De quan els catalans descobrien terra ignota

Ara fa vint-i-cinc anys l’alpinista Araceli Segarra (Lleida, 1970) es convertí en la primera dona de la península ibèrica a conquerir l’Everest, la muntanya més alta de la terra. Va ser el mes de maig de 1996, pocs dies després de la gran tragèdia en què van morir vuit alpinistes, entre els quals els caps de les dues principals expedicions comercials del moment: Scott Fisher, de Mountain Madness, i Rob Hall, d’Adventure Consultants. Segarra va participar activament en el salvament dels supervivents i pocs dies després, amb l’equip IMAX, feia el cim. És una de les darreres grans gestes dels exploradors catalans, al costat de la fita de Ferran Latorre, el primer català capaç de fer els catorze cims de més de vuit mil metres d’altitud, i de les proeses de Kilian Jornet.

Una cosa que segurament molts d’aquests extraordinaris alpinistes ignoren és que el primer mapa precís de l’Himàlaia el va fer un català, el jesuïta Antoni de Montserrat, que havia nascut el 1536 a Vic i que en algun moment entre el final de la dècada de 1570 i el començament de la de 1580, a Goa (a l’índia), va ser enviat a la cort del gran mogol Akbar, que llavors governava l’Índia. Gràcies al seu benfer, va arribar a ser tutor de Murad, fill del monarca, i va aprendre persa, que era la llengua culta de la cort. Montserrat va viatjar fins al Panjab i els contraforts de l’Himàlaia i el 1582 va tornar a Goa, on va començar a redactar en llatí la crònica Mongolicae legationis commentarius que va acabar al cap d’uns quants anys, després d’haver estat esclavitzat a Etiòpia i finalment alliberat. Poc abans de morir-se, el 1600, havia acabat el manuscrit.

“Havia fet el disseny definitiu d’un mapa de l’Himàlaia que l’acompanyava, un mapa que ha estat considerat una joia de la cartografia universal. Descriu bona part de l’Índia, el Pakistan, l’Afganistan i el Tibet. Una carta geogràfica que no va tenir rival fins ben avançat el segle XIX, quan els cartògrafs britànics aixecaren els primers mapes rigorosos de l’Índia. El planisferi és de dimensions reduïdes, però conté més de dos-cents indrets […]. Els contraforts de l’Himàlaia apareixen dibuixats per primera vegada en la història de la humanitat formats per cinc serralades paral·leles, cosa que s’acosta molt a la realitat; per això Montserrat ha estat considerat l’autor del primer mapa del sostre del món. Tots els càlculs de latituds i longituds es van fer a partir de les distàncies que recorria el jesuïta en un dia, durant els seus viatges. I incorporà una taula de longituds i latituds des del sud de l’Índia fins a l’Afganistan. Els seus càlculs van ser sorprenentment propers als valors exactes.”

Obra perduda

Qui ens explica la història d’aquest capellà i cartògraf és Joan de Déu Prats, que tot seguit ens recorda que aquesta obra es va perdre després de la seva mort i que no es va publicar fins a començament del segle XX, quan se’n va trobar el manuscrit a la biblioteca de la catedral de Sant Pau, a Calcata. Joan de Déu Prats (1962) ha publicat aquesta història i divuit més en El gran llibre dels exploradors catalans (Comanegra). Maria Padilla n’ha fet les il·lustracions. El conjunt és una obra preciosa de reminiscències vuitcentistes que delectarà tothom qui hagi sentit passió per les aventures, qui hagi resseguit amb fruïció cada una de les passes en la recerca de l’illa del tresor, o la circumnavegació tot cercant els fills del capità Grant, o bé que hagi remuntat cap a l’interior de l’Àfrica mirant de trobar les fonts del Nil, el doctor Livingstone o les mines del rei Salomó; o, en fi, que hagi entès on s’amaga el món perdut de Conan Doyle.

Seguint les històries que recull Joan de Déu Prats, podem escatir alguns misteris de casa nostra, com ara per què apareixen dos personatges orientals als capitells del monestir de Ripoll; per què hi ha un moai al bell mig de ciutat d’Olot; o per què un important carrer de Barcelona es diu Nova Icària. Els catalans hem estat uns descobridors importants en el curs del temps, motivats en bona part pel nostre esperit comercial i impulsats per necessitats com ara la de trobar espècies per poder conservar els aliments.

L’autor diu: “Els catalans, vells europeus, també van participar d’una manera cabdal, per bé que poc coneguda, en la fal·lera de descobertes, exploracions i viatges. A l’edat mitjana dominaven, amb genovesos i venecians, el comerç de les espècies. Van obrir la primera ruta africana cap a les llunyanes illes del pebre i la canyella. Van ser fonamentals en la descoberta d’Amèrica. En reptes personals, van confeccionar el primer mapa de l’Himàlaia. Van petjar per primera vegada la Meca en època moderna. Van explorar els fons marins. Van arribar a les fonts perdudes de l’Orinoco. Aquestes són algunes de les seves gestes, entortolligades sovint amb conquestes, sotmetiments i depredacions.”

L’esclavista temible que mai no pagà pels seus pecats

Així doncs, al llibre, que té una introducció molt interessant i alliçonadora que explica com l’home blanc s’ha volgut imposar sobre tots els altres a la terra, tenim també casos de catalans gens edificants, com el negrer i pirata del pacífic Joan Maristany, que malgrat totes les seves maldats va morir pacíficament a casa seva, al Masnou, a vuitanta-quatre anys. Era el 1914. Però durant molts anys, el Rosa y Carmen, el seu navili, va ser el més temut del Pacífic. Tenia base al port d’El Callao, al Perú, i d’allà estant feia ràtzies contra les illes de la Polinèsia.

“Tenint com a  base el port d’El Callao, el capità Maristany operava amb la seva corbeta de tres pals per una gran porció de l’oceà capturant nadius de petites illes i atols del Pacífic que es trobaven fora de la jurisdicció de les potències colonials francesa i anglesa. Tenia fama d’esclavista als mars del Sud. Es tractava d’un autèntic bucaner de novel·la romàntica. Probablement era lleig, descrit sense un ull i amb un mal geni de mil dimonis. Un terrible ogre borni, sempre duia a l’esquena un fusell, i a la xarpa i el cinturó uns quants revòlvers i un ganivet de doble tall. Era implacable i venjatiu, i no oblidava mai cap ofensa. Així és com les cròniques de l’època el retraten. Corria el rumor que s’havia dedicat prèviament al tràfic d’esclaus a l’Àfrica. La seva tripulació la formaven unes vint persones, la meitat catalans, un aiguabarreig de desertors escapats de presidi, baleners sense feina, els anomenats beachcombers –vagabunds portuaris o d’illes perdudes–, arponers, renegats, kidnappers o segrestadors d’esclaus, i aventurers atrets pels mars del Pacífic Sud, tan ben descrits per Robert Louis Stevenson.”

Entre les immundes accions de Maristany i els seus homes hi ha la devastació de Rapa Nui o Illa de Pasqua, de la qual s’endugueren nombrosos esclaus. Però no tan sols això: “Una ombra sinistra, però, encara havia de propiciar més desgràcies. Molts rapanuis capturats varen morir de verola. I els pocs supervivents alliberats gràcies a la intercessió de l’arquebisbe de Tahití, una vegada van haver aconseguit retornar a l’illa de Pasqua, van escampar la verola i la seva població va disminuir tant que diferents fonts asseguren que només van quedar cent onze rapanuis. A més, l’illa de Pasqua havia perdut en aquells anys de desgràcia tota la classe dirigent i sacerdotal, inclosa la família reial, que havien mort lluny de casa.”

Els submarins de la utopia

Bastant més gratificant és, per sort, la història dels submarins de Narcís Monturiol, els Ictineus, amb els quals es va convertir en el primer explorador autònom de les profunditats marines. “Monturiol havia format part del moviment icarià, una utopia basada en els postulats comunistes d’Étienne Cabet. Abdó Terrades, Anselm Clavé i Ildefons Cerdà n’eren seguidors. Icària era una illa imaginada pel filòsof francès on es podia viure sota supòsits antagònics al capitalisme.” El somni de les exploracions submarines, però, va haver de viure amb la dura realitat de l’economia del moment: el segon Ictineu, el 1868, va ser desballestat per poder pagar els deutes i fou venut com a desferra. “El motor s’instal·là en un molí fariner del barri de la Sagrera de Sant Martí de Provençals.”

“Només un any després, el 1869, Jules Verne començà a publicar Vint mil llegües de viatge submarí. El protagonista de l’aventura era el famós capità Nemo. Nemo va construir el Nautilus en una illa deserta del Pacífic. Qui sap si es tractava de la cobejada illa d’Utopia. Amb el submarí el capità recuperava tresors d’antics naufragis i va acumular una autèntica fortuna amb la qual ajudava els pobles oprimits.”

Així doncs, amb ideals més nobles o amb uns altres de molt més perversos, els catalans han anat fent cada vegada més conegut el nostre món, de vegades amb aventures extraordinàries que estimulen la imaginació i que –ara que encara podem viatjar limitadament– podem recrear gràcies al report que ens en fa Joan de Déu Prats i a les il·lustracions de Maria Padilla.