03.06.2016 - 22:00
Mentre amb ganes o sense entrem en controvèrsies sobre l’acord que diu que ara tenen l’AVL i la RACV, un dels problemes de fons de la llengua continua sense solucionar i amb poques expectatives positives.
Una mostra recent: quan mirava l’altre dia de fer-me un café he escoltat sense poder-ho evitar una mena de monòleg elevat de to i de volum. Des d’on em trobava no podia veure, però sí escoltar, el grup d’homes que asseguts a taula ja devien haver acabat de dinar, un dels quals es lamentava de l’obsessió’ d’introduir el valencià en l’ensenyament com una llengua homologada.
Potser és que havien regat generosament el menjar i això el feia més vehement. En tot cas, jo me l’imaginava encés, sobretot quan ha arribat al cas concret de la família. De la seua. Pel que sembla, un seu germà és una eminència en alguns estudis literaris, un fora de série en certs aspectes de les lletres escrites, però —i ací venien els grans plors— no el deixaven fer de catedràtic perquè no sap valencià. El protagonista dels planys furiosos es veu que tampoc.
O siga, que aquell home de grans capacitats intel·lectuals i d’una àmplia estima pels llibres no pot arribar a obtenir alguna distinció professional en el món acadèmic perquè no parla valencià. I el germà comensal se’n planyia com qui s’esquinça els vestits davant una injustícia manifesta i malvada.
En un cert moment ha introduït un raonament que ell deu trobar favorable al valencià, però que no passa de ser pervers i amb un punt caritatiu. Al seu parer, aquella obligatorietat en el domini del valencià no fa més que crear animadversió envers una llengua que, de no ser exigida… El silenci volia donar a entendre que si fóra una cosa voluntària hi hauria més comprensió. Heus ací la perversió: si no fóra exigible tampoc no l’aprendria i seguiria considerant-la una cosa decorativa i absolutament prescindible. Com la pròpia consideració de voluntària donaria a entendre, i com la realitat s’encabota a demostrar cada dia.
Me’n vaig anar i me’ls vaig deixar amb el tema a la boca. No vaig tindre cap temptació d’involucrar-me en un sermó al qual els acompanyants hi feien pocs comentaris, i cap en sentit contrari. En tot cas, si inesperadament m’haguera demanat l’opinió, li hauria dit que no tenia motiu de queixa. El germà potser no pot aconseguir la plaça que vol, però si en compte de no saber valencià fóra analfabet en castellà, ni tan sols no s’hauria pogut matricular com a estudiant.
És clar que això no l’hauria fet baixar del burro: no es tracta d’ignorància o manca d’informació, sinó d’un supremacisme lingüístic gairebé genètic, secularment administrat de manera quasi científica amb un èxit indiscutible, i que ha colonitzat la nostra consciència lingüística fins arribar a tindre-la alegrement esclava.
És contra això, també, que hem de plantar cara. I si diuen que la trampa aquella de l’amenaça del català s’esvaeix per un pacte insòlit i de dubtosa sensatesa, tinguem el trellat de no caure ara en la temptació de disgregar-nos en militàncies dialectals i dediquem els esforços a descolonitzar-nos. Lingüísticament també.
