De madridocentrisme i independència

M’he guarit d’extrems. No reflecteixen mai la complexitat de la realitat. La realitat és molt més radical que no pas la puresa dels ideals. És mestissa, sempre.

Així i tot, la política electoral, i també, per exemple, els esports, encara són espais d’extrems, de blocs confrontats.

Els partits notòriament no solucionen problemes; treballen bàsicament per agreujar-los i crear contraposicions clares, en què els espais d’encontre, sempre presents a la realitat, desapareixen. Els nostres afectes i la nostra fraternitat són per natura plurals i diversos, mentre que el vot ens obliga a escorar-nos sense remei. El vot sempre és excloent.

No és cert que no hi hagi conflicte si dues parts no volen. No és cert que la responsabilitat sempre sigui de totes dues parts. No és cert si la dignitat, la justícia i el desig de poder realitzar-se feliçment són aspiracions humanes que hem de respectar. D’abusos, n’hi ha, com també hi ha els qui tenen més força que els altres. Hi ha qui ofèn i qui és ofès. Hi ha qui menysté i qui lluita per tenir el seu espai d’existència i de llibertat.

Jo em sento ciutadana del món. No vull fronteres ni desitjo polaritzacions. Però de vegades, moltes vegades, cal prendre posició.

Visc a Catalunya, a Barcelona, des de fa vint-i-cinc anys. És una ciutat bonica, que he tingut el privilegi de poder elegir. Una terra que m’ha acollit, m’ha respectat i m’ha donat espai malgrat que, després de vint-i-cinc anys, encara no parli el seu idioma correctament. Jo no hauria estat tan tolerant.

És una terra cosmopolita, en què s’han encreuat camins i hi ha hagut viatgers des de sempre; per això és hàbil a l’hora d’actualitzar-se, de renovar-se, tot i que sense perdre la idiosincràsia. És una terra que escolta, aprèn i inventa. Per això mateix és i ha estat avantguarda en moltes coses.

Contràriament a allò que diu la propaganda de la por, no tinc cap dubte que continuarà essent-ho, que no es tancarà en si mateixa, si és independent, ans al contrari: ara resta obligada a tancar files per a fer-se respectar, escoltar. Lliure de tot això, podrà continuar essent poliglota, cosmopolita i part d’un món en xarxa i complex que va molt més enllà de Madrid.

Perquè el problema no és Espanya. El problema és Madrid. O, si més no, aquesta és la raó per la qual jo (i molts com jo) aportarem el nostre vot a candidatures independentistes (i malgrat que hi hagi persones que respectem profundament en unes altres candidatures).

Madrid s’ha tancat sobre si mateixa. Madrid pateix la síndrome de l’M30. Jo he estat italiana, he elegit ser catalana i barcelonina i per damunt de tot sóc del barri d’internet. No puc concebre que a l’era d’internet hi hagi d’haver un centre únic on tot es decideixi sense interpel·lar ningú. I ni tan sols estic en desacord que hi hagi un centre on es decideixin coses. Però em sembla profundament anacrònic que aquest centre, com un mur, com una piconadora, cega, sorda, no contrasti els seus actes amb el món del seu voltant. Un món en què és possible que hi hagi idees millors, opinions interessants, invents que calgui tenir en compte i fins i tot acudits que no s’han sentit mai i que ens ajudaran a riure’ns de nosaltres mateixos.

Al barri d’internet no hi ha interlocutors únics ni un únic lloc que sigui el centre de tot.

Madrid s’ha oblidat de la resta d’Espanya. Madrid parla de Madrid, es troba amb Madrid i opina amb Madrid i sobre Madrid, Madrid dóna la raó a Madrid, es baralla amb Madrid i al final dóna el poder de decisió a Madrid. Madrid pensa en Madrid com si Espanya fos Madrid. El problema, a més, s’ha anat agreujant amb la crisi i amb el fet que la majoria dels mitjans de comunicació de massa ja no tenen seus en uns altres llocs fora de Madrid. Per tant, si una cosa no passa a Madrid, no ha passat mai.

Difícilment es pot desitjar de viure en un país on l’únic lloc que té dret d’una identitat i una independència és… Madrid.

I malauradament en aquesta deriva també han estat arrossegats moltes companyes i companys de lluita i això ha arrossegat alhora tots els partits, per molt nous que siguin.

És freqüent que els debats polítics es facin gairebé únicament amb persones de Madrid (fins i tot quan no són a Madrid, com veiem de manera accentuada aquests dies de campanya) malgrat que, sense restar cap mèrit als nombrosos camps en què els companys i companyes de Madrid sobresurten, hi ha coses en què es destaca més en uns altres llocs.

La PAH va sorgir a Barcelona, com també 15MpaRato, els iaioflautes, OCM, el Partit X, Guanyem, BComú, etc. I més coses molt destacables a Terrassa, terreny de lluita de fa dècades. I així, per tot el territori espanyol, grups ciutadans que han marcat la diferència, que construeixen la història i dels quals mai no es parlarà al telenotícies ni als fòrums que marquen l’agenda a la capital, simplement perquè no passen a Madrid.

Un exemple ben gràfic: tal com he pogut veure jo mateixa, en la creació de Democracia Real Ya que va portar al 15-M, les persones de Madrid no eren ni de bon tros les més nombroses ni les més actives. Tot amb tot, el mes de maig passat circulava un document que deia: ‘Activitats aniversari 15-M: Madrid i províncies’ (en relació amb la resta de l’estat). Probablement els últims que s’havien expressat així havien estat els prefectes de l’imperi romà.

Allò que demana tanta gent a Catalunya (i no sols a Catalunya) és reconeixement de la seva existència, de la seva alteritat, de les seves necessitats, dels seus desigs vitals i històrics. Reconeixement per a cooperar en la diversitat.

Tal com estan les coses quant a diàleg, capacitat d’escoltar i reconeixement entre iguals, una Catalunya amb identitat pròpia és molt més valuosa per a fer qualsevol cosa que no pas una Catalunya que no existeix. I així amb qualsevol poble d’Espanya.

Demanem als companys i les companyes de moltes lluites que ens ajudin a existir per poder treballar plegats, de manera distribuïda i descentralitzada en la r-evolució que molta gent a tot el territori de l’estat portem a terme ara mateix.

En comptes d’un centre cada vegada més tancat en si mateix, advoquem per una ciutadania oberta al món i al seu temps i capaç de cooperar entre si i d’organitzar-se segons les seves capacitats i anhels.

El vot no és ni de bon tros la cosa més important ni essencial de tot allò que hem de fer per canviar un món injust i antidemocràtic; sols és una eina més que per fi hem començat a fer servir en favor nostre.

Per un món de qui l’habita, no de qui el governa.

Continuem.

Llegiu l’article en espanyol ací.