21.01.2020 - 05:15
«En el camp de l’observació, l’atzar només afavoreix les ments preparades.» La frase la va pronunciar en 1854 Louis Pasteur, però ben bé podria haver-la signat William Henry Perkin (1838-1907). I això que la Setmana Santa de 1856, als seus divuit anys, no passava de ser un simple estudiant del Royal College of Chemistry de Londres. I el seu laboratori, una cambra ben senzilla en l’últim pis de la casa dels seus pares a l’East End. Allí havia instal·lat una rudimentària col·lecció d’instrumental i reactius amb els quals s’afanyava durant les hores lliures. No sembla molt, però, amb aquestes armes tan humils i la ingenuïtat de la joventut com a únic aval, estava a punt de fer un dels descobriments científics més importants de la seua època.
La seua meta desbordava ambició: ni més ni menys que la síntesi de la quinina. El director del seu institut, l’alemany August Wilhelm von Hofmann, havia fantasiat a classe amb la idea de produir aquest antipalúdic essencial per a l’expansió de l’Imperi britànic a partir de quitrà d’hulla, un residu molt abundant en aquells dies perquè s’originava en l’elaboració del gas per a l’enllumenat. Així que allí el tenim, en el seu paper d’alumne avantatjat, emportant-se els deures a casa sense més premi que l’obtenció d’una pasta fosca en la qual no s’albirava la menor petjada del fàrmac. Però no anava a donar-se per vençut, i ací detectem la primera de les seues múltiples virtuts. Encara tindria perseverança suficient per a dissoldre la mescla en alcohol etílic i manipular-la pacientment fins a descobrir que tenyia de violeta la seda (Garfield, 2001).
No era aquesta una troballa qualsevol. Durant la seua llarga història, l’ésser humà havia depès de tints procedents de la naturalesa per a fer més lluïdores les seues peces de roba. Els millors, aquells que confereixen a la vestimenta una coloració vistosa resistent a les rentades, resultaven enormement cars i per tant font d’abundants beneficis. Perkin, a més, s’havia topat amb un compost capaç de proporcionar una tonalitat de particular significació. La de la porpra de Tir, un dels majors símbols de grandesa del món antic.
La passera malva
La seua primera decisió va consistir a abandonar els utòpics experiments per perseguir la quinina i concentrar-se en la troballa inesperada i sondejar la seua utilitat real. Per a fer-ho, i després de millorar el procés de síntesi del seu malva, va enviar una peça de seda tenyida d’aquest color a una prestigiosa tintoreria escocesa. «Si la seua invenció no encareix excessivament els articles, serà sens dubte una de les més valuoses en molt de temps.» No li calia major esperó. La resposta obtinguda va avivar de tal manera l’esperit emprenedor del jove britànic que no va dubtar a renunciar als seus estudis i llançar-se a una aventura empresarial que arrossegaria la resta de la seua família. El seu pare va aportar el capital necessari per a posar en marxa la companyia de nou encuny Perkin & Sons, en la qual també va entrar a treballar el seu germà.
I com que la sort afavoreix els audaços, l’entrada en el mercat del tint dels Perkin va coincidir amb una circumstància afortunada que el catapultaria a l’èxit. De sobte, el violeta es va fer moda. Primer, la dona que en aquell moment marcava tendències a Europa, l’emperadriu Eugènia de Montijo, en aquell temps esposa de Napoleó III, va decidir que aquest color combinava bé amb el dels seus ulls. Després, la mateixa reina Victòria d’Anglaterra seguiria el seu exemple i va assistir d’igual to a les noces de la seua primogènita. I, després d’ella, una multitud de cavallers i dames galants al llarg del continent, en allò que les malicioses cròniques londinenques de l’època van descriure com una sobtada «passera malva».
Llig l’article complet al web de Mètode
David Sucunza. Professor titular interí del departament de Química Orgànica i Química Inorgànica de la Universitat d’Alcalá (Madrid).
