08.02.2023 - 21:40
Divendres comença el judici contra Laura Borràs per uns contractes quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes. És un procediment penal que s’ha anat allargant durant anys, sempre al ritme de les necessitats polítiques del moment, i que aquesta setmana ha tingut un tomb sorprenent, que sembla que serà final. L’altre encausat, el beneficiari de les adjudicacions, segons que sabem, ha arribat a un acord amb la fiscalia per a inculpar Borràs en canvi de deslliurar-se ell d’entrar a la presó. Si això es confirma serà molt difícil que la presidenta del parlament evite la pena d’empresonament, que podria ser fins de sis anys.
Però la cronologia no és gens innocent. Fa poques setmanes, una filtració periodística que podria tenir l’origen en la fiscalia mateix, va revelar l’existència d’un informe pericial, fet per un membre destacat de l’extrema dreta espanyola, l’assassí de Yolanda González, que tenia moltes possibilitats d’exculpar Borràs. Per la manera com documentava la manipulació feta per la policia de les proves. I, just després de saber-se això, poques hores abans del judici –i, per tant, amb un marge ínfim per a canviar la defensa–, ara ens assabentem que la fiscalia ha proposat aquest pacte als advocats de l’altre implicat en l’afer que significaria la llibertat per a Isaías Herrero i la presó per a ella.
Sembla una jugada a la desesperada, feta per a assegurar-se que la poden condemnar. Si ho recordeu, la resolució del TSJC imputava a Borràs quatre delictes: prevaricació, frau administratiu, malversació de cabals i falsedat en document mercantil. Però, curiosament, al final la fiscalia va decidir d’acusar-la tan sols per dos delictes, que són falsedat documental i prevaricació. I, havent caigut la malversació de les acusacions, ja és molt més que discutible que parlem d’un cas de corrupció. Amb el judici desinflat i amb la possibilitat que l’informe pericial deixàs la causa en no res, el pacte amb Herrero fa tota la sensació que ja és l’única carta segura per a empresonar Borràs, al preu que siga. Però l’actuació de la fiscalia, precisament perquè és a la desesperada, ja conté massa riscs. Bàsicament, deixa clar que tot aquest procediment té un sol objectiu: empresonar Laura Borràs, no pas aclarir què va passar ni dilucidar les culpes que puguen tenir els uns o els altres. Tot s’enfoca en aquesta direcció i, arribats al punt a què arriba ara in extremis la fiscalia, cal molta voluntat per a no veure-ho.
En tot aquest temps, m’he abstingut d’opinar sobre el cas. Jo no tinc prou dades per a saber què va passar –el judici havia de servir per a aclarir-ho– i no faré una defensa a cegues de Laura Borràs. Ara, siguen els fets que siguen, i a banda dels fets, el component de lawfare d’aquest judici, sobretot després de les coses que han passat aquestes darreres hores, em sembla indiscutible. I en relació amb això m’agradaria aclarir una confusió. La lawfare pot servir per a apartar de la vida política persones completament innocents, però també pot servir per a apartar de la vida política persones culpables de delictes.
I això ho hem de tenir present, perquè hi ha una balança delicada i difícil que ens obliga sempre a preguntar-nos si hi ha proporció o no en la persecució política feta contra una persona pel poder judicial i mediàtic. Bàsicament, és allò de què va ser primer, si l’ou o la gallina. Provaré d’explicar-ho amb un exemple que em sembla especialment adient, el del president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva.
Com sabeu, Lula va ser elegit president del Brasil el 2002, ara fa vint anys. La seua administració, a parer meu, va dur un canvi molt positiu per al Brasil, en termes generals, però fou infestada de corrupció. A les eleccions del 2010 va ser succeït per la seua col·laboradora Dilma Rousseff i, set anys més tard, quan tothom sabia que Lula aspirava a tornar a ser el president del Brasil, va ser condemnat per emblanquinament de diners i corrupció passiva a nou anys de presó. L’abril del 2018 va ingressar a la presó, on va passar 580 dies. El moment era triat ben deliberadament, perquè d’aquesta manera era privat de participar en les eleccions d’aquell any. Finalment, el 2021 els seus judicis van ser anul·lats i pogué participar en les eleccions de l’any passat. El poble brasiler va votar, Lula les va guanyar i avui és el president del Brasil.
Però si li arribà l’anul·lació no fou perquè noves proves o un nou judici haguessen demostrat que no era culpable. L’anul·lació li va arribar perquè el Suprem Tribunal Federal va entendre que a Lula no li havien respectat els seus drets, sobretot durant el procés dirigit pel jutge Sergio Moro, que esdevingué ministre de Justícia de Jair Bolsonaro quan va guanyar les eleccions, precisament perquè Lula no s’hi va poder presentar.
Així, doncs, Lula era culpable de corrupció o no? Tècnicament, només podem dir que la seua innocència no es va demostrar als tribunals. I, tanmateix, a parer meu de manera encertada, això no ha estat mai un impediment perquè tothom, i l’esquerra catalana en primer lloc, entengués que Lula, hagués fet el que hagués fet, també era sotmès a una lawfare de manual. I que, per tant, calia defensar-lo contra l’atropellament organitzat pels seus adversaris polítics, pel poder judicial i per una part de la premsa.
La lawfare no va tan sols contra els santets. La lawfare té el propòsit d’apartar de la vida política persones que molesten a un determinat poder, fent ús de tècniques molt ben definides aquests darrers anys, que sempre serveixen per a coartar la voluntat democràtica de la població. Per a intervenir en els processos electorals i modificar-los si cal. Aleshores, a cada ciutadà i a cada país li correspon de reaccionar en cada cas concret posant l’accent en allò que considere que és més greu: la possible culpabilitat d’un individu o la possible desviació de les regles més bàsiques de la democràcia.
Siga com siga, allò que trobe lamentable és el cinisme –aquell sí perquè em cau bé, aquell no perquè no… Perquè la lawfare és un dels problemes més greus que té la democràcia mundial i les frivolitats amb fets tan greus les acabem pagant sempre tots.
La nostra feina és ajudar els lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
