De què hem de parlar?

Avui, de sobte, una vegada consolidat un sí rotund al referèndum del diumenge 1 d’octubre, milers de ciutadans demanen que ‘parlem’ i ‘dialoguem’, com si aquest prec no hagués estat mai als llavis dels nostres representants i com si no hagués passat absolutament res durant els últims deu anys (i, molt específicament, el diumenge passat). Perdoneu, però s’ha de tenir molta barra.

Qui ho demana?
Perquè aquesta gent que avui demana ‘diàleg’ és la gent que va callar i va riure la gràcia al senyor Guerra quan aquest va vantar-se públicament d’haver passat el ribot per l’estatut; la gent, de qualsevol ideologia, que no va fer res perquè el Tribunal Constitucional no fes el disbarat constitucional que va cometre; la gent que no va saber –o voler– aixecar mai el dit per protegir Catalunya de la deriva antidemocràtica i centralista que, dia rere dia, el PP i els seus aliats li van anar imposant; la gent que –malgrat el risc de desafecció denunciat pel president de la Generalitat, el senyor Montilla– no va fer mai res per a evitar-la; la gent que ha menystingut miserablement les mobilitzacions impressionants que un any sí, i l’altre també, han ocupat el territori de nord a sud i d’est a oest; la gent que ha negat el pa i la sal al moviment transversal més important que ha existit mai (perquè –siguem clars– no l’havien sabut liderar, ni podien dirigir-lo); la gent que ens ha menyspreat (si no insultat) amb l’esperança que no arribéssim a fer res del que finalment hem aconseguit; la gent que ha negat el dret de decidir de tot un poble; la gent que ens ha volgut sempre presos de la legalitat, tot negant-nos la legitimitat del qui vol ser lliure; la gent que sempre ha negat el significat i abast del 9-N; la gent que mai no ha volgut reconèixer la seva minoria democràtica després del 27-S; la gent que sempre ha negat la possibilitat d’un referèndum com a expressió màxima de la democràcia; la gent que mai no va voler comissions parlamentàries per a debatre obertament com i de quina manera havíem de fer per donar sortida al mandat democràtic de la ciutadania; la gent que no ha dubtat mai a posar tots els bastons a les rodes del diàleg i debat al parlament; la gent que ha pretès ridiculitzar, sistemàticament, l’esforç ingent d’un govern i de tot un poble per a preparar i executar un referèndum que ha deixat bocabadat al món; la gent que ha exigit, fins a l’últim moment, que l’estat impedís que es fes; la gent que encara avui es nega a repudiar la violència extrema de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil durant el proppassat diumenge; la gent que nega absolutament la seva validesa; la gent –en definitiva– que creu que ‘l’amo i senyor’ ha de ser sempre el qui imposi el seu criteri i voluntat per damunt dels drets fonamentals que tota persona ostenta.

Què pretenen?
Quant tot aquest aiguabarreig de gent demana que ‘parlem’ sense que, fins ara, hagi mogut ni un sol dit per indicar –i exigir– al govern espanyol que dialogués, que escoltés i que permetés l’exercici de la democràcia, és perquè –a ulls veients– ha passat alguna cosa. Una de grossa. Altrament, continuarien tan contemplatius com fins ara, tot admetent coses tan ‘supèrflues’ per a la ciutadania i l’economia del país com, per exemple, la declaració d’inconstitucionalitat de la normativa per a resoldre la pobresa energètica; el colossal dèficit fiscal; l’estat indigne de la rodalia o la inexistència mateixa del corredor del mediterrani.

El fet que ha sacsejat tota aquesta gent (admeto que n’hi ha alguns de bona fe) és que el mirall de la realitat els ha fet constatar, de sobte, que la majoria de ciutadans de Catalunya volien efectivament fer el referèndum; que malgrat les amenaces i repressió efectiva l’han celebrat; que la participació ha estat magnífica; i que el resultat (se’l mirin com se’l mirin) és inatacable. Sociològicament, políticament i jurídicament.

I heus aquí que ara aquesta gent que mai no ha mogut un dit per resoldre el tema de fons i propiciar el diàleg i debat que el govern català ha ofert sistemàticament; que, fins i tot, l’ha volgut sostraure del seu lloc natural i legítim (el parlament), mitjançant els seus aplaudits recursos al Tribunal Constitucional; ens exigeix –després d’un referèndum, tan heroic com massiu i aclaparador– ‘parlar’.

‘Parlar’, això sí, deixant completament de banda la pretensió de tot un poble des de fa anys. Es pot ser més deshonest i barrut?

Què esperem?
Diumenge vaig acompanyar observadors internacionals i també vaig col·laborar activament en el meu col·legi (CEIP Bogatell) en el bon desenvolupament de la jornada. Vam viure moments d’emoció, d’il·lusió i de molta tensió (aquest últim, per les notícies dramàtiques que ens arribaven d’altres indrets). Però, per damunt de tot, vam viure intensament el compromís innegociable (fins a l’extenuació) de la gent amb el referèndum. Amb la voluntat de saber que hi érem i que ens comptàvem. Que no era cap festa, ni cap manifestació. Que estàvem disposats a jugar-nos literalment la cara (com la resta de conciutadans) per exercir democràticament un dret que ningú no ens podia arrabassar. I amb la convicció que si reeixíem (tal com hem fet) mai més ningú no ens podria dir que no érem prou.

Teníem, i tenim, plena confiança amb el nostre govern. Creiem en el contingut i abast de les lleis emanades del parlament i estem absolutament segurs que els nostres representants faran honor a la seva paraula i compromís. S’ho han guanyat a pols.

Nosaltres esperem precisament això. I consegüentment que facin cas omís a qualsevol pressió o cant de sirena.

El moment és propici per als qui volen impedir allò que hem aconseguit; per als tafurs habituals; per als deshonestos o per als traïdors; per als qui busquen l’oportunitat d’aparèixer com a suposats ‘salvadors’ d’una situació crítica provocada, únicament, pels qui mai no han volgut reconèixer el dret fonamental d’autodeterminació (ni hi estan disposats); per als qui s’ofereixen com a ‘falsos mediadors’, amb l’únic objectiu de treure tota legitimitat al procés que hem seguit i al referèndum fet; pels qui només volen guanyar temps per aconseguir el divorci que fins ara no han aconseguit entre el bloc sobiranista i/o entre la ciutadania; o pels qui –al cap i a la fi– ens volen completament afeblits en una futura negociació.

La declaració d’independència
Cal fer, doncs, la declaració d’independència. Tan aviat com es pugui. D’acord amb el resultat del referèndum. La demora ens debilita més que mai. Si, tal com és evident, tard o d’hora ens haurem d’asseure a una taula de negociació, amb veritables mediadors (preferiblement internacionals) o directament amb el govern espanyol, cal fer-ho amb la contundència i convicció que necessitem: la de ser tractat d’igual a igual. Sense haver malmès el nostre actiu fonamental: la perseverança i persistència de la ciutadania (del parlament i del govern) culminada en un referèndum vinculant que vam dir que faríem i hem fet.

Altrament no ho entendríem. La gent que ens vam jugar la cara diumenge no esperem altra cosa.