De qui és l’hora del pati?

Trenta minuts. Aquest és el temps diari que ocupa l’hora del pati. Un temps que pot semblar breu en comparació amb la suma total d’hores lectives d’una jornada, però que al cap de l’any representa vora el 10% del calendari escolar. Una xifra que supera, per exemple, les hores de llengua estrangera. És en aquest espai de socialització decisiu on els professors acostumen a intervenir menys i on es dóna més llibertat als infants.

Precisament aquesta llibertat permet, moltes vegades, que s’imposin rols socials i culturals dominants, que acaben perpetuant les desigualtats entre grups. Isabel Sala, diplomada en magisteri d’educació física per la UIB i llicenciada en psicopedagogia per la UOC, explica que el pati és dels primers espais públics d’interacció de la infància i que conforma un espai d’aprenentatge. Per això, per a ella, ha d’anar vinculat al projecte educatiu del centre i no es pot deixar de banda.

El disseny de l’espai no és neutre al gènere

Als patis d’escola es veu molt clarament el vincle que hi ha entre el disseny de l’espai i la construcció de les identitats de gènere. El col·lectiu Equal Saree, que treballa per un urbanisme i una arquitectura amb perspectiva feminista, ha elaborat la guia “El pati de l’escola en igualtat“. El document palesa aquesta relació i mostra que és als espais d’esbarjo on les criatures aprenen a situar-se a l’espai i a saber quin paper ocupen a la societat.

Els nens solen ocupar l’espai central del pati i tenen papers actius en el joc, mentre les nenes –i els nens que no encaixen amb aquesta dicotomia de gènere–, tendeixen a ocupar la perifèria i tenen actituds més passives i estàtiques. Quant a les modalitats de joc, tampoc no són neutres: els nens opten per les més invasives i les nenes, pel joc simbòlic.

Dafne Saldaña, arquitecta i membre d’Equal Saree, explica que els espais principals, més grans i més visibles, van destinats a una classe d’activitats que socialment s’assimilen amb una masculinitat hegemònica. El disseny de l’espai dóna un missatge i amb aquestes dinàmiques s’expressa que hi ha unes activitats més importants que unes altres.

“Aquesta estructura –explica Sala– ens diu de manera molt clara que allò que té valor a la societat són alumnes, normalment els masculins i els més capaços, que juguen a bàsquet o a futbol, i que tota la resta no són importants. Es transmet el missatge que hi ha persones vàlides i persones que no ho són, i que si no ho ets, el teu espai és la perifèria.”

Aquests patrons, que s’aprenen al pati de l’escola, condicionen la manera de situar-nos i de relacionar-nos amb l’entorn i es reprodueixen a l’espai públic. “Si eduquem en un ús de l’espai que és desigual, transmetem aquests valors als infants”, diu Saldaña. En la mateixa direcció, Sala reitera que si no es canvien algunes d’aquestes formes tradicionals, es perpetuaran les diferències entre grups.

Com redissenyar els patis per fer-los més inclusius?

Moltes escoles, sobretot a les zones urbanes, tenen una àrea d’esbarjo limitada i a causa d’això a la majoria hi ha una pista asfaltada, que, tot i poder-se fer servir per a practicar esports diversos, sol ser conquerida pel futbol. Segons les observacions fetes a patis d’escola de Barcelona i d’Atenes, aproximadament un 80% dels patis són “futbolcèntrics“.

Per això, com més va més centres educatius s’afegeixen a la idea de crear patis que tinguin en compte elements, situacions i perfils diversos. Tanmateix, no hi ha un model únic ni una recepta màgica per a fer-ho. Per als experts, quan una escola decideix de redissenyar un espai d’esbarjo, cal una reflexió conjunta. Sala explica que per a aconseguir més bons resultats, cal una feina en xarxa que es materialitzi en un procés participatiu amb tots els agents implicats: l’administració, els professors, les famílies i els alumnes.

Una de les propostes d’Equal Saree per a donar més opcions de joc és l’eliminació de les zones que són d’ús exclusiu d’una activitat i d’un sol grup d’alumnes, a fi de fomentar-ne unes altres que requereixin moviment, com ara córrer, escalar o ballar. També creuen que és clau fugir de la dicotomia entre centre i perifèria i optar per estructures policèntriques on hi hagi nuclis d’estímuls amb el mateix protagonisme.

Aquesta idea es va posar en pràctica al projecte Equal Playgrounds, que consistia en un experiment molt senzill. Van posar fi al “futbolcentrisme” tot instal·lant una pista de joc que, en lloc de crear un centre i una perifèria, creava centenars de centres que convidaven a la interacció entre tots els infants. El resultat: van ocupar la pista central un 85% dels alumnes, les nenes van augmentar d’un 75% la seva mobilitat per l’espai i la interacció entre nens i nenes va créixer fins a un 80%.

Alhora, l’activitat s’ha de poder combinar amb espais de calma i d’intimitat. L’espai natural i les zones verdes hi tenen un paper important, sobretot en un paisatge urbà i densament poblat, atès que se solen associar a entorns de confort i de benestar. A més a més, ara es treballa per potenciar l’accessibilitat universal, és a dir, que tots els infants disposin d’un joc compartit, independentment de si tenen diversitats funcionals o no. Per a poder dur a terme tots aquests canvis, Sala creu que, a part de tenir voluntat real de fer-ho, és imprescindible que les institucions dotin els centres amb equipaments realment inclusius.

Les desigualtats continuen a la secundària

Alícia Salvador és professora d’educació física i el curs passat va encarregar-se de la dinamització dels patis de l’institut escola les Vinyes, de Castellbisbal. Explica que les desigualtats de gènere al pati es mantenen a la secundària, però que els adolescents poques vegades ho veuen com un problema. Creu que cal oferir material molt atractiu i basat en els interessos concrets dels adolescents perquè, si no, no el fan servir.

“Volíem incentivar la participació i la convivència amb propostes coeducatives i d’acord amb les seves necessitats”, diu Salvador. Van demanar als joves, a les sessions de tutoria i d’assignatures optatives, quines inquietuds tenien, per potenciar-les a l’hora del pati, i es van adonar que allò que més funcionava eren les lligues esportives i activitats que tinguessin a veure amb les seves afeccions: la música, el ball, els videojocs, els escacs i jocs com ara matar conills. “Era la manera d’esquivar el futbol i l’ús del mòbil, alhora que es fomentaven les relacions entre iguals”, diu.

A més, el centre es va inspirar en el projecte #Quesepegue, de Gloria Herrero, que és un intercanvi de coneixements entre alumnes. A les Vinyes es va crear una dinàmica semblant en què eren els joves qui, tot aprofitant alguna habilitat o passatemps que els agradés o que sabessin fer bé, l’ensenyaven als companys durant l’estona de l’esbarjo. “Per exemple, es va fer màgia, circ i música, i era una manera de presentar alternatives i de fer més activitats”, explica.

A l’hora del pati passen moltes coses. No solament és un moment important per al descans: és un espai en què es desenvolupen molts aspectes relacionats amb les habilitats socials, com ara la comunicació, la cooperació, la resolució de conflictes, l’intercanvi i la negociació. Per això, els experts indiquen que cal donar-hi la importància que té i oferir un ampli ventall de propostes per fer-lo més assequible a tothom. Si no, sempre s’imposaran els mateixos. Aquells qui tenen més espai. Aquells qui tenen més poder.