De residència de famosos a ‘Hotel Marigold’: la improbable salvació del Sidi Saler

La decisió de l’Ajuntament de València d’esborrar l’hotel Sidi Saler del perfil marítim del sud de la ciutat ha causat una polèmica que plana en àmbits tan diversos com ara les associacions de veïns, el Col·legi d’Infermeria i els grups municipals, tant del govern com de l’oposició. A pesar de la virulència del debat, el consistori ja ha advertit que la pilota ara és a la teulada del Ministeri de Transició Ecològica espanyol, perquè l’hotel és en terrenys de la zona marítima terrestre. Damunt la platja, en realitat. I així, el batlle, Joan Ribó, va llançar la bomba anunciant una demolició que no serà, per tant, una cosa immediata. La piconadora no entrarà demà a esfondrar l’hotel, però el debat ja s’ha encès i resulta inevitable que l’imaginari viatge a mitjan segle passat, quan van començar les lluites per a evitar la destrucció d’una zona tan emblemàtica.

Onze anys tancat i amb les llicències caducades

Fa onze anys que l’hotel, propietat dels fons voltor Cerberus i Lone Star després d’haver estat del BBVA, CaixaBank i el Banc de València, resta tancat. La falta de manteniment, el salnitre i els embats dels temporals de llevant el van convertint en un monstre de formigó, vidre i acer que es descompon varat damunt les dunes de la Devesa del Saler, dins el parc natural especial, fràgil i protegit de l’Albufera.

El Sidi, tal com és conegut popularment, va ser construït l’any 1976, i formava part d’un pla molt més ambiciós per a urbanitzar el Saler, un bosc mediterrani a la vora de la mar, que va començar a mitjan anys seixanta, i que solament la lluita veïnal va poder frenar. Així i tot, s’hi van construir l’hotel de luxe, el parador de turisme, l’autopista, el camp de golf i, al bell mig el bosc, uns quants blocs de pisos que encara són habitats i amb un impacte tant ambiental com visual irremeiables.

Després d’anys d’inactivitat, l’ajuntament de la ciutat ha verificat la caducitat de la llicència ambiental i d’activitat per a la instal·lació, que ocupa prop de vint mil metres quadrats de terreny a la primera línia de la platja. La intenció del batlle Ribó, que s’enderroque l’hotel per a restaurar les dunes i renaturalitzar la zona, ha xocat amb les opinions que opten per fer-lo reviscolar. Qui primer ha lamentat que no es puga reutilitzar aquesta instal·lació de 276 habitacions, 6 pisos i un soterrani, ha estat la vice-batllessa i regidora d’urbanisme, Sandra Gómez, del PSPV.

Els partits de l’oposició s’han unit a les veus que demanen que el vell Sidi, que va allotjar, entre més famosos, Tina Turner, Sting i la selecció irlandesa de futbol, que va derrotar l’espanyola en un partit del mundial del 1982, es reconvertisca en una residència per a gent gran.

Una residència per a gent gran

La primera veu la va aixecar ara ja fa uns quants anys el Col·legi d’Infermeria de València. Tal com recordava un portaveu de la institució, aquesta petició la van fer tan bon punt van saber que el Sidi tancava perquè ja havia deixat de ser rendible. Encara governava Rita Barberà, que no en va fer cabal. Segons que han detallat a VilaWeb, la proposta dels infermers és flexible, però sempre aniria entorn de fer un hotel-residència per a majors que puguen tindre cura de si mateixos. I posa un exemple cinematogràfic, el portaveu. “A l’estil de l’hotel Marigold“, diu, en referència al film homònim del 2011 protagonitzat per Judi Dench i Maggie Smith, entre més actors.

Segons aquest portaveu, el Col·legi d’Infermeria pretén d’oferir una idea per a evitar l’enderrocament d’aquesta infrastructura. Sobre el pressupost per a rehabilitar l’edifici i adaptar-lo a les necessitats dels qui s’hi allotjarien, diu que el col·legi ofereix unes quantes possibilitats O bé que siga públic, o bé concertat, tal com ho són, segons que diu, el 75% de les residències al País Valencià. El col·legi, és clar, facilitaria tot el personal que calgués per a donar els serveis necessaris als residents.

Aquesta idea de la residència per a gent gran va ser descartada de pla pel batlle Joan Ribó, que va admetre que sí, que la ciutat necessita aquesta mena d’equipaments i alguns més, però que no han de ser en un edifici tan gran i que no està ben condicionat, i encara menys damunt un parc natural.

“És fora d’ordenació substantiva, i les úniques llicències que li podríem atorgar en aquest cas són les de manteniment, mai les necessàries per a reconvertir-ho en un hotel”, ha dit a VilaWeb Sergi Campillo, regidor d’Ecologia Urbana, Emergència Climàtica i Transició Ecològica. Campillo matisa que, a pesar de ser dins el parc natural, el solar en què hi ha l’hotel en decadència està qualificat d’edificable, però tan sols és susceptible de fer-hi dues plantes, no sis com ara.

Discrepàncies entre les associacions de veïns del Saler

L’associació de veïns de la Devesa del Saler, que agrupa la major part de propietaris dels blocs de pisos edificats fa prop de cinquanta anys, ha començat a recollir signatures per evitar l’enderrocament i afegir-se a la petició de la residència per a gent gran. Un dels motius que al·lega Ana Gradolí, la presidenta de l’associació, és que l’hotel és dins una àrea urbana, i que l’enderrocament comportaria pagar una indemnització als propietaris actuals: “Això que diuen Ribó o Campillo de tornar la platja a l’estat anterior és impossible, perquè al llarg de tots aquests anys, la mar ha engolit metres i metres d’arena, i cada volta que diuen que regeneren la platja, tan sols hi aboquen arena que la mar es torna a emportar en el següent temporal.”

Demanat per VilaWeb, Campillo no ha volgut respondre quant costarien les indemnitzacions als propietaris perquè, segons que ha dit, les ha de pagar el ministeri, que és el titular dels terrenys.

Al Saler hi ha una altra associació veïnal, anomenada Piverot, que està absolutament a favor de l’enderrocament de l’hotel. “Ahir, l’havien d’haver enderrocat”, diu gràficament Pere Pau Carrillo, el portaveu d’aquest col·lectiu. Carrillo es demana quins interessos poden tenir els responsables de l’altra associació per a demanar que l’hotel es mantinga en peu. Diu que és imprescindible de renaturalitzar tant com siga possible tot el parc natural i recuperar tots els espais que un dia es van urbanitzar i ja no es fan servir. És el cas d’un antic poliesportiu que es va enderrocar ara fa una dècada, un passeig marítim que s’hi va fer i un edifici que encara hi és i que és una mola de formigó en forma de vaixell que mai no ha servit per a res. “Allò havia de ser una escola d’estibadors del port de València i mai no va començar a funcionar”, diu Carrillo, que explica que el seu sogre va participar en la construcció d’allò i que anys més tard es va convertir en un militant del conservacionisme.

En aquest sentit, Sergi Campillo, el regidor responsable de l’Albufera i de la Devesa, recorda que als anys vuitanta l’ajuntament va recuperar la propietat de l’hipòdrom, i remarca que ara, en aquells terrenys, hi ha el Centre d’Interpretació Racó de l’Olla. “És un costum d’ençà que hi ha ajuntaments democràtics retornar a la natura tot allò que mai se li havia d’haver furtat, i ho va instaurar el batlle Ricard Pérez Casado.”

Desenvolupisme bèstia al preu que fos

I aquest “furtar a la natura” que va permetre la construcció de l’hotel que ara agonitza mirant la mar melancòlicament va començar als anys seixanta del segle passat, quan aquesta costa del sud de la ciutat s’havia de convertir en Benidorm. Quan tot era permès pel règim de Franco, embogit en una febre asfaltadora, i quan pràcticament ningú no parlava de conservació del territori. Era l’època en què el ciment i la construcció a qualsevol lloc i a qualsevol preu significaven progrés, riquesa i modernitat. I tots aquells que gosaven a dir que potser aquell no era el camí eren acusats de frenar els avanços.

Tot va començar l’any 1962, quan el batlle de València era Adolfo Rincón de Arellano. L’ocupació dels terrenys del Saler es feia per fases, però la planificació de l’arquitecte madrileny Julio Cano Lasso era d’acabar amb qualsevol vestigi del parc natural d’ara. Tan sols alguns naturalistes incipients alçaven la veu contra la destrossa que començava a perpetrar-s’hi. Fins i tot el televisiu Félix Rodríguez de la Fuente li va dedicar un programa l’any 1970, que li va causar més d’un disgust. L’any 1973, Maria Consuelo Reyna va publicar tres articles molt crítics contra la urbanització al diari Las Provincias.

L’any 1974 es va encunyar l’eslògan “El Saler per al poble”, i la campanya que l’acompanyava explicava els desastres que causava la urbanització del paratge. Franco encara era viu i aquestes protestes eren vistes com una alteració de l’ordre i perseguides per la policia. Així i tot, el 15 de setembre de 1974, una manifestació va recórrer els carrers de València. Va ser durament reprimida per la policia.

Amb tot, a campanya va tenir efecte i, coincidint amb un canvi a la batllia de la ciutat, es va aturar la construcció d’alguns dels elements que contenia el projecte mastodòntic. Però encara són visibles aquelles primeres esgarrapades en forma dels gratacels aïllats que despunten entre el bosc, l’autopista que estrangula la massa forestal o el camp de golf que continua funcionant.

Iñaki Urdangarín

Com si fos una recialla antiga, l’any 2005, quan Francisco Camps presidia la Generalitat, el Saler va tornar a estar en perill. Eren uns altres dies de vi i de roses. Diferents dels dels anys vuitanta i noranta del segle passat en què a la piscina de l’hotel convivien estrelles del rock amb famoses de les revistes del cor que participaven en els debats de carn picada de Canal 9. Dies en què el microbús de l’hotel transportava els hostes fins a la plaça de l’Ajuntament perquè anaren de farra pel centre de la ciutat i de matinada els tornava a recollir per a dur-los a dormir. La proposta que va arribar al despatx de Camps la feia Iñaki Urdangarín, que presidia l’institut Nóos. Va proposar un projecte megalòman per a fer una Vila Olímpica al cor de Saler, amb un port esportiu a la desembocadura del Túria i un monoraïl fins a l’Albufera.

La resta és història.