18.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.05.2023 - 08:48
El Comitè de Drets Humans de l’ONU és, dins allò que es coneix per “sistema de les Nacions Unides”, un dels més seriosos i creïbles. Avalat per dècades d’un treball molt rigorós i sempre difícil, és un òrgan de supervisió de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans, responsable del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i els seus protocols facultatius. Té la missió d’emetre decisions i recomanacions als 173 estats signants del pacte –no tots els estats de l’ONU l’han signat. I ho fa, com pràcticament passa en totes les institucions de l’ONU, sense tenir poder de coerció. No pot obligar ningú a fer allò que diu, però les seues resolucions són enormement respectades, especialment en els països democràtics, i se’n serveixen organismes que sí que poden sancionar i obligar, molt particularment, a Europa, tant el Tribunal Europeu dels Drets Humans com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Ahir el Comitè de Drets Humans de l’ONU va publicar una resolució d’una gran importància. Com tots deveu recordar, el 2018, després de les eleccions del 155, el president Carles Puigdemont tenia prou vots per a ser restaurat en el càrrec. Van passar moltes coses, i no totes foren culpa d’Espanya, però el cas és que finalment les autoritats judicials espanyoles li van retirar l’escó d’una manera que ara l’ONU diu que no era legal ni correcta, i que impedí totalment que tornàs a ser el president de Catalunya.
Evidentment, ara no és imaginable fer marxa enrere i restaurar el president Puigdemont. El comitè de l’ONU mateix diu que la reparació del mal que li van fer és la seua resolució i l’obligació que té Espanya de publicar i difondre el cas i de canviar en 180 dies les lleis o les normes que va fer servir en aquell moment per a la finalitat condemnada.
Hi haurà gent que dirà que, per tant, això no serveix de res. S’equivoca. Serveix de molt, i en dues direccions. La primera és en referència al litigi estratègic que duu a terme l’exili i que s’accelera precisament ara, perquè es compleixen els terminis, lents, de la justícia internacional. Recordeu quan el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU va fer aquell informe tan rotund contra l’actuació d’Espanya i la premsa d’aquell país, el govern d’aquell país i la classe política d’aquell país –i, en part, també del nostre– en van fer befa. Van dir que allò no era l’ONU, que havien estat pagats per l’independentisme, que eren un grup d’amics que no tenien cap valor. I, tanmateix, en la sentència del 30 de gener passat, el Tribunal de Justícia de la Unió Europa va dir explícitament que aquella resolució era vàlida per a fonamentar el rebuig a una demanda d’extradició per part d’Espanya. I les rialles es van acabar de colp –Josep Casulleras ho explicava en aquesta anàlisi tan ben documentada.
Cal entendre que un litigi estratègic és un dòmino. Que tu saps on vols que arribe –en el cas que ens ocupa, a desmuntar legalment les eines que Espanya va fer servir el 2017 per frenar el desplegament de la república i deixar pas a la política–, però que l’has d’anar bastint amb molta paciència. No es pot fer de cap altra manera sinó a còpia d’acumular peces que casen les unes amb les altres fins que aconseguesquen de travar una arquitectura capaç de resoldre el problema formulat des de bon començament. I que avui tenim el dòmino molt avançat, gairebé completat, crec que no ho pot discutir ningú.
En què es traduirà això? Bàsicament en dues coses. En una incapacitat cada volta més gran d’Espanya per moure’s lliurement i fer allò que vulga, en un desarmament del seu arsenal. Ara les Nacions Unides diuen a Espanya que té 180 dies per a canviar les coses de manera que no es repetesca allò que va passar el 2018. Igual que abans el Consell d’Europa li havia dit que havia de derogar la sedició. De fora estant es van marcant a l’estat espanyol uns límits que tindran un gran valor en l’envit següent. En què no podran fer allò que van fer el 2017 o bé si, així i tot, ho fan, es trobaran amb una dificultat incomparable amb la que varen tenir el 2017 de justificar davant els altres estats què fan per frenar la voluntat democràtica dels catalans. Fa temps que us dic que la cúpula judicial espanyola ja no està pendent dels fets del 2017, sinó preocupada per saber com ens frenaran en el següent intent. Perquè ells sí que ho saben, que hi haurà un nou intent.
I la segona cosa per la qual és útil aquesta decisió és política. Reforça i fa valer la lluita de l’exili, reforça molt la figura i l’actuació del president Puigdemont i de l’equip que ha bastit aquesta opció i, per tant, reforça l’independentisme d’aquells que no han renunciat ni renunciaran a implantar un estat català en forma de república. De la mateixa manera que el dòmino legal ha reclamat anys, l’aclariment polític dins l’independentisme –que va començar quan una part va decidir de reconèixer la capacitat d’Espanya de manar sobre ells i una altra no– també en demana.
I és una casualitat, segur que és una casualitat, però aquesta important declaració de les Nacions Unides arriba just quan som a tocar d’unes eleccions en què tinc la sensació que es faran visibles, amb xifres, amb dades, símptomes que molts veiem fa temps solament de mirar al nostre voltant i parar l’orella. Potser, no ho sé però potser, som més a prop que no sembla d’un canvi de cicle. Que no vol dir, vull que això quede clar, un simple recanvi de partit, un ball de sigles, que puge aquest i baixe aquell. No. Parlem d’una cosa més intensa i gran, més transcendental, vinculada a la manera com el país resol la bifurcació inicial –ser lliures o reconèixer-se com a súbdits sobre els quals l’estat espanyol té drets–, que ens ha portat a aquest punt, aparentment lamentable, on som.
PS1. La notícia va esclatar ahir a migdia, minuts abans de l’enregistrament de La tertúlia proscrita. Vam reaccionar de pressa i Josep Casulleras i Josep Costa hi van fer una dissecció magnífica de la importància de tot això que passa. Mireu-la i, si ho voleu i podeu, feu-la córrer.
PS2. També us oferim la com sempre acurada anàlisi de Josep Casulleras: La victòria de Puigdemont contra Espanya a l’ONU hauria pogut ser un terratrèmol
