De les nou banderes de Trump a les vint-i-quatre d’Ayuso i Sánchez

De Trump és fàcil quedar-se amb l’anècdota. Ni tan sols m’interessa el debat de si és un mestre de la manipulació populista o simplement, un inepte amb sort. Allò que realment m’interessa i em preocupa és perquè ha guanyat la presidència i encara té possibilitats de guanyar-la de nou. Trump és un símptoma d’una malaltia oculta. És la prova directa que la democràcia, que una societat democràtica i lliure no és feta d’acer inoxidable. Si no es cuida, es comença a rovellar, sovint per costats no visibles, fins que literalment es desfa.
I això passa als Estats Units i passa a d’altres indrets. Evidentment, els aprenents de populista del món, pensen: “si a Trump li funciona, perquè a mi no?”. Hi ha estats molt més resistents que d’altres, per tradició o per militància. Però cap té una democràcia inexpugnable.
I la següent cosa que m’interessa és saber com podem combatre l’oxidació.

Tant J.Usó com J. Salart, l’encerten. D’un costat constatar que com més diuen que s’estimen la seva pàtria, més la maltracten, més en treuen profit egoïsta. La paradoxa és que l “America First” es convertirà en un ” America Decline”, el declivi dels EUA. Semblantment, tipus com Orban, Putin, Bolsonaro, s’emboliquen en la bandera, com ho fan aquells que han de fardar de patriotisme, però que condueixen el seu país cap al camí de la injustícia, autoritarisme, i sovint, el declivi.

Ara bé. De què ens serveix saber-ho, si en som presoners? Què ha de passar perquè arribi el moment “Günter Schabowski” que serveixi perquè el pes dels fets canvïi la inèrcia històrica?
Tant de bo alguna conjunció astral de resolució de la justícia europea, amb la crispació mesetària per la pandèmia i el malestar espanyol per crisi econòmica que -de nou- els està caient al damunt, faci aparèixer un desllorigador inesperat per a nosaltres. Però que ens agafi preparats.

L’altre dia llegia una reflexió d’un artista català universal, que es lamentava que “Barcelona és una ciutat molt estimada per mi, però que té la tendència a deixar perdre les bones oportunitats històriques que se li presenten”. Que no haguem de dir el mateix del Principat. Quasi sempre fem les coses millor, ens coloquem amb possibilitats de marcar, però mai rematem la jugada. I aleshores hem d’envejar les societats que han aprofitat els vents de la història per esdevenir subjectes polítics sobirans.

Aquesta magnífica fotografia amb un pla obert ens permet apreciar el solitari patetisme de la posada en escena de les banderoles, una mica com aquell miting ‘llenazo’ de C’s a Dos Hermanas, que vist de lluny semblava una rave dins d’un foto-matón. Aquesta obsessió de certs polítics pel cartró-pedra em fa venir al cap el llibre “Homo Videns” de Giovanni Sartori, que descriu el fenòmen de la video-política i de com aquesta empobreix la nostra capacitat analítica al reduir interessadament la qualitat del missatge per adequar-lo al mitjà. En el cas del llibre es refereix fonamentalment a la televisió. Sartori després en deriva efectes empobridors de la primacia de la dimensió visual de la informació sobre la democràcia i la política en general.

I així arribem a aquest punt: Espanya, amb la seva dèria per assemblar-se a les grans potències mundials, aplica el format visual dels grans esdeveniments patriòtics en un moment en que, després d’una desastrosa gestió de la pandèmia per part de les administracions espanyola i madrilenya, hauria de demostrar de tot menys orgull. Aquesta cita amb els mitjans hauria de ser un acte de contricció, d’humilitat i de reconciliació amb la ciutadania. Doncs no, banderes a punta pala i entusiasme patri injustificat. Sanchez i Ayuso corroboren la teoria de Sartori, que conclou que el directisme visual acaba per reduir la capacitat de discerniment de la població convertint-lo en un ‘demos debilitat’, una massa acrítica que comprarà les seves opcions polítiques segons criteris més propis del màrketing que de l’anàlisi política, i que encumbrarà líders polítics estètics (televisivament parlant) però que potser no tindran ni la més remota idea de com gestionar els problemes del món real que la política se suposa ha de saber resoldre.

Les banderes certament tenen el seu important simbolisme, però no a tot arreu vol dir el mateix.
A molts Estats de diversos continents, la bandera nacional o estatal, és un símbol d’unitat, de confluéncia i de respecte. Un símbol que uneix ideologies polítiques, classes socials i creences religioses. Un símbol en definitiva respectat i venerat per la ciutadania.
Als Estats Units o als Estats Nòrdics és estrany veure un habitatge, on de forma volguda i sentida, no llueixi, amb orgull, la bandera de la Nació o Estat.
A Espanya és ben evident que el simbolisme no és el mateix. La bandera espanyola en diverses nacions de l’Estat com Catalunya i Euskadi la seva presència genera sentiments ben contraris. Ja sigui d’ignorància, d’imposició i fins i tot de rebuig.
L’imatge de Pedro Sánchez i Díaz Ayuso, amb el banderam al darrera, és per als ulls de molts catalans el símbol de la ostentació, la xuleria, la prepoténcia i el sentiment que emana de molts dirigents de la capital del regne, de voler ser i sentir-se que són els amos d’Espanya. Un símbol patètic de l’Espanya més rància i casposa.

Per segona vegada un problema polític és el responsable principal de la incapacitat d’una bona gestió regional que afecta a un problema de salut pública i de retruc a les seves derivades econòmica i social. Madrid. I Madrid viu de buidar España. Una regió tant artificial com ho és la reiterada bandera regional, que no pot restar ni que fóra en un cas d’excepcionalitat imposada, separada dels seus territoris paràsits. A tota Europa ja comencen a preguntar-se què passa. Des del món econòmic ( borsa ) aquest focus madrileny, que s’expandeix a tota Espanya, preocupa i ocupa, doncs dona el senyal d’un problema estructural que alentirà l’esperada sortida de la crisis i la n’afeblirà la seva recuperació.
Espanya té un problema polític. Un problema tan gran com ple era el rerefons de banderes de la roda de premsa d’ahir. El problema ja no és les demandes independentistes a Catalunya o a Euskadi, també ho és la incapacitat de gestió d’un monstre anomenat Madrid. El problema del capitalisme d’estat. Deu ser això el que uneix el programa polític de Trump, Orban, i l’espanyolisme…

Les banderetes les posen per a refermar el seu complex inconscient de la fragilitat i la il·legalitat d’aquest fracàs de país encallat al segle quinze, o sent generós, al disset. També les exposen per simular que res els afecta, i en la ruïna i la mort del país que estan patint, simulen poder i luxe per amagar la manca de coneixement per a gestionar una pandèmia que en cap moment han sabut aturar, i només han sabut centrifugar-la a la perifèria en lloc de confinar-la a caseta. Acostumats a robar a mans plenes a la perifèria i malbaratar al centre, davant l’enèsim problema que no són capaços de solucionar, en comptes de pensar com fer-ho i demanar consell a qui en sap, la Ayuso de torn demana diners, molts diners sense saber ni perquè, però sap que els diners els tapen les seves mentides i fracassos des de temps immemorial.

ELS ENCANTA EL DELIRI DE TRUMP…

Algú va dir que el símbol és eficaç quan designa una realitat eficient, un valor, una creença, una institució o un concepte… Llavors el símbol pren la seva força.

Mirant la imatge “trumpista” de les 24 banderes de Madrid me fa que reforcen l’autoritarisme, la ineficàcia, el caciquisme, la corrupció… que és el que aixopluga la “rojigualda” del monolític i violent món espanyol.

Espanya primer va fer la guerra al coronavirus amb l’exèrcit, ara l’Ayuso ha substituït els militarots palplantats per banderes. Un deliri total…

El teiatru, encara te molta influència en la política, a vegades ho es tot, sobretot quant radera el decorat de cartró pedra, no hi ha res mes, de totes formes i en aquest cas, alguna cosa ha millorat…no hi han militars!!!.
Lo del banderam, ja sabem que es per aconseguir un determinat efecte visual, que es transmet a una determinada part del cervell, que a la vegada produeix o desperta en el ramat, al igual que els mitings, determinades emocions, percepcions, etc per influir en aquet ramat, tal com també es pot fer a través de qualsevol mitjà de comunicació de masses, si els que reben aquestes influències, no guarden la suficient distància sensitiva-emotiva, per tal de poder pensar per a ells mateixos, sense deixar-se influenciar per tota la parafernàlia mediàtica que tot ho impregna avui en dia, la pandèmia per exemple n’és un bon exemple.

PS: El teiatru també hi es al nostre govern, no ens enganyem

Jo fa temps que penso que als cercles més de dretes europeus (els Junckers et al.), el nacionalisme espanyol causa admiració. Deuen pensar: “com s’ho fan per sobreviure amb l’estat en la quebra permanent?” Com s’ho fant per trinxar l’estat de dret i no tenir oposició pública de cap mena?” “Com pot aguantar un rei feixista en ple sXXI?”

En fi, nosaltres anem comentant la jugada com si estiguéssim a la graderia quan en realitat estem al bell mig de l’amfiteatre i rebent de valent.

Devem estar molt malament, amb poca perspectiva d’avançar, amb poca perspectiva d’unitat. Deu ser que ja no hi ha esperança, que s’han perdut les ganes i la il·lusió, s’està imposant el ‘no hi ha res a fer’, és per això que avui l’Editorial ens parla d’un tema tan banal com les banderes, siguin moltes o poques, de Madrid i Espanya. Francament, crec que poca cosa se n’hi pot treure d’aquesta pila de draps i que el ‘trumpisme’ té poca tralla. Ahir va parlar la Marta Rovira al més 3 24 i va deixar clar perquè no aposten per el Consell per la República. Això si que crec que es mereix un Editorial al nostre diari.

En un país en el que los políticos hacen de todo menos gestionar la “res publica” en beneficio de todos los ciudadanos y, se dedican a batallar barriobajeramente entre ellos con el único objetivo de mandar y ocupar el sillón, en ese país, la verdad, mejor no vivir.

Si a eso se añade que los periódicos supuestamente independientes y “pulcros” dedican editoriales a contar el número de banderas que había en la comparecencia de los susodichos políticos, pues, la verdad, apaga y vámonos.

Aquí, el pagano, el denostado, el ninguneado por unos y otros sigue siendo el de siempre. El ciudadano de a pie a quien se considera, por ciudadano de a pie, si no un imbécil, sí alguien al que se le puede torear.

Craso error.