De pel·lícula

Ara que en ple pont no ens llegeix ningú és un bon moment per a dir que vaig estudiar Comunicació Audiovisual. Res de periodisme. On vas a parar. A mi, concretament, el guió. És el guió, que em va agradar. I les classes del director de cinema i guionista Romà Guardiet, les que recordo millor de la carrera (perdre’n els apunts anys després, un dels meus grans drames). Les primeres feines, doncs, les vaig tenir de guionista. I encara ara, i sovint, veig possibles guions al meu voltant. Són històries reals que reconverteixo per a la pantalla gran dins el meu cap. És el Billy Wilder que m’agradaria de ser. Me n’apunto les sinopsis en papers, en xats de Telegram que m’envio, a mi mateix, o que enregistro en àudio anant cap al metro. Darrerament em persegueixen.

El partit. Aquesta pel·lícula és sobre uns informàtics barallats entre si. Són a la presó pendent d’un judici que no arriba mai. No es parlen. Ara, de cara enfora expliquen que tot va bé. El film, de fet, és el descobriment per la gent de fora dels embolics amagats dins la presó. La primera alerta sona quan el codi informàtic que escriuen els presoners, als tallers, deixa de funcionar. La presó és famosa pels codis informàtics dels presoners. Barats, bons, competitius. Però aquest codi fa espatllar els ordinadors de la ciutat. Les baralles internes porten un caos descomunal a fora. I ningú no ho sap. Fins que un dia els presoners organitzen un partit de bàsquet dins la presó per llimar diferències. És el partit que dóna nom al film. Finalment la gent entrarà a la presó, pararà el partit i traurà els presoners al carrer.

Mirall Trencat. Aquest parla de la relació inventada entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. I s’hi fa la ficció que Puigdemont vol ser Junqueras, i Junqueras Puigdemont. Tots dos volen ser l’altre en un joc de miralls. El film té un final feliç: Oriol Junqueras, tancat a la presó, es presenta d’eurodiputat a Brussel·les. I guanya l’escó. I Carles Puigdemont, a l’exili, acaba a la presó alemanya de Neumünster. Encara que sigui uns quants dies, tots dos viuen feliços en la pell de l’altre. Després tornen a la rutina.

Senyor Carrizosa, per què em demana la paraula? Aquest és la història de la vida i mort d’un parlament europeu. 135 membres elegits per votació popular. Se centra en un president de parlament que va cap a judici i en l’ex-presidenta anterior ja a la presó. Cinc diputats empresonats, dos d’exiliats i quatre d’encausats són el gruix d’una història coral. Hi ha molt de joc visual i sonor entre el timbre del parlament i el de la presó, aixecar el braç a l’hemicicle o a la galeria. De fons, com a grans secundaris, seguim el grup sencer dels seixanta diputats independentistes en llibertat vigilada i els nombrosos funcionaris amenaçats. El film va convertint els diputats caiguts sense poder votar en quadres a l’oli, baixats a l’ala amagada i secreta on abans hi havia el Museu d’Art Modern abans que no els traslladessin a Montjuïc.

Ara que no ens llegeix ningú, doncs, fem veure que vivim en una pel·lícula i que res no és veritat.