04.10.2017 - 00:00
Diuen que els periodistes no han d’escriure mai els fets en primera persona, que això els lleva tota mena d’objectivitat. Però deixeu-me que avui trenqui la norma i us ho expliqui així, des de l’entranya, des del cor. Cinc del matí del dia primer d’octubre. Som al davant de l’Espai la Fontana perquè ens havien dit que faltava gent per defensar-lo, però en veient que hi ha més de dues-centes persones, anam de cap al Reina Violant, el centre on ens toca votar. Allà, només d’entrar, m’hi trob l’eurodiputat Ramon Tremosa i la gent que hi ha passat la nit. Entr fins al fons on hi ha un periodista de l’Agència Lusa que necessita serveis de traducció al portuguès i ens oferim a ajudar-lo. Va passant el temps i sabem que arriben les urnes però no ens deixen mirar. Llavors calen voluntaris per a arranjar el mobiliari i habilitar el gimnàs per a les votacions. Ens agafen a uns quants perquè fem aspecte de forts (ara en diuen així d’estar gras, en el món políticament correcte) i en un tres i no res ho tenim tot muntat. I arriba una segona petició: voluntaris per a presidir i formar meses. Es necessiten vint-i-quatre persones, amb telèfon operatiu, disposades a resistir fins al final. I llavors sortim. I la Gisela ens distribueix. A mi em toca fer de president de mesa i al meu costat hi tinc en Jordi, el meu cunyat. N’Eva és la nostra companya de taula. Amb aquest equip, a la fi del món.
A les vuit tocades arriba la nostra urna. És real. Lletja com una mala cosa, però ens l’estimem tant des de fa tant de temps… Quina jugada magistral, tenir-les desmuntades. De plàstic. En un contenidor al port. Segur que en Piulet i companyia encara ara deuen riure (ai, no, que els dibuixos animats tenen sentiments i ploren pels més de vuit-cents ferits). I arriben les instruccions: hem de descarregar-nos una adreça web al mòbil i unes contrasenyes i es podrà votar. A la porta del gimnàs els apoderats i els voluntaris posen cadires per a la gent gran. Fa molta estona que plou a Barcelona i a l’escola hi ha obres i goteres, però no passa res. Just abans de començar la votació algú porta cafè a les taules i alguns platets amb galetes. Però hi ha nervis i queden allà fins després. Quan s’emet el primer vot hi ha un aplaudiment unànime, generalitzat. I després la desesperació: l’aplicació falla constantment, ens la bloquen. Però la feina de molts informàtics i del senyor X, el contacte telefònic per a incidències, comença a donar fruit i la votació arrenca. A la nostra mesa amb prou feines podem fer set vots. Llavors estam més de dues hores parats.
Desesperació. Pura i dura. Veus la gent que ho suporta com pot, i tres taules que fan la feina a tota velocitat perquè les altres cinc no podem fer sinó animar-los. Quan finalment, després de dues hores, es reprèn la nostra votació, una sensació terrible: la d’haver de fer votar la gent tan de pressa com sigui possible mentre el sistema funcioni. I ho aconseguim. Els carnets d’identitat passen de mà en mà, comprovació, introducció del sufragi dins l’urna, inscripció, següent. Moltes gràcies. ‘Valents, estem amb vosaltres. Gràcies, nois, ara ja em puc morir tranquil·la, mira, bonica, hem fet la cua perquè puguis viure en un lloc millor’ i tantes i tantes frases, tants agraïments, tantes llàgrimes aguantades a la taula i vessades ara mentre escric el text recordant com ens estrenyia la mà la gent gran.
I de sobte ens aturam quan hem superat de llarg els tres-cents sufragis a base d’anar introduint IPS noves, contrasenyes que ens van fabricant des de fora. I rebem trucades que penjam i missatges que no miram. Mentre el sistema funcioni hem de córrer, que voti el màxim de gent i que la cua es vagi buidant. Fins que quedam col·lapsats i són les tres de la tarda o una mica més. Perdem la connexió totes vuit taules.
I llavors parlam amb els de casa i veiem la barbàrie i sabem que hem de resistir per tots els que són a fora i per totes les altres escoles, pels ferits, pels bombers, sempre pels bombers, que aquests sí que seran sempre nostres. Dins l’escola hi ha molt de cansament, fa moltes hores que ningú no dorm i hi ha una notícia que ens causa consternació: el Barça juga el partit. A porta tancada, però juga. La ràbia és molt gran. Menys que un club.
El moment crític arriba cap a les cinc i mitja de l’horabaixa. La votació ha estat parada fins llavors perquè el sistema no funcionava. Tenim els observadors internacionals al nostre centre i la seva presència coincideix amb l’anunci que molt possiblement la Guàrdia Civil o la policia espanyola vénen cap al Reina Violant. De fet, hem vist abans uns quants policies secrets fent fotos fins que han marxat sense que els diguéssim res. I ens creiem que la cosa va de veres perquè s’evacua la canalla i la gent gran. I es fa una assemblea. ‘Tenim dues opcions: o esperem amb les portes obertes i deixem que entrin i s’emportin el que vulguin asseient-nos a terra i sense resistència, o ens tanquem i tanquem les reixes i aguantem tant com puguem.’ En aquests moments, amb l’escola amb pocs votants i poca gent fora per resistir el setge –són en altres indrets del districte, com per exemple a l’Univers o al Pau Casals–, es decideix que si vénen tindrem les portes obertes. Sobretot perquè hi ha els observadors internacionals. Però al final els veïns de fora ens informen que no vénen i miraculosament el sistema torna a funcionar.
Ara es tracta de córrer molt. Fer votar les famílies amb nens i la gent gran. Molt ràpid. I que se’n vagin tan ràpid o més. L’amenaça de la vinguda de forces estatals és forta i els pares voten molt de pressa i amb un punt d’angoixa. Ara la cosa canvia. A les set les nostres urnes són molt plenes i es decideix de defensar-les i alguns presidents de mesa i alguns apoderats som informats del pla d’evacuació de les urnes (que comprendreu que no expliqui, però que era realment sofisticat, riu-te’n de La gran evasió i que estic segur que hauria funcionat, perquè la primera fase era molt senzilla). Quan falta mitja hora per a tancar el col·legi es fa una nova assemblea i es decideix que ara aguantarem i que tancarem les reixes per fer el recompte. Fora han arribat reforços, però la presència d’un helicòpter sobrevolant el centre no tranquil·litza gaire. I a poc a poc dues o tres meses tanquen perquè el sistema cau. Passa amb la nostra. I ve a veure’ns la presidenta d’una altra mesa, una noia molt molt jove que ens confessa que està ‘entre nerviosa i cagada’, però que d’allà no se’n va ningú perquè si no amb quina cara podria mirar la gent que ha votat? Ostres, com costa no fotre’s a plorar allà mateix. Hi ha molt de cansament i molta tensió i molts missatges que arriben de fora demanant-nos que tanquem i comptem, que no cal ser herois. Però els nostres representants de l’administració són gent ferma i mantenen el col·legi obert fins a les vuit. Els darrers vots són aclamats igual que els primers i, mentrestant, fa estona que nosaltres anam repartint i compartint els Lacasitos que ens ha donat una àvia quan ha vingut a votar. Amb això podem arribar a la fi del món.
I quan a la fi l’escola és buida i només apoderats i meses queden a la sala, quan tot és tancat i barrat, esclata l’emoció amb la proclama ‘Hem votat, hem votat’. És tan forta que els de fora callen per escoltar-nos i, en acabat, ens aplaudeixen a cor que vols. Ara comencen dues hores més, molt llargues, de recompte. Fins que al final, amb tot enviat i amb la satisfacció de la feina feta, arriba l’hora d’anar-se’n. I sí, ens esperava l’escalf de la gent de fora, de tots els qui durant hores, amb torns, amb relleus, han vetllat per nosaltres, perquè sempre hi hagués algú per a protegir l’escola. Ells sí que han fet una feinada. Nosaltres hem resistit disset hores dins el Reina Violant, però a dins no hi plou. Podem seure, anar al lavabo. Els de fora són els que ho han fet possible. I arriben els aplaudiments, però sobretot se’ns posa la pell de gallina quan de manera espontània els de dins i els de fora ens abraçam per cantar a l’ensems ‘Els segadors’. I en acabat ens obren un passadís per poder marxar cap a casa sota un crit unànime: ‘Els carrers seran sempre nostres!’ I una ovació completament sentida, de dins, del cor. Perquè un gol de Messi no haurà tingut mai ni una engruna de l’honestedat de cada un dels més de quatre mil vots que hem aplegat al Reina Violant i dels més de dos milions de tot Catalunya.
