Quan el rerepaís s’omple de morts

Una de les claus de l’èxit de la novel·la negra contemporània és la diversitat de propostes: la hibridació de gèneres, l’esclat de llibres ambientats en èpoques històriques anteriors, l’aparició de protagonistes de tota mena… i la consolidació d’escenaris que fins fa una quinzena d’anys eren poc proclius a formar part de trames criminals, com ara els espais rurals. Com més va, més veiem que el crim (literari) s’estén per tota la geografia i no dubta a aprofitar qualsevol petit racó per convertir-lo en un espai de novel·la negra. Si gratem una mica, veurem que la criminalitat real també s’ha escampat per tot el país. Només cal fer una ullada a les estatístiques policíaques d’aquests darrers dos anys per veure com, per exemple, en el cas dels delictes vinculats a la marihuana, l’extensió territorial al país és enorme.

Els americans fa temps que han inventat una denominació per a aquesta mena de novel·les ambientades en paratges rurals: en diuen country noir i tenen alguns autors de molt d’èxit, com Craig Johnson, tot i que si voleu llegir una novel·la excel·lent (igual com la seva adaptació fílmica), podeu enfrontar-vos a Winter’s Bone, de Daniel Woodrell, que és qui va encunyar el concepte per referir-se a les seves obres. Moltes d’aquestes obres són ambientades a la serralada dels Apalatxes, i tenen un fil conductor comú, que és la pobresa dels seus protagonistes malgrat ser blancs, i la gran quantitat de laboratoris il·legals de metamfetamina que hi apareixen. També es considera que és una subvariant de la novel·la redneck, és a dir, la protagonitzada per habitants del medi rural prou empobrits.

Doncs bé, aquests darrers mesos, la coincidència a les llibreries de dues novel·les molt diferents però ambdues ambientades en espais rurals del país, fa pensar en la necessitat de radiografiar el country noir català. Les obres en qüestió són Sota el fang, de Joan Roca Navarro (Deltebre, Baix Ebre, 1977) i El preu de la sang, de Jordi Coll (Breda, Selva, 1965). La primera, publicada per la Magrana, és ambientada al delta de l’Ebre; la segona, de Rosa dels Vents, s’ambienta al Pallars Sobirà, en una vall imaginada.

És precisament aquesta ambientació al sud del Principat de Catalunya allò que sorprèn, perquè s’ha de reconèixer que el Pirineu ha estat molt més procliu a convertir-se en territori de sang i fetge que no pas el delta. Això no vol dir que no hi hagi obres que s’hi ambientin, però en tot cas ha estat més la zona de muntanya, dels Ports, el Maestrat i el Matarranya, que ha atret els novel·listes i no tant la zona costanera. Per això cal saludar l’aparició de Sota el fang, que juga també, fins a un cert punt, amb la barreja de gèneres i amb la recuperació del passat recent. Sense aixafar la guitarra, podem explicar que a la novel·la hi té cabuda, per exemple, la guerra dels Balcans, entre moltes altres coses. El llibre de Roca Navarro es destaca per una construcció de la trama molt ben lligada, però sobretot per una recreació molt intensa, angoixant i gairebé asfixiant del delta de l’Ebre i de la maresma. Tot plegat serveix de consagració per a un autor que gairebé et fa mastegar el paisatge.

De l’autopublicació

La determinació del grup Penguin Random House, i especialment del segell Rosa dels Vents, per pouar en el camp sempre sorprenent de l’autopublicació a internet de vegades surten bé. I si és el cas d’autors que fan novel·les negres ambientades en el rerepaís, encara millor. Laia Vilaseca va ser un descobriment ben encertat de l’editora Núria Puyuelo, que va voler donar una oportunitat en paper a La noia del vestit blau, ambientada en bona part al Berguedà. Els lectors hi van respondre amb entusiasme i la jugada va sortir rodona. Ara han repetit amb Jordi Coll, l’autor d’El preu de la sang, que com hem dit ambienta la novel·la al Pallars Sobirà. El llibre de Coll es destaca pel fet de tenir una protagonista molt bona, Renée Colomé, una inspectora d’una unitat especial dels Mossos d’Esquadra especialitzada en casos difícils, un ritme molt intens en els capítols i uns bons canvis de guió i personatges secundaris de luxe. Tots els ingredients per a una novel·la d’enjoli i una fórmula que atrapa els lectors.

Coll ambienta la novel·la en un paisatge més conegut pels lectors catalans de novel·la negra, el Pirineu, i se serveix d’un recurs interessant: parteix de geografies existents i fàcils de reconèixer, com ara Sort, per crear una vall que podria semblar alguna de les reals de la comarca, però que ell inventa de nou. També ho aprofita per fer el contrast entre inspectora clarament urbanita i entorn rural, una fórmula que ja va explotar amb molt encert David Lynch a la mítica sèrie Twin Peaks.

Per què ens atreuen tant?

Però per què ens agraden les novel·les ambientades en espais no urbans i com és que de cada vegada sedueixen més les novel·les negres en aquests escenaris si, per definició, la novel·la negra ha estat essencialment urbana i ho continua essent majoritàriament? Doncs podríem trobar-hi unes quantes explicacions. Una la va donar un mosso d’esquadra que també escriu: “Una de les feines complicades per a un mosso –va dir– és treballar en un poble petit, on la meitat dels veïns són caçadors, van armats, acumulen motius ancestrals per a fer-les servir i no se sap ben bé com és que no passa res.” L’altra la va proporcionar el professor David Knutson, un dels pocs investigadors sobre la novel·la negra rural hispànica, en una de les seves intervencions al congrés de novel·la negra de Salamanca: “Fascina els lectors urbans perquè té un punt d’exotisme i de lluita de classes que obre tot un món a pocs centenars de quilòmetres o un parell d’hores de casa amb cotxe.”

Potser totes dues explicacions, combinades amb l’extensió de la criminalitat a tot el país i l’abundor de col·leccions i autors a tot arreu, són les claus de la proliferació de novel·les negres.

Deu propostes

A continuació us oferim deu propostes recents –a banda les que hem esmentat– per a passejar pel rerepaís del sofà de casa estant i amarar-vos ben bé de sang i fetge.

—La drecera de Caïm. Silvia Mayans. Pagès Editors. Obra guanyadora del premi Ferran Canyameres. Ambientada als Ports i al Matarranya.

—Mala Lluna. David Marín. RBA. Ambientada al Montsec, amb un investigador que resideix a Balaguer. Es va publicar el 2015.

—Ginesta per als morts. Agustí Vehí. Crims.cat. L’escenari és l’Empordà. Hi tenen importància especial Figueres i Darnius, però bona part de l’Alt Empordà hi apareix d’una manera o altra.

—Els morts no parlen. Miquel Aguirre. Llibres del Delicte. Banyoles i el Pla de l’Estany són els escenaris d’una novel·la que a més és molt divertida.

—Butsènit d’Urgell. Jordi Corbera. Calambur. Aquest petit poble de la comarca de la Noguera és l’escenari de la novel·la homònima.

—La venjança de la Vall Fosca. Carles Mentuy.  Llibres del Delicte. El títol ja defineix l’emplaçament i els espais de la novel·la.

—El crepuscle dels afortunats. Juli Alandes. La Magrana. Ambientada en un poble inventat del País Valencià agafat com a símbol per a parlar de l’urbanisme salvatge.

—Màxima discreció. Vicent Sanz. Saldonar. Novel·la que té no tan sols una molt bona ambientació al Maestrat, sinó també una bona ambientació històrica.

—Porcs. Jordi Santasusagna. Crims.cat. L’escenari és el poble inventat de Matallops, de cinc-cents habitants, a la falda del pre-Pirineu.

—Dos taüts negres i dos de blancs. Pep Coll. Proa. Situada al poble de Carreu, al Pallars Jussà, amb tota la mestria narrativa de Pep Coll, que a més ens ofereix un true-crime abans de l’esclat d’aquest gènere.