De res, comuns

Fa tres setmanes ens alegràvem de la postura del nou partit dels comuns en relació a la independència. Vam titular la peça ‘Gràcies, comuns‘. Avui lamentem que la postura hagi variat, i per això titulem ‘De res, comuns’. Sabem, i som conscients, que el nou partit està en fase de construcció, i cap text és definitiu, encara, però fixeu-vos en el gir de 180 graus que han protagonitzat els comuns només canviant una petitíssima part del text sobre la independència. El primer text és, si no m’he perdut, la versió actual. El que em van passar des del departament de premsa. El segon, en canvi, és el text de fa tres setmanes. La versió antiga. Doncs, només canviant la part en negreta, és tot un altre món.

Versió actual: ‘Apostem per la creació a Catalunya d’una república social, democràtica i ambientalment justa, com a màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional. Una república que s’ha de constituir en relació fraternal amb la resta de pobles de la península. L’expressió d’aquesta construcció conjunta ha de residir en la capacitat de compartir sobiranies amb un estat que ha de desenvolupar plenament el seu caràcter plurinacional. Per fer factible aquesta nova realitat, cal activar processos constituents que es reforcin mútuament tant a Catalunya com a Espanya i que tinguin en el seu centre el dret a l’exercici de l’autodeterminació dels pobles.’

Versió antiga: ‘Apostem per la creació a Catalunya d’una república social, democràtica i ambientalment justa, com a màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional. Una república que a través d’un procés constituent, podrà compartir sobiranies, en allò que consideri i decideixi la ciutadania catalana, amb un estat que hauria de ser plurinacional. Per fer factible aquesta nova realitat cal activar processos constituents que es reforcin mútuament tant a Catalunya com a Espanya i que tinguin en el centre el dret a l’exercici de l’autodeterminació dels pobles’.

Mentre la versió antiga deixa la porta una mica oberta en relació a la independència, la segona la tanca. Més concretament, mentre la versió antiga deixa en mans de la ciutadania si la república catalana comparteix o no sobiranies, la versió actual ho dóna per fet: la república catalana ha de compartir sobiranies. I punt. Digui què digui la ciutadania. De fet, mentre la versió antiga recalca que la decisió final és en mans de la ciutadania, la segona n’elimina la paraula i tot. La ciutadania desapareix d’escena en aquest punt dels comuns. En fi, finalment, tal com ho veig jo, mentre en la versió antiga l’objectiu és una republicana sobirana, que després veurem fins a quin punt es federa o no, en el segon text l’objectiu és una república que neix federada, i ja veurem després fins a quin punt és sobirana.

Diria que a can comú, avui en dia, els independentistes, que hi són, estan perdent la partida. I tot i ser molts, no influeixen. Passa, una mica, com a la ciutat de Barcelona, on els independentistes som el 47% dels vots (27-S) o el 41% dels vots (municipals), depèn de com es miri. En qualsevol cas, molta gent. Com mai a la vida. La ciutat ha canviat com un mitjó, però en canvi, mal organitzats, sense aliances, el resultat és que el nostre poder a la ciutat és zero. I Collboni manant. A can comú passa el mateix amb els independentistes que tenen dins. Per gent que tinguin, el seu poder sembla que sigui zero.

Per això circula l’acudit que a can comú un dia són independentistes i l’endemà no. I que aniria bé que avisessin quins dies alternen, per tal de programa el dia del referèndum amb una certa previsió.