De pastors i ramaders

Pep Puig és un cineasta del tot atípic i del tot compromès. Potser el recordareu per l’èpic projecte 40 hectàrees, La terra i el pagès, resultat de quinze anys filmant la pagesia del Penedès que es dedica a la vinya. Quinze anys d’imatges que Puig va condensar i mostrar en tres formats: primer en va fer una exposició al VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya; després en va fer una sèrie de televisió i finalment va crear un relat amb el testimoni de set pagesos. El film va guanyar el premi Vi Català dins el Festival Most de cinema sobre el vi. I es va projectar per TV3. Això passava el 2018.

Per entendre les seves motivacions, el cineasta penedesenc explicava: “Cadascú viu la pagesia a la seva manera, perquè són múltiples les maneres d’entendre la terra. Ser pagès és treballar la terra i el conreu, conèixer la realitat que hi ha a la vinya (o al camp de presseguers o d’oliveres), saber interpretar el cel, la terra, procurar per l’entorn tot arreglant un camí que la pluja ha malmès o reconstruint un marge de pedra seca, coneixent els vents, els animals del seu entorn, el bosc… El pagès és aquell que està connectat amb la terra i l’entén.”

Del pagès al pastor

El projecte 40 hectàrees, La terra i el pagès no va deixar exhaust Pep Puig. Ni mancat d’idees ni de força. Tant és així que el 2019 es va submergir en un altre projecte documentari de llarga durada (aquest es preveu que s’allargui cinc anys o sis), al voltant de la vida dels pastors i els ramats, d’aquells que encara pasturen pel camí ramader de Marina, una ruta transhumant que va del Garraf a la Cerdanya. Provisionalment, el títol del projecte és Pastors i ramats.

“Tot va començar –explica Puig– arran d’un encàrrec de l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, per a documentar la vida de Tom Domènec, pastor, com el seu fill i el seu nét. Vaig fer la peça amb Xavier Bayer, mestre d’escola rural i músic, i a partir d’aquí ens vam proposar de trobar més pastors, perquè n’hi ha molts més. I d’aleshores ençà l’objectiu del projecte és recollir el testimoni d’uns quants pastors que pasturen els ramats de cap a cap de l’antic camí ramader de Marina per tal de crear un arxiu audiovisual que pugui servir de memòria i suport al futur Museu de la Transhumància. A banda aquest objectiu inicial, aquest projecte també vol ser un treball de divulgació que, des de diversos formats de presentació i amb la intenció d’arribar a públics diversos, doni veu als pastors i serveixi de reflexió sobre aquest ofici mil·lenari en vies d’extinció.”

Com al projecte anterior, Pep Puig vol mostrar Pastors i ramats en tres parts: primer una exposició itinerant; després una sèrie entre deu capítols i quinze per a la televisió; i finalment un documentari. Aquests dies s’ha inaugurat l’exposició a l’església del Castell de Penyafort, del municipi de Santa Margarida i els Monjos, que recull el testimoni dels primers divuit pastors capturats per la càmera i que provenen de vuit comarques diferents. L’exposició, que porta per títol Qui pastura al camí ramader de Marina, es pot veure fins el 14 de novembre (dissabtes i diumenges de 10.00 a 14.00). 

Però de feina encara en preveuen per a un parell d’anys o tres més. Explica Pep Puig: “Hem de parlar amb pastors que guarden el ramat en zones del camí de Marina que encara no hem visitat i incorporar unes quantes pastores del col·lectiu Ramaderes de Catalunya. El resultat de la nostra feina hauria de mostrar, si saltéssim de pastor en pastor, el traçat més important dels quasi dos-cents quilòmetres que té aquest camí ramader.”

I continua: “A banda d’incorporar més converses volem incloure-hi escenes que expliquin les feines del pastor: l’activitat al corral, el trasllat dels ramats de la plana a la muntanya i a la inversa, l’esquilat d’ovelles, etc. També volem mostrar la diversitat de paisatges que podem trobar de cap a cap del camí de Marina i l’empremta que han deixat els pastors a la ruta –barraques, abeuradors, passos comptadors, ponts, corrals, etc. Finalment, considerem que cal subratllar la feina de la dona del pastor, bàsica per a la pervivència de l’ofici.”

“És un projecte molt obert –comenta Pep Puig– i et deixes portar. A més, cada pastor és un món. Tots tenen la seva visió sobre l’ofici.” Efectivament, un comenta: “Ser pastor és sobretot molta observació.” I un altre: “Abans pràcticament cada masia tenia ramat.” I una pastora jove: “Un ramat és una societat: hi ha el xulo, el que es deixa fotre… Hi ha de tot. Un ramat és encara més gregari, més radical que una societat humana. Però hi ha un paral·lelisme entre el món humà i el món de l’ovella. Hi ha les conflictives, que fan que no hi hagi mai pau.”

Pep Puig i Xavier Bayer saben la importància de preservar l’ofici de pastor. Hi ha un pagès, Carles Suriñach, que pastura les ovelles pel bosc cada any. I explica: “Al bosc fiques el bestiar i es manté perfecte. És la solució.” Però Ton Domènech, que ja en té noranta-sis i és la primera generació de tres de pastors, és escèptic: “És un negoci passat de moda.” I Pere Espelt, un pastor expeditiu, ho té clar: “Em vénen a veure i els dic, ‘això és mort’. I em pregunten: ‘I què s’hi pot fer?’ Fàcil: menjar xai! Vols ajudar el pastor? Menja xai!”