De l’autor de ‘Walden’

Una única frase a l’entrada corresponent al 19 de gener de 1841 del diari de Henry David Thoreau diu: “Cada cop fort que donem amb aquestes mans externes mata un enemic interior.” És una frase profunda que no puc evitar de relacionar, potser trivialitzant-la, amb el moviment català per la independència, actualment decaigut. Si malgrat l’aparent inadequació la hi relaciono, és perquè les veritats il·luminen, encara que l’ocasió no sigui especialment brillant.

Tan espectacular com fou l’impuls entre el 2012 i el 2017 ho ha estat el retrocés. El compromís d’ERC amb el govern espanyol amb el pretext d’expulsar-ne el PP i evitar-ne el retorn recorda els matrimonis malavinguts però indissolubles. L’aliança ha esdevingut enganxifosa com un xiclet a la sola de la sabata i és causa d’una política desmanyotada, sense perspectiva, car a diferència de CiU Esquerra no pot canviar de sabates enmig del ball. Aquesta aliança basada en el lliurament absolut no sols no té cap recorregut en l’ideari independentista, sinó que el buida de contingut i en paralitza l’aplicació. A la independència sol arribar-s’hi aprofitant una crisi de l’estat o si cal provocant-la; mai ajudant-lo a remuntar-la i menys encara cooperant a reequilibrar les forces respectives en detriment de la pròpia. Parlo, és clar, no pas de la força bruta sinó de la força de legitimació, en què l’estat era deficitari a causa de l’exhibició de violència el Primer d’Octubre. Una deslegitimació accentuada per la derrota a les urnes del desembre del mateix any.

L’independentisme acabava de donar un cop al 155 i l’estat, que havia posat tots els mitjans per a evitar aquell resultat, restava estabornit. Però la força de l’un-dos referèndum-eleccions començà a dissipar-se quan ERC refusà d’investir el president restituït per les urnes. Des d’aleshores no ha parat d’esbravar-se.

Lluny d’ampliar “la base”, auxiliar un dels responsables del 155 tenia per conseqüència inevitable i immediata tonificar l’estat. Prenent partit pels socialistes sense cap perspectiva de transacció –car ningú no negocia amb l’enemic agenollat–, ERC contribuïa a restaurar la imatge de l’estat. Amb la ficció de la taula de diàleg, l’escàndol de reprimir les urnes amb porres i engarjolar la llibertat d’expressió s’ha capgirat. Sánchez s’ha pogut retratar de franc com un estadista capaç d’apaivagar un conflicte que, si agonitza, no és precisament per la negociació sinó per l’increment de la repressió. En absència d’una resposta proporcional a la repressió desfermada, el conflicte ha esdevingut opac als mitjans internacionals. Darrerament ha reaparegut un breu instant quan l’ex-conseller Andreu Mas-Colell ha estat amenaçat d’expropiació pel Tribunal de Comptes. Però no tots els perseguits per aquest i altres tribunals gaudeixen del reclam de trenta-tres premis Nobel i vint prestigiosos economistes en defensa del seu col·lega. La resta són punits en l’anonimat, invisibles a l’opinió internacional, com qualsevol altra víctima d’un sistema polític que a ningú interessa de qüestionar.

És gràcies al silenci còmplice dels mitjans que, malgrat estar informada de la persecució, la Comissió Europea ho remet a un afer intern espanyol. Europa, que després de molts dubtes finalment ha amenaçat Hongria amb alguna mesura punitiva per defensar els drets LGBT en aquell país, resta cega, sorda i muda davant els atacs als drets d’una minoria nacional, que, a diferència de les sexuals o religioses, no té adeptes ni, per tant, defensors en altres estats.

Si de vegades la violació dels drets de minories nacionals provoca que altres governs intervinguin, això acostuma a ocórrer quan l’opressió voreja el genocidi o quan la desigualtat és evident. La simpatia popular sempre serà al costat de David i contra Goliat. Però, malgrat la desproporció dels mitjans, tant en qualitat democràtica com en capacitat de coacció, esmerçats en el conflicte de l’estat amb Catalunya, la minoria no desperta gaire solidaritat. Una raó de la indiferència és, ja s’ha dit, la invisibilització del conflicte als mitjans; una altra, que contribueix a l’encobriment i dificulta la persuasió, és la manca de convenciment. La declaració espasmòdica del 10 d’octubre del 2017 i la salva del 27 defraudaren les expectatives del món convocat a Barcelona. Moltes bufes i pocs trons. La credibilitat en resultà malmesa i des de llavors no ha parat d’enfonsar-se. Molts catalans resten hipnotitzats per una imatge fixa del passat, però el món ja ha girat full.

Malgrat tot, la frase de Thoreau s’aplica al nostre problema, car el pitjor enemic és l’enemic interior. Per vèncer-lo no serveix de res el remordiment o l’autocrítica, per dir-ho amb el mot habitual a la llengua maltractada. L’obstacle que drecem com un pretext per recular del salt que ens duria a un estadi superior, però que també ens podria rompre la crisma, sols podem salvar-lo colpejant amb les mans externes un objecte real. Per aconseguir la independència política, l’únic camí és colpir políticament l’estat. L’enemic exterior és el correlat d’una por interna; la gegantesa de Goliat és una projecció en la distància de la menudesa de David. I a la inversa, la duresa i la duració de la repressió són en proporció inversa a la impunitat de la seva pràctica. Si les mans externes llancen la pedrada amb força i encert, els filisteus no desapareixen d’aquest sol cop i la lluita continua, però ells perden un heroi i nosaltres un fantasma que ens aterria i immobilitzava.