07.09.2023 - 21:40
La Catalunya del segle XVIII va ser un territori vençut, però en cap cas sotmès al poder absolutista borbònic derivat del Decret de Nova Planta. Això defensa en el seu nou llibre el catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra Joaquim Albareda, un dels homes que coneix més i millor aquest període, en el qual Catalunya va entrar en una etapa de corrupció sistèmica encara pitjor que la que imperava a Castella, per culpa de la Nova Planta, i que va ser denunciada pel poble pla i pels funcionaris borbònics defensors de l’absolutisme monàrquic.
El professor Albareda sosté aquestes tesis a Vençuda, però no submisa, el llibre que acaba de publicar a Edicions 62 i que, segons la seva editora, Pilar Beltran, “hauria de llegir tothom, no només els historiadors, perquè significa una revisió i una nova visió de conjunt de la Catalunya del segle XVIII que aporta molts matisos i noves línies d’investigació”.
El llibre aprofundeix en alguns dels grans temes que tradicionalment ha tractat la historiografia d’aquest període i ho articula en cinc grans apartats. D’una banda, afirma que no es pot menystenir la resposta en contra del nou règim sorgit a partir del 1714. “Catalunya tenia una dita que s’explicita a la monarquia tant a les corts del 1701 com a les del 1705, en què li recorden que la llei és per sobre del rei, mentre que després del 1714 això és a l’inrevés, el rei és per sobre de la llei, fet que provoca una ruptura amb el model català imperant fins llavors. Però les cròniques que en llegim ens presenten uns catalans que han estat conquerits, sí, però que es mostren rebels i insubmisos, i això apareix a tots els informes.”
Lògicament, tenim una gran mostra del creixement econòmic català al segle XVIII i la modernització que va viure el país, especialment a partir del 1740 i, sobretot, quan es comença a permetre el comerç amb Amèrica. És el moment de l’aparició de la Junta de Comerç, de l’Escola d’Art i Navegació i de les Reials Acadèmies, i també d’una florida cultural important que implica, de retruc, la incorporació de la dona al món laboral. Com a rerefons més tràgic, el comerç d’esclaus a partir de final del segle, al qual els empresaris catalans s’aboquen sense cap recança. “Tot això no impedeix que s’oblidin les antigues llibertats catalanes, que continuen ben vives a la memòria i que són objecte de protestes de tota mena.”
Per descomptat, el reformisme borbònic va contribuir a estimular l’economia catalana, però en cap cas no en va ser l’origen. “Sí que va imposar mesures importants, com la protecció del cotó, per exemple, o unes bones comandes als empresaris catalans, especialment per a subministrar l’exèrcit, però el desenvolupament econòmic català té les bases a final del segle XVII i això està molt ben documentat, per tant, hem de desmuntar també aquest mite.”
Un fet indubtable és que, amb el pas del temps, alguns sectors es varen anar acomodant a la nova manera de fer, especialment entre la burgesia, sobretot quan varen veure que era molt difícil canviar les coses, i es van dedicar a fer diners. Hi contribuïa el fet que l’exili austriacista –molts dels dirigents contraris als borbons partiren cap a territori austrohongarès i, sobretot, a Viena– havia perdut els seus principals dirigents, però, malgrat tot, el record de les velles institucions i la representativitat que havien assolit els individus continuava. A partir del 1739, quan la corona va instaurar la venda de regidories i més càrrecs (una decisió que un any després ja lamentava però que aleshores era imparable) la corrupció esdevingué sistèmica, i el fracàs de la Nova Planta, estructural. “Aquesta va ser la font de nombrosos conflictes i fins i tot d’enfrontaments entre les principals institucions a Catalunya, la Capitania General i l’administració de justícia, que desembocà, com a principal conflicte, en la revolta de les quintes del 1773.”
Però de dissidència, no n’havia deixat d’haver-hi mai. Segons que explica el professor Albareda, els catalans no deixaren mai de protestar. “Fins al 1735 ho faran amb cops violents i de guerra de guerrilles. Això s’acompanyarà amb una intensa campanya política des de l’exili, amb textos que escriuen els austriacistes molt avançats per a l’època, denunciant l’absolutisme borbònic i la corrupció als municipis i sobretot la que va generar la imposició del cadastre, que s’aplica a Catalunya però que els borbons són incapaços d’estendre a la resta del territori. En la protesta contra la monarquia, tindran un paper destacat en molts moments els gremis, que seran els que lideraran aquesta oposició i que són els que tenen capacitat d’organització amb advocats, caixa de resistència i que envien a Madrid representants amb les seves demandes, però hi ha moltes altres protestes, com les de la Junta de Comerç del 1780, per exemple.” A la Catalunya del segle XVIII, la corrupció de la gent que portava perruca abastava tot el territori.
A més de tots aquests fets, hi havia una malfiança crònica dels borbònics contra els catalans. “Ens veien sempre com a rebels, sempre defensors de les llibertats i que lluitàvem per tenir-ne més.” Segons Albareda, això dificultava molt que hi pogués haver un sentiment d’espanyolitat, perquè les autoritats, la noblesa i la burgesia se sentien tractades sempre amb desconfiança. Fins i tot el personal menys sospitós d’estar en contra del nou règim borbònic era titllat de catalanista.
Quant al manteniment de la identitat catalana durant el segle XVIII, Albareda diu: ‘És del tot evident que la llengua castellana avança força entre les classes dirigents i no entre el poble pla, i es produeix una situació de diglòssia que ha estat molt estudiada, però el record de les llibertats catalanes no es perd en cap moment i es contraposa a aquesta corrupció sistèmica. D’altra banda, heu de pensar que bona part de la cultura es fa en castellà i amb un gran èxit, especialment el teatre i l’òpera, plens de gent de la classe menestral en molts casos, per tant, hi ha el problema de la llengua, però el record viu d’una manera de fer diferent.”
Albareda explica que en el llibre ha recollit una mirada plena de complexitats i no “la de dos bàndols amb bons i dolents”. I afegeix: “Cal pensar, per exemple, que un dels salvadors del dret català, en Francesc Ametller, és un filipista arravatat, i gràcies a ell es mantenen algunes estructures bàsiques del repartiment de la terra, com és la figura de l’hereu.”
Tampoc no s’està de redactar alguna anècdota que mostra fins a quin punt Catalunya va ser insubmisa. En un dels avalots de les quintes del 1773, amb la gernació congregada davant de Capitania General, i amb el bisbe mirant de posar pau, un negociador baixà amb un document a la mà i un dels avalotadors, a primera fila, i davant el capità general, s’abaixà els pantalons i se’l refregà pel cul. Doncs això, vençuda però no submisa.
