14.04.2020 - 21:50
‘A partir d’avui, l’autoritat competent en tot el territori serà el govern d’Espanya’, deia Sánchez fa tot just un mes, quan declarà l’estat d’alarma. ‘Tots i cada un dels presidents hauran de deixar de banda les seves diferències i situar-se al darrere del govern d’Espanya.’ Els presidents del País Basc i Catalunya li van retreure al cap de poques hores aquesta ‘invasió’ de les seves competències, i Sánchez va mirar de justificar-se adduint la gravetat de l’amenaça: ‘No hi ha colors polítics, no hi ha ideologies, no hi ha territori.’ Quedem-nos amb l’última paraula, ‘territori’. Tornava a apel·lar a la unitat per salvar Espanya de la pandèmia i per a centralitzar l’autoritat. Tots som iguals i cal obeir la ‘autoritat competent’ (em sona fatal) que ‘sóc jo’. Si a Itàlia haguessin aplicat el mateix centralisme, el Vèneto avui estaria igual que la Llombardia. Recordem que ambdues regions van començar al mateix temps i avui hi ha 11.100 morts a la Llombardia i 900 al Vèneto. Evidentment, no han aplicat les mateixes mesures…
Al cap de poques setmanes, la situació ha anat evolucionant. Ara es proposa un desconfinament que també es vol fer per la via de la unitat territorial. Però el desacord ja no es limita al País Basc i Catalunya, va més enllà. A la reunió del diumenge, molts dels presidents autonòmics van verbalitzar el seu desig d’una ‘desescalada’ diferenciada per territoris i per sectors. És a dir, que aquelles comunitats que tinguin més controlada l’epidèmia puguin començar el llarg camí cap a la normalitat abans que les més afectades.
A més de Catalunya i el País Valencià, almenys Múrcia, Castella – la Manxa, la Comunitat de Madrid, Castella i Lleó, l’Aragó i el País Basc són partidaris que el pla de sortida de les restriccions no sigui simètric. Un dels presidents més incisius va ser justament Ximo Puig, que va insistir en allò que ja havia avançat dies enrere: el procés de relaxació de les mesures contra el coronavirus ha d’atendre tres criteris. ‘El primer, geogràfic: no necessàriament per comunitats autònomes, sinó per àrees. El segon, d’edat: atendre la situació dels nens. I el tercer, l’activitat econòmica.’ Després, mirant la realitat del País Valencià, va reclamar que les empreses turístiques tinguessin una consideració pròpia: ‘Perquè continuaran sense tenir clients’, va dir.
La falsa unitat en què volen que actuï cada territori des del govern espanyol no s’aguanta per enlloc. Les diferències entre els uns i els altres són massa grans. I no solament en la riquesa –entre el PIB per capita de Madrid i el d’Extremadura hi ha una diferència del 87%–, sinó també en més aspectes de l’activitat i la població, que tenen més a veure amb això que ara ens preocupa, la relaxació de les mesures, com abans era el confinament. Em refereixo a la distribució de l’ocupació en l’activitat productiva i a la densitat de la població.
Crec que la primera hi té molt a veure, perquè no pot ser la mateixa actuació en una província com Almeria, que té un 23% de l’ocupació en l’agricultura, o Huelva, amb un 20%, que a Àlaba, amb un 27% a la indústria, o a Navarra, amb un 25%. O, vist a l’inrevés, amb aquestes dues últimes amb una ocupació agrària inferior al 3% i les dues primeres amb una d’industrial inferior al 7%. Com tampoc no pot ser igual a Madrid, que té un 80% de la població ocupada en els serveis, que a Burgos, on només afecta un 58%. La distribució sectorial implica moltes diferències en la manera de treballar i en la manera d’evitar el contagi. Per tant, calen mesures apropiades a cada cas i sembla absurd d’aplicar-hi el cafè per a tothom en aquest aspecte, perquè els riscs són molt diferents. Per què no es deixa que decideixin els governs de les comunitats, que són els que coneixen millor els seus problemes? Fixeu-vos que no he parlat de Catalunya, que es troba en un punt intermedi sectorial dels exemples extrems que he esmentat. A l’agricultura hi ha un 1% de l’ocupació, a la indústria un 19% i als serveis un 75%.
I un segon aspecte que diferencia molt els territoris és la manera com es distribueix la població per localitats. És obvi que una població molt apinyada requereix un tractament diferent de la que viu molt disseminada. Precisament, un dels punts de què més s’havia parlat últimament era la desertització dels territoris: com les grans aglomeracions tenen un efecte crida perquè ofereixen més oportunitats de guanyar-se més bé la vida. Províncies com ara Conca, Terol o Sòria s’han queixat d’aquest fenomen, mentre que Castella – la Manxa i Castella i Lleó senten que són progressivament xuclades per Madrid. A menor escala, també passa a casa nostra.
Però en aquest aspecte de la localització territorial de la població hi ha coses sorprenents. Per exemple, si als municipis de Madrid i Barcelona hi viu l’11% de la població de l’estat espanyol, als municipis de menys de 5.000 habitants –que són el 85% del total– hi viu també l’11%. I sabeu quins són els municipis de més de 200.000 habitants amb més densitat de població de l’estat espanyol? Doncs el més dens és l’Hospitalet de Llobregat, amb més de 21.000 habitants per quilòmetre quadrat. Després vénen Barcelona, amb 16.000, i Badalona, amb 10.500. Els segueixen la Corunya, Bilbao, València, Madrid, Sevilla…
Catalunya presenta un fet diferencial clar, perquè la concentració al voltant de Barcelona conforma l’àrea més densa de tot l’estat espanyol. Sembla de sentit comú que les mesures que es prenguin al Principat tinguin poc a veure amb l’actuació en zones més aviat desèrtiques de la península o amb concentracions molt més baixes. Penseu que les províncies de Terol i Sòria tenen menys de 10 habitants per quilòmetre quadrat, xifra que contrasta amb els més de 800 que registra la Comunitat de Madrid o els més de 700 de la demarcació de Barcelona.
Sector d’activitat i concentració són tan sols dos factors que diferencien –i molt– els diversos territoris de l’estat espanyol. N’hi ha més, com ara el nivell de la sanitat, per exemple. Per això resulta curiós, per dir-ho d’alguna manera, l’interès centralitzador també en el tractament de la pandèmia. El ‘comandament únic’ i la ‘autoritat competent’, que tant sembla que els agrada, en aquest cas són una rèmora i una font d’ineficàcia que podem pagar molt cares. ‘Ens correspon de gestionar i oferir certeses amb més antelació, participació i col·laboració, des del respecte a l’àmbit competencial de cadascú. El necessitem en aquest fòrum i ho necessita la societat’, va etzibar el president Urkullu al president Sánchez a la reunió de diumenge passat. Poc més a afegir…
