10.10.2018 - 22:00
Quan el dia 9 de març passat expressava l’exigència als polítics independentistes de no malmetre els nostres vots, a l’article ‘No ens malmeteu!‘, poc em podia esperar que només set mesos després hagués de dir que sembla talment que ens hagin malmès o, més precisament, que pretenen efectivament de malmetre’ns i que ens malmetran (si no ho impedim tots nosaltres).
Després de l’1-O qui es va presentar a les eleccions del 21-D, en l’àmbit sobiranista, sabia perfectament dues coses fonamentals: la primera, que els electors disposats a votar-los exigíem que fessin totes les passes necessàries per a fer efectiva la República i restituir el govern legítim. La segona, que la repressió de l’estat espanyol ja s’havia desfermat i que no es podia esperar res de bo d’un estat on la utilització d’ostatges, la por i la justícia arbitrària (que no és justícia) s’imposen cada dia.
Sabien també perfectament que determinats jutges i tribunals farien mans i mànigues per imposar, en tot moment, el principi d’oportunitat política per damunt del principi de legalitat. Que mirarien d’empresonar o reprimir qualsevol representant (electe, o no) de la ciutadania que donés suport inequívoc a les aspiracions legítimes i democràtiques dels electors envers la República. Que farien les interpretacions més agosarades per a justificar la repressió de gent innocent i que resoldrien de facto (sí, també) com si fossin autèntics legisladors, sense tenir cap facultat ni capacitat per a ser-ne.
Tot això ho sabien. Ells i nosaltres. De la mateixa manera que tothom tenia coll avall que si mai la repressió els anihilava o la por (natural i legítima) els tenallava la voluntat, raó o esperit, sempre hi hauria algú al darrere per a agafar el relleu i continuar la lluita per a fer efectiva la República. O no era exactament això?
No vull entrar ara en la controvèrsia dels partits. Tots tenen el dret (i, en circumstàncies normals, l’obligació) de cercar l’hegemonia política. És en la seva essència. Existeixen per a això. Per a guanyar el poder polític i governar hegemònicament d’acord amb la seva ideologia. Però vivim, avui, en circumstàncies normals? Rotundament, no.
En aquest país hi ha una revolta activada. Una revolta històrica, plenament democràtica, no violenta i transversal que –de manera creixent– ha exigit, i exigeix, una república independent, democràtica i socialment avançada. Una república que ens permeti de debatre, obertament i pacífica, allò que volem que sigui el nostre país i que garanteixi drets, llibertats, justícia, prosperitat i plena sostenibilitat per a les generacions futures.
Enfront d’aquesta voluntat majoritària s’han alçat els sectors més allunyats de qualsevol sentit ètic i democràtic. Les forces que justifiquen, i fan seves (sense escrúpols), la conculcació dels principis més elementals de la democràcia, la violència, l’opressió, la injustícia, la repressió i fins i tot l’odi o la mera necessitat d’aniquilar de l’escena política qui pensa d’una manera diferent. A ells s’hi va afegir, de manera vergonyosa, gent que en uns altres moments de la nostra història havien passat per ser els representants genuïns de l’esquerra social.
En aquest sentit, van fer tot i més per evitar l’efectivitat de la declaració de la República després de la decisió majoritària de l’1-O; van eliminar un govern i un parlament elegits democràticament i van propiciar unes noves eleccions, clarament manipulades, per evitar allò que no havien pogut impedir finalment (ni els uns ni els altres): la nova victòria de les candidatures independentistes.
És per això que l’estat espanyol (mani qui mani) s’escarrassa a posar-nos tants entrebancs com pot, tot utilitzant barroerament el clavegueram de l’estat, les forces de seguretat i –per damunt de tot– el poder judicial per a teixir una xarxa que ens condemni inexorablement a no moure’ns i a liquidar les esperances de viure en un país lliure com el que volem.
I perquè el desafiament de l’independentisme és –socialment i política– d’una dimensió colossal, cal que tot el teixit polític i social de Catalunya que defensa la independència tingui clar que ara no és hora d’hegemonies polítiques. Lluitar avui per l’hegemonia política per se em sembla simplement immoral i de curta volada. Significa girar-se d’esquena als electors i a tots els qui han sacrificat la seva llibertat per allò que la majoria de ciutadans volem. Avui és temps exclusivament de República.
No tindrem mai més democràcia si no fem efectiva la República Catalana. És tan clar com això. Tan clar com que els nostres presos polítics i exiliats no tornaran a casa si no l’hem feta efectiva. És això: la nostra prioritat ha de ser assolir la República independent com més aviat millor.
Tothom ha de fer la feina que li pertoqui. Tots hem d’estirar o d’empènyer segons què ens correspongui. Uns de fora estant i uns altres des de dins. Feines i tasques degudament distribuïdes i amb el calendari que els responsables pactin d’acord amb les necessitats i les circumstàncies. Les desobediències o el trencament, en el moment que ens toqui. Cap més oportunitat perduda. L’espurna, quan arribi, cal que ens trobi tots els independentistes atents i amatents. El tren ja no es pot tornar a escapar.
Espanya travessa una profunda crisi. La monarquia, el règim del 78, els cossos de seguretat, la democràcia i la justícia cauen a plom en l’escena internacional. La universitat (fins i tot les més prestigiades internacionalment) començaran a davallar indefectiblement, gràcies a l’oportunisme i la immoralitat de polítics desaprensius i corruptes. La seguretat social i el deute públic fan tremolar l’economia que albira, a curt i mitjà termini, el cel més espès i negre que hagi vist mai durant aquests últims anys. Espanya no té futur, ni projecte. Només té ‘salvadors de la pàtria’, repressió i incapacitat absoluta de resoldre els seus conflictes d’una manera pacífica i democràtica. Aquesta és la realitat avui.
En vista d’aquesta situació, l’independentisme seria del tot irresponsable si no continués empenyent i estirant. Li cal promoure la resistència no violenta i organitzar actes específics de desobediència. Importants i no importants. Exemplars o merament anodins.
Cal sacsejar la situació d’una vegada. Cal que es posi a treballar el Consell de la República. Cal que comencem el procés constituent i que –per tant– el Fòrum Cívic, Social i Constituent prengui forma i faci també les primeres passes. Cal que la gent apoderada empenyi des de cada racó del nostre teixit social. Que l’ANC i Òmnium segueixin camins paral·lels en la lluita per la República. Que els partits tornin a sentir el nostre alè al clatell i que es reuneixin –tantes vegades com calgui– per mirar de fer un camí comú. Que l’empresariat, les associacions, les coordinadores professionals, plataformes i col·lectius participin activament en tot el procés i no deixin d’aportar idees, iniciatives, accions judicials, suport i compromís. Tots ens necessitem. Tots som imprescindibles.
Si volem assolir la nostra fita comuna, cal que posem la República en primer pla i objectem políticament (fins i tot judicialment, si cal) a qui vulgui imposar-nos criteris legalment o legítimament insostenibles o literalment antidemocràtics. Hem de ser intransigents en aquest punt. Com més avancem, més a prop serem de l’objectiu final. Qui s’aturi per un ‘possibilisme’ mal entès, per comoditat, per por o per mera ambició política de garantir la seva hegemonia, no tan sols farà més mal que bé a la ciutadania, als ostatges, a la llibertat, a la democràcia i a la veritable justícia, sinó també a la República pròpiament dita i al país sencer. Hi estem d’acord?
