De quan l’IRA va matar disset terroristes britànics

Aquests dies que es parla tant d’extremes dretes que es veu que són més extremes que unes altres i de pactes entre partits d’esquerres que tenen tant de progressistes com jo d’escolanet, he pensat que és un bon moment per a recuperar aquest record del viatge que vaig fer per Setmana Santa a Irlanda. D’aquella escapada, hi ha dos moments que no oblidaré fàcilment. El primer és el concert dels The Wolfe Tones a Killarney que us vaig explicar fa unes setmanes. L’altre és la visita a l’indret on hi va haver una famosa emboscada de l’IRA el novembre del 1920, durant la guerra d’independència irlandesa, entre les poblacions de Kilmichael i Gleann, al sud-oest del país. Justament aquesta emboscada inspira una de les escenes que apareix al film The Wind That Shakes the Barley de Ken Loach.

Allò que més em va colpir va ser la inscripció gravada en una pedra que hi ha a peu de carretera, com si fos una làpida de cementiri, una mica apartada dels altres plafons explicatius. És la de la fotografia que il·lustra aquest text, que, després d’indicar que en aquell punt hi havia el lloc de comandament de la brigada de West Cork de l’IRA durant l’emboscada, diu ni més ni menys que això: “And on this road too died seventeen terrorist officers of the British forces on 28-11-1920”. Diu “terroristes de les forces britàniques”, senyor fiscal!

Ja sé que la història l’escriuen els vencedors, i que aconseguir la independència dóna molt marge d’escriptura, però confesso que qualificar de terroristes els britànics que van caure a l’emboscada em va semblar una llicència agosarada. Quan tota la vida t’han alliçonat que els terroristes eren els de l’IRA, veure in situ els papers invertits em va impressionar. Salvant les distàncies, és com si al carrer de Claudio Coello de Madrid hi hagués una placa anunciant que allà va volar pels aires el terrorista Carrero Blanco. No us vull revelar cap secret, però ja us aviso que el to de la placa que hi ha és una mica diferent.

Naturalment, l’IRA del 1920 no és el mateix IRA de la dècada dels 80. L’IRA del 1920 fa honor a les seves sigles i fa les funcions d’exèrcit irlandès. A l’altre bàndol, els anglesos i els seus auxiliars, els paramilitars de la Royal Irish Constabulary (RIC), es dedicaven a assaltar pobles, cremar cases i assassinar civils i càrrecs electes, com ara el batlle de Cork, Tomas Mac Curtain. El 21 de novembre, una setmana abans de l’emboscada, hi havia hagut un Bloody Sunday, el primer, no tant conegut com el del 1972 que els U2 van popularitzar arreu del món amb la seva cançó. En aquest de 1920, durant un partit de futbol gaèlic, els black and tans van matar catorze civils i en van deixar molts més de ferits, a més de carregar-se tres membres de l’IRA en una altra operació.

Va ser aleshores quan Tom Barry va decidir que ja n’hi havia prou, va reclutar uns quants voluntaris i va organitzar l’emboscada de Kilmichael. Fins aleshores, l’IRA no havia gosat enfrontar-se a trets als black and tans, que eren molt superiors en armament i experiència militar. Però Barry i els seus 36 homes comptaven amb l’efecte sorpresa. Després d’esperar llargues hores amagats i entomant la pluja que queia, quan els dos camions procedents de Macroom van arribar al lloc de l’emboscada i van rebre la pluja de trets, amb prou feines van poder-se defensar. En l’operació també van morir tres membres de l’IRA: herois per als uns, segurament terroristes per als altres.

Vicent Partal dedicava fa unes setmanes un editorial als usos ideològics i partidistes que es fan actualment de la paraula “terrorisme” i “terrorista” i explicava com aquests usos i abusos els han acabat convertint en mots inservibles, perquè han passat a ser una simple arma propagandística, que sovint només serveix per a demonitzar dissidents i enemics polítics. Arafat, el terrorista que va rebre el Nobel de la pau el 1994, ho va deixar ben clar: “La diferència entre un revolucionari i un terrorista només rau en la raó de la seva lluita. Qui es posi dempeus per una causa justa i lluiti per la llibertat de la seva terra, no podrà ser mai denunciat com a terrorista.” A Irlanda, Tom Barry és un revolucionari i un heroi nacional. Per això li dediquen monuments i cançons; en canvi, els disset oficials britànics que van morir emboscats a Kilmichael són simples i anònims terroristes.