De què parlem quan diem que ens poden matar

Els independentistes tenim una particularitat que no sé si és excepcional però que crida l’atenció. Davant missatges com ara ‘s’ha acabat el bròquil’ o ‘la gallineta ha dit que prou’, exhibim un talent interpretador formidable, però si el missatge diu que ‘fonts diferents, contrastades i fiables van alertar Puigdemont i Junqueras de sang i morts al carrer’, mmm, no ens acaba de semblar prou clar. Què vol dir, sang i morts al carrer? Sang com, morts com? No podrien ser més explícits? ‘Que ens tractin com a adults’, és la consigna d’aquests dies, o mesos, ja: exigim tota la informació per a poder decidir quin grau de ‘responsabilitat’ volem assumir com a poble madur que som. ‘Responsabilitat’, cop de colze-cop de colze, mode ‘gallineta’ ON.

La CUP, que és la prova del cotó fluix en allò que Forocoches i Maruja Torres anomenen el ‘prucés’, ja havia explicat el 26 d’octubre per boca de Mireia Vehí que ‘fonts fiables’ els havien alertat que l’estat pretenia de ‘posar morts sobre la taula i encolomar-los a l’esquerra independentista’. Aquest detall últim, si ens posem en mode ‘gallineta’, ja era cristal·lí abans que Mireia Boya ampliés ahir que ‘podia ser violència de falsa bandera lligada al moviment independentista i especialment a l’esquerra independentista’. M’hi jugaria un quilo de pèsols que, sobre la possibilitat de carregar-nos morts, ja ens havíem entès –de nou ‘gallineta’ ON– una miiiica abans de l’octubre que ho va canviar tot.

Aquests dies també s’estila molt, com a introducció al debat, dir que no podíem ser tan ingenus d’esperar que l’estat no seria ‘capaç de tot’… per matar la República, diguem-ho així. Curiosament, en això estan d’acord tant els ‘indepes’ com els ‘depes’: els primers per a pirar amb més raó, i els segons per a excusar l’estat. En tot cas és parlar per parlar: és evident que cap ‘indepe’ no ha dubtat mai de la disposició del regne d’Espanya a fer(-nos) DE TOT, però alguns sí que vam pensar, i potser aquesta era la ingenuïtat, que si els catalans –en el sentit històric del terme– aquesta vegada teníem la possibilitat de guanyar era perquè, al segle vint-i-u, a diferència dels anteriors, Espanya tenia signats no sé quants paperots com a integrant de la UE –ves quin remei– que la forçaven a la civilitat per imperatiu legal.

Que aquests paperots hagin resultat mullats, molts diuen que ja ho podíem haver deduït del (mal)tractament als refugiats. Sí, la UE ha estat inhumana per als de fora, però a alguns encara ens quedava per comprovar, jo què sé, si també ho seria per als de dins. Coi, sense anar més lluny: el 9-N, que sembla que fa un segle, tot d’experts tertulians peroraven que si l’estat havia ‘deixat fer’ era perquè –i ara riem– ‘no es podia permetre internacionalment la imatge de retirar urnes’. I abans de l’1-O tots vam repetir la teoria com a lloros, i encara ens semblava que lligava amb aquell afany ridícul de cercar urnes i paperetes d’una manera tan lletjota, tot fos per no haver d’oferir la imatge a l’exterior de retirar ha-ha. I mira si n’érem, d’ingenus, que després de les porres, quan quedava clar que a Espanya li importava un rave, el seu cony d’imatge exterior, encara ens semblava plausible que haguessin parat d’hostiar-nos perquè la Merkel no sé què: ‘Això és que han trucat d’EUROPA’, va dir la gallineta.

Vuit-cents ferits, abans de la trucada de la UE; si és que va ser-hi, que la gallina diu que sí. Sobre l’amenaça de morts si la República feia un pas, hi ha tres corrents a l’independentisme: els que estan convençuts que és una catxa de l’estat, que el govern no estava preparat per a fer efectiva la República i l’ha agafada d’excusa; els que pensen que és justament perquè el govern estava preparat, que l’estat l’ha amenaçat amb morts, i en tercer lloc els que pensen que tant hi fa el grau de preparació, que si a Espanya li fa servei posar víctimes per petar-se la República les hi posarà sense manies. Perquè la UE ja ha demostrat que, quan convé, sap perfectament com mirar cap a un altre cantó.

Alguns hem entès que el govern es va demanar quantes víctimes podia assumir, abans que aquesta UE hagués de tornar a trucar a Madrid sense ganes, tard i malament. Vull dir víctimes amb noms i cognoms, com la persona que va perdre la visió per un projectil de l’estat. Perquè parlar de violència en abstracte tots en sabem, però a l’hora de la veritat, és com l’anunci dels accidents de carretera, que si els morts van amb nom i cognoms ho tenim clar: ‘No, els meus no.’ Víctimes zero. Fet i fet, Espanya no va necessitar gaire per a cobrar-se sang, l’1-O, davant de periodistes si calia, i ni s’ha despentinat atribuint la violència als votants ‘enardits pels seus dirigents’.

El discurs oficial dels votants enardits i violents ha colat entre bona part de l’opinió pública espanyola, i en una guerra d’opinions, és l’opinió que compta: només cal veure amb quin afany infringeixen el codi deontològic, cada dia, els mitjans del règim i per al règim. En aquest context, el govern català també devia considerar que, en cas de complir-se l’amenaça de sang en la forma que fos, l’opinió pública carregaria les víctimes a la seua ‘irresponsabilitat’ –no ho sentiu, ja?, de dreta a esquerra, d’Arrimadas a Colau: irresponsables!, irresponsables!–, i quan aconsegueixes això tan gros, que l’opinió pública ja hagi decidit qui serà el culpable de tot, és que ja ni et cal l’excusa de cap bandera falsa.

Ara, l’única manera de desactivar aquest cercle viciat és, suposo, filtrar, filtrar i refiltrar totes les informacions de les fonts ‘contrastades i fiables’ a la premsa estrangera, la mateixa que l’1-O va tenir tots els ulls que es tapava la que ret obediència a Madrid. Dic premsa estrangera perquè la gallineta em diu això. I perquè el 21-T, amb T de trampa, els independentistes tornarem a guanyar, i abans haurem d’haver après de molts errors, i aprendre’n voldrà dir fer coses diferents, i si volem actuar diferent que fins ara, ja no ens haurà de poder frenar la mateixa amenaça.