De mals i de remeis

Comptat i debatut, un escenari de fragmentació al carrer, de manca de lideratge institucional i civil, i de pèrdua d’iniciativa política difícil de dissimular amb eslògans, manifestos voluntaristes i altres evidències que l’estratègia de l’estat ens va aculant a curt termini sense remei.’ La conclusió d’aquest paràgraf de l’últim article publicat per mi en aquest diari (‘Maniobres grosses i visió petita‘) no va plaure a Vicent Partal, que estava d’acord amb el conjunt menys en aquesta visió ‘irreversible’ del moment polític actual. Intentaré raonar-ho. La qüestió principal per a l’independentisme, en aquests moments, és la profunda divisió que pateix. Una divisió que, a banda de fer-lo anar a remolc de la tàctica de l’estat a curt termini (barreja de dinàmica dialogant en allò que és secundari i d’immobilisme en allò que és principal), també li barra la possibilitat d’elaborar una estratègia a mitjà termini. I no és pas una divisió entorn d’una batalleta, sinó de la manera de plantejar tota una guerra. O, més ben dit: mentre n’hi ha que encara volen mantenir el torcebraç directe amb l’estat, uns altres plantegen un tomb no pas tàctic, sinó estratègic, bo i renunciant al discurs que predominava en els rengles independentistes fins abans-d’ahir. Els primers alimenten les expectatives de recuperar l’esperit de l’1-O a partir de les mobilitzacions previsibles enfront dels judicis als dirigents empresonats, a fi de refer, per aquesta via, una nova unitat de base que superi els antagonismes partidistes i permeti de revifar les entitats amb un nou full de ruta acordat. Això ens porta de pet a l’enfrontament sostingut amb l’estat i a una estratègia de conflicte obert, de desgast i de pèrdues, amb la finalitat d’obtenir, tard o d’hora, la intervenció d’Europa i, en conseqüència, la solució política consistent a fer un referèndum d’autodeterminació sota control internacional. Com és lògic, aquesta estratègia requereix molts efectius, lideratges forts i una mobilització continuada en l’espai i en el temps, per portar l’estat al carreró sense sortida bé de l’aprofundiment democràtic, bé de la involució autoritària (que, ara com ara, sembla hegemònica a l’estat seguint els corrents imperants). Els CDR serien una de les puntes de llança d’aquesta estratègia. A partir de les consideracions que feia sobre la jornada del 21-D, no estic del tot segur que, en aquests moments, hi hagi les condicions per a assegurar mínimament la consolidació d’aquesta via.

No cal dir que la segona opció, és a dir, la de renunciar a l’enfrontament directe, guanya adeptes a nivells oficials, i entre els creadors d’opinió pública tant independentista com no, de cara a trobar una entente cordiale amb la part de l’estat menys procliu a la involució autoritària, sempre que l’independentisme accepti la col·laboració per resoldre la ‘qüestió catalana’ dins els termes constitucionals reformables i sense posar en dubte els fonaments de la unitat de l’estat (l’aprovació del pressupost general n’hauria de ser la pedra de toc). En aquesta segona opció, la cosa principal consisteix a rebaixar la pressió al carrer, aconseguir que els judicis esdevinguin un escenari de confrontació jurídica, basada a fer escac al procediment imposat i denunciar-ho internacionalment com una vulneració dels drets humans dels acusats; entretant, el diàleg entre les administracions hauria de fer via per apaivagar el xoc de legitimitats en favor d’una visió general favorable a allò que podríem anomenar ‘pacte d’estat sense presos’.

Ara, si l’opció de mantenir-se en peu de guerra implica una nova fase de la resistència, aprofitant els atributs i les condicions organitzatives de l’experiència viscuda aquests últims anys, l’opció de rebaixar el conflicte al nivell del consens partidista ‘a banda i banda de l’Ebre’, com diuen els lloscos en geopolítica, consisteix a acceptar l’herència de l’1-O i les seves conseqüències només a benefici d’inventari, a fi de no carregar els deutes i deures d’un moviment que, segons els estrategs de la desmobilització, desconeixia els seus límits alhora que ignorava la capacitat repressiva de l’estat. Tampoc no estic segur que, a hores d’ara, aquesta estratègia tingui les de guanyar: l’evolució política espanyola no l’ajuda gens, com tampoc la situació interna europea, i encara està per veure com influiran els rebomboris previsibles enfront dels judicis en la dinàmica interna de l’independentisme, abans d’acceptar a ulls clucs el ‘pacte d’estat sense presos’ imprescindible per a rebaixar el conflicte als límits institucionals. És en aquest sentit, el de la relativa impotència de les dues estratègies en dansa dins l’independentisme, que considerava que la tàctica de l’estat (que, tot s’ha de dir, compta amb l’aliança inesperada, i suposem que involuntària, de la política d’ordre públic de la Generalitat) ens guanya a curt termini ‘sense remei’.*

*«Tot té remei, fora la mort.» «Per a tot hi ha remei, menys per a la mort.» «Quan el mal és de mort, sols el morir és remei.» «Qui té mal, cerca remei.» «Qui està bo, dóna remei; qui està malalt, el cerca.» «El millor remei és el que cura» (o «el que prova»). «Un remei, per amarg que sia, sempre és remei.» «És pitjor el remei que la malaltia.» «Tantes hores, tants de remeis»… I etcètera.