjar una esposa, igualment la predisposició en favor d’una constitució podrida ens incapacita per distingir-ne una de bona.’ Encara més, puix que Anglaterra no havia fet cap gest per facilitar un acord, tampoc no calia esperar-ne concessions dignes del cost en sang i recursos esmerçats pels americans. Tot i que de sang també se n’ha vessada, i molta, en la història de la subjugació de Catalunya per Espanya, substituïu-la, si voleu, per persecucions, presons i extorsions, i encara fareu el ple. Paine adverteix que ningú no es transforma d’enemic en amic pel fet de canviar de nom, i que seria astut per part d’Anglaterra de revocar les polítiques ofensives per recuperar l’autoritat sobre la colònia, amb la intenció d’aconseguir més subtilment a la llarga allò que no pot aconseguir per la força a la curta. I aquest és potser l’advertiment que més haurien d’aplicar-se els catalans, perquè el temps juga a favor d’Espanya tant per compte de la substitució demogràfica com de la lingüística. Pot arribar que l’espanyolització esdevingui tan profunda que resulti irreversible. Llavors la dominació seria tan definitiva que no restaria ni la més mínima inquietud de llibertat, com no n’hi ha a les províncies que un dia tingueren personalitat pròpia i avui voten en massa qui els tiranitza afalagant-ne la vanitat i excitant-ne les baixes passions.  

Dins Espanya, Catalunya no hi té futur. Paine s’adonava que l’interès del poder colonial el duia a impedir el creixement i la prosperitat de la colònia en tot allò que no li aportés cap avantatge. I, també, que la marca del colonitzat és haver de contribuir forçosament a la seva dominació: ‘La nostra calamitat és més intensa quan pensem que nosaltres aportem els mitjans pels quals patim.’ No és sols que els catalans financin els jutges que els condemnen, les presons en què els tanquen, els bastons i les pilotes de goma amb què els colpegen, els tancs i helicòpters amb què els atemoreixen, sinó fins i tot la pròpia policia que, com veiem astorats aquests dies, no és sinó un aparell més de l’estat.

A part de les semblances, també hi ha diferències decisives. Els rebels americans estaven armats i Catalunya està desarmada. Ells eren resoluts i els catalans a penes tenen el coratge de sostenir una vaga unes quantes hores. Als americans els ajudaren França i Espanya, les potències de l’època que a principi del segle havien liquidat Catalunya i que avui es conjuren per negar-li l’existència. Amèrica era molt lluny de les illes Britàniques i la distància dificultava la repressió. Però aquesta era molt més brutal llavors que no resulta concebible avui a Europa. Tot i que el continent es mostra insensible i els estats dissimulen la brutalitat i la corrupció espanyoles, cada vegada es fa més evident que el plet català serà la pedra de toc de la democràcia europea, com ho fou la República dels anys trenta.

En aquests moments de desconcert per manca de lideratge, cal pensar que allà on més denses són les ombres de la negativitat, més aviat hi germina la llavor salvífica. Ens enganyaríem si ho fiéssim tot a una ampliació numèrica que podria acabar essent un miratge. Com advertia Paine a aquella societat colonial, tan dividida respecte del poder de la corona com pugui estar-ho avui la societat catalana, ‘no és en les xifres sinó en la unitat que rau la nostra gran força’. Aquest ha estat sempre el secret de l’èxit dels moviments d’alliberament.