02.01.2022 - 21:50
Una de les imatges del 2021 ha estat la manifestació del 20 de novembre reclamant al govern espanyol un finançament just per al País Valencià. Hi havia una pancarta que era sostinguda pel Consell pràcticament en ple. Algunes altres, les enarboraven empresaris, sindicats, partits polítics i més organitzacions cíviques i socials d’un espectre ideològic ampli. Una convocatòria transversal que va arreplegar uns quants milers de persones, però que no va ser, ni de bon tros, multitudinària, ni es va assemblar a la del 2017, quan a Madrid governava el Partit Popular i els partits que avui administren la Generalitat eren a l’oposició.
Aquesta batalla contra l’espoliació i l’asfíxia econòmica que perpetra el govern espanyol al País Valencià fa molts anys que dura. Unes voltes amb més virulència, i unes altres, amb no tanta. El resultat sempre ha estat una empatia nul·la, la negativa absolta dels diferents governs espanyols a esmenar el greuge.
Enguany, la contesa ha tingut molts protagonistes i s’ha verificat en escenaris diferents. El resultat de tantes anades i tornades d’uns actors i uns altres és, ara com ara, un document de poc més de dues-centes pàgines, l’anomenat “esquelet”, que, amb retard i amb una certa desgana, va lliurar fa poques setmanes la ministra d’Hisenda espanyola, Maria Jesús Montero.
Ara, els tècnics estudien aquest esquelet. La Generalitat mirar de vestir-lo amb la pell i els músculs que hauran de sostenir les polítiques del Botànic. Amb tot, alguns experts ja han dit que és més aviat rònec i que, fins i tot, hi falta la columna vertebral.
Els primers mesos de l’any nou hauran de començar les negociacions entre governs per anar tancant-lo.
Una brega que ve de lluny
La batalla contra l’infrafinançament travessa aquesta segona legislatura botànica, però té les arrels en la primera, quan a Madrid encara governava el Partit Popular de Mariano Rajoy i el ministre d’Hisenda era Cristóbal Montoro. Amb la moció de censura de Pedro Sánchez amb el suport del Podem de Pablo Iglesias i més formacions, el destí va fer que la nova titular fos Maria Jesús Montero. El joc de paraules i el titular era fàcil: ni Montoro ni Montero no resolien aquest maltractament endèmic per part de Madrid.
El primer pressupost del Botànic contenia una partida de prop de 1.400 milions d’euros que el conseller d’hisenda, Vicent Soler, sabia que mai no serien transferits. El segon i el tercer, i el setè pressupost que s’ha aprovat, el del 2022, continua contenint aquest apunt batejat èpicament amb el nom de partida reivindicativa. Són els milions que, segons els comptes del Consell, el govern espanyol hauria de transferir de més cada any perquè els valencians poguessen tenir els mateixos serveis en sanitat, en educació, en dependència… que la resta de ciutadans de l’estat espanyol.
Segons aquests comptes, cada valencià rep anualment 215 euros menys que la mitjana estatal, i 703 euros menys que els ciutadans que viuen a l’autonomia més ben finançada.
Els escenaris
Un dels escenaris on s’ha lliurat la batalla pel finançament ha estat el congrés espanyol. Els protagonistes dels cara a cara setmanals a la sessió de control han estat la ministra Montero i el diputat de Compromís, Joan Baldoví. Els discursos de Baldoví han estat abrandats i acalorats. Ara i adés ha hagut de recordar a la ministra que Compromís va votar la moció de censura que el 2018 va dur Pedro Sánchez a la Moncloa i la investidura després de les eleccions, perquè els socialistes s’havien compromès a revisar el sistema caducat d’ençà del 2013.
Les anades i tornades en les respostes de Montero han irritat Baldoví. La ministra avui reconeixia que el País Valencià és mal finançat i demà deia que la reforma del sistema no era prioritària. En un dels moments més delicats de les relacions entre Compromís i el PSOE, Baldoví va advertir Pedro Sánchez amb una frase feta: “Hi ha més dies que llonganisses, i potser algun dia el vot de Compromís serà necessari.”
Dies després, es va aconseguir un acord de mínims, un compromís perquè la ministra Montero presentàs un projecte per a començar a parlar. Però setmanes més tard la ministra encara va fer una altra finta parlamentària per a escapolir-se d’aquell acord.
València-Barcelona-Palma-Sevilla…
El president de la Generalitat, Ximo Puig, també ha volgut ser un actor principal en aquest serial per la reforma del sistema de finançament i ha desplegat tot de contactes amb presidents per a teixir aliances i fer visible el problema dins el país i fora. El seu lema és que la millora del finançament del País Valencià s’ha de fer sense frontismes i que per a millorar les condicions valencianes no han d’empitjorar les de ningú.
Aquests darrers mesos, Puig ha rebut a València la presidenta de les Illes, Francina Armengol. Tots dos van establir una aliança per a treballar conjuntament en la consecució de fons europeus de recuperació. Tots dos junts van fer visibles les incomoditats. No són les mateixes, però tenen el mateix origen: el govern espanyol reparteix injustament els fons. Puig i Armengol es van reunir a trobar a Barcelona, en les jornades del Cercle d’Economia i el mes de juliol van fer una cimera a Palma amb tot d’empresaris, agents socials i consellers.
El president Pere Aragonès també ha visitat el Palau de la Generalitat a principi d’aquest curs. Les declaracions d’Aragonès sobre el problema valencià van ser escarides. El comprèn, però no es va comprometre a gairebé res.
Ximo Puig també anà a Sevilla per a, a la seua manera, internacionalitzar el conflicte. A la Moncloa no els va fer gràcia aquesta reunió i mentre Puig i Juan Manuel Moreno Bonilla encara eren a les postres del dinar, la ministra d’Economia, Nadia Calviño, feia unes declaracions dient que aquestes aliances, aquests blocs que propicien els territoris per pressionar el govern espanyol, no són gens bones.
Justament, Calviño pocs dies abans, el 9 de setembre, havia fet una de les visites més esperpèntiques que es recorden d’un membre de l’executiu espanyol a València. La ministra assistí a actes repartits durant la jornada i amb sectors diversos. També féu reunions amb mitjans de comunicació. I va ser així com negà, tres voltes, i davant el president Ximo Puig, que el problema del finançament valencià fos a l’agenda del govern espanyol.
El president Puig ha participat en reunions amb els presidents de Galícia, de Múrcia i de l’Aragó per a explicar l’ofegament i un concepte que als territoris de l’Espanya buida no agrada gens: la població ajustada. La vice-presidenta Mónica Oltra ho va explicar de manera gràfica: “Necessitem els diners per a finançar la salut, les escoles o els serveis socials de les persones, i el que s’ha de tenir en compte és el nombre de persones d’un territori, i no els quilòmetres de carretera que té aquest territori.”
Les mobilitzacions
Al País Valencià hi ha dos col·lectius, dues plataformes que, amb més intensitat o menys, pressionen el govern espanyol. Una és la Crida pel Finançament, formada per Decidim, la Intersindical Valenciana, Esquerra Republicana del País Valencià i Demòcrates Valencians, entre més entitats. L’altra és la Plataforma pel Finançament que inclou tots els partits de les Corts –llevat de Vox–, l’empresariat, Comissions Obreres i UGT, etcètera.
La Crida demana, a banda el finançament just, una hisenda pròpia i la condonació del deute històric. Totes dues entitats eren les convocants de la manifestació del 20 de novembre. Se’n van fer a València, a Alacant i a Castelló.
Encara que l’afluència no fos multitudinària, es va aconseguir l’efecte pretès: la situació de maltractament contumaç del govern espanyol contra el País Valencià ja era a l’agenda política. Es va remarcar que la ministra Montero havia incomplert una volta més el seu compromís de lliurar el document base per a començar la negociació.
L’esquelet
L’esquelet de la reforma del sistema va arribar per correu electrònic a la conselleria d’Hisenda el divendres 3 de desembre de vesprada, tres dies després del termini acordat, i quan començava el pont de la Puríssima. El Botànic va elaborar una resposta ràpida sense haver tingut temps de llegir tot el paper, i es va alegrar que el concepte de població ajustada fos un dels que regia la nova proposta de repartiment entre territoris. Es tenia en compte l’estructura demogràfica de cada territori a l’hora de transferir la quantitat de diners necessària per a garantir tots els serveis.
Però, passats els dies de festa i acabat el pont, el somriure va començar a glaçar-se en alguns analistes i, per tant, en els polítics. Un estudi de FEDEA avisava que, malgrat tenir en compte el criteri de població ajustada, se n’hi mantenien uns altres, i que el País Valencià continuava essent perdedor. L’esquelet començava a desmuntar-se, a perdre, fins i tot, la columna vertebral, com va dir en unes declaracions Fran Ferri, encara síndic de Compromís.
La portada sorollosa de Pere Mayor
El menysteniment del govern espanyol vers el govern valencià en qüestions de finançament van tenir un actor inesperat. Pere Mayor, un dels fundadors de la Unitat del Poble Valencià, germen del Bloc Nacionalista Valencià, ara Més Compromís, va estripar el carnet a final de novembre. Se n’anà de manera sorollosa, concedint entrevistes i explicant la seua manera de veure el món. La resposta del perquè d’aquest abandonament de la militància sempre era la mateixa: el partit s’ha convertit en una mera comparsa del PSOE, el partit es deixa enganyar una volta i una altra, i ara també, amb la qüestió del finançament.
Pax Romana, de moment
L’any s’acaba amb una certa treva. Les parts s’han deixat un temps. Els experts filen prim en la proposta i preparen arguments per a una resposta i un debat que es preveu que no serà gens fàcil. El president de la Generalitat ja ha avisat: “No hi ha cap negociació amb un final feliç, perquè tothom ha de cedir.”
