De Picasso a Patino

[Aquest article va ser publicat el 27 de maig de 2008 i ha estat recuperat en ocasió de la mort de Basilio Martín Patino. Martín Patino va ser assessor del documental de Xavier Montanyà ‘Memòria negra’ i en aquells anys el cineasta i l’autor d’aquest article van tenir una estreta relació professional i d’amistat]

Manuel Borja-Villel, director del Reina Sofia, ha pres una decisió brillant i definitòria del seu projecte museístic canviant de lloc el ‘Guernica’ de Picasso perquè guanyi perspectiva i acompanyant-lo d’obres de Calder, Buñuel i més artistes que també van ser presents al Pavelló de la República de l’Exposició de París, l’any 1937. És contextualitzar-la i oferir més elements de reflexió, de contrast, a l’espectador. Ara, la idea de relacionar-la, també, amb el film Canciones para después de una guerra (1971) de Basilio Martin Patino em sembla absolutament genial. Les raons són infinites. Picasso va dir: ‘Al “Guernica” expresso la meva execració de la casta que ha enfonsat Espanya en un oceà de dolor i de mort.’ Patino fa exactament això mateix, revoltar-se contra l’Espanya negra esperpèntica, inculta i sanguinària, la casta dels terratinents, les sagristies i les sales de banderes, tant a ‘Canciones…’, com a ‘Caudillo’ o a ‘Queridísimos verdugos’, també prohibides per Franco. ‘Quin projecte et sap greu no haver pogut fer?’, li vaig demanar fa poc. ‘Després de les tenebres franquistes, m’hauria agradat mostrar l’alegria popular que va significar la República’, em deia fitant-me amb els ulls lluents. ‘Per aquí el centre de Madrid es van cremar algunes esglésies, sí, van desaparèixer alguns retaules antics, sí, això no està bé… Però amb quina alegria ho vivia la gent!’

L’univers simbòlic que em revela imaginar junts el ‘Guernica’ i ‘Canciones…’ és explosiu. Aquestes dues obres coincideixen i es complementen en mil direccions. Neixen en circumstàncies ben diferents, sí, però amb una força visceral que les agermana. Totes dues són un homenatge apassionat al poble, a la vida, contra la ignomínia i la mort. Picasso pinta el ‘Guernica’ per encàrrec del govern de la República. L’obra serà el símbol internacional de la lluita contra el feixisme a Espanya. Un brutal i explícit al·legat contra la matança i la barbàrie de la guerra, una icona col·lectiva. Patino, contràriament, treballa sol, en silenci, en la clandestinitat. Quan Franco es mor, els seus films són un alliberament, una venjança, un revulsiu contra la misèria moral tatuada en l’inconscient col·lectiu. Tant el ‘Guernica’ com ‘Canciones…’ subratllen la crueltat, esfereeixen, però des d’angles ben diferents. El ‘Guernica’ és com un cop de puny, com un crit, clar, bestial. ‘La pintura és un instrument de guerra ofensiu i defensiu contra l’enemic’, deia Picasso. En canvi, l’impacte de Patino és lent i subtil. Amb un collage d’imatges de tot gènere, so i música, apel·la directament al subconscient per subratllar la brutalitat a partir de la tendresa. ‘Prefereixo, diu, els ingenus escepticismes per a enganyar-nos contra la persistent agressivitat dels qui s’entesten a salvar-nos no se sap de què.’ Patino posa en evidència la irracionalitat de la bèstia, amb un mig somriure, sota una aparença nostàlgica, innocent. Ell no ha volgut elaborar mai un relat històric, però, a partir de 1975, amb ‘Caudillo’ i ‘Canciones…’ ens va retornar les imatges prohibides, la realitat censurada: ‘Guernica’ devastada, els bombardeigs de Barcelona, Joan Garcia Oliver, Madrid, els cadàvers de Lleida, la desolació dels qui sortien a l’exili… i la vida quotidiana en la grisor franquista. El ‘Guernica’, el comença Picasso i el completa Patino. Acabar-se, no s’acabarà mai. Josep Palau i Fabre deia que Picasso, al ‘Guernica’, havia ‘mobilitzat tot el seu passat, un passat de victòries morals i intel·lectuals contra la derrota material’. Patino, en els seus films, també.