27.07.2021 - 21:50
Dona, deia jo a la meva tieta Josefa la Malacara, si pots baixar a la plaça a comprar verats, no et costa gens d’anar a votar diumenge, total, com que diuen que no ha de servir de res. Ves, va dir ella, si no ha de servir de res, per què m’hauria de molestar a tirar de mi, als meus noranta-tants, baixeu-hi els joves, que jo ja ho he fet tot. L’he anada a recollir, compassiu, l’he acompanyada al Col·legi dels Gabrielistes on vaig fer primària, i s’hi ha trobat amb la peixatera que li prepara els verats de cada setmana. Tu, també?, ha dit la meva tieta Josefa a la Rafaela, que abans havia anat expressament a fer-se pentinar per la Melchora, qui, sempre atenta a les circumstàncies, li ha fet un tall estil “lliure i al vent”, que ara és moda. La Melchora s’ha afegit a la tertúlia a peu d’urna, i cap no ha volgut revelar a les altres el sentit del seu vot, però quan l’una deia “sí…”, l’altra replicava “sí…”, i la següent replicava “sí…”, i allò semblava el triple sí de les senyores grans (o no tant, perquè la Melchora acabava de fer, segons que proclamava, els trenta-tants). Quan deixava les senyores al porxo del meu antic Colegio del Sagrado Corazón, he ensopegat amb l’Antonio Sabaté, amb qui de petits perseguíem la mateixa noia de trenes rosses que anava a les monges de la Carretera i vivia en una torre amb jardí a la cantonada de Tercio de Nuestra Señora de Montserrat (actual Rafael Casanova). Home, Sabaté, li he dit, quant de temps sense veure’t, i ell m’ha mirat com si no em reconegués. Hòstia, tio, que sóc el nebot del constructor de mobles, li he dit, i ell hi ha caigut i m’ha fet una abraçada cordial. Per què has vingut a votar tan lluny?, m’ha dit, et feia a Barcelona, t’he anat seguint pels diaris, i jo li he dit que ja havia votat al meu col·legi electoral (eufemisme: col·legi a seques), però que volia acompanyar la tieta Josefa. L’Antonio Sabaté i jo, com el Josep Delclòs, el Rafa Martínez, el Luis Olivares, els bessons Canela i altres minyons del barri d’Artigas (no Artigues, com en diuen ara), som dels temps desoladors del pitjor franquisme, quan el català era cosa d’estar per casa i a ningú no li passava pel cap que mai hagués de tenir presència pública. Qui ens ho havia de dir, que avui votaríem pel sí, o pel no, o pel no tant a la independència, li he dit. I en Sabaté, molt seriós, m’ha replicat que, tot parlant un dia amb els germans Royo dels olis, el Ribera dels telèfons, i el Ribalaygüe, quan sortien de missa de diumenge, el petit dels Royo havia dit molt seriós que la Mare de Déu de la Llet sempre havia protegit els catalans, i que el Barça guanyaria la lliga amb el Ramallets, el Biosca, el Basora i el Kubala. Els altres se’n van fotre, del petit dels Royo dels olis, però ell no en va fer cas i va mantenir la dèria. El Barça va guanyar la lliga i, aleshores, el van creure, i tots es van fer de la Mare de Déu de la Llet. (No sabien que el petit dels Royo estava boig per l’Elvireta, la filla petita de la Vaqueria Parellada –el pare de la qual prenia dutxes escoceses i mantenia una puta al Rigat de Barcelona–, i que pensava en ella quan es referia a la Mare de Déu de la Llet.) Vols dir que la Mare de Déu de la Llet ens protegeix, en aquests temps tan convulsos?, he preguntat al Sabaté. Ell no m’ha contestat, però, en els seus ullets d’empresari d’èxit, he cregut copsar-hi la ferma convicció que la Mare de Déu de la Llet és la patrona del catalanisme-de-tota-la-vida (ACS).
