De l’art difícil d’intentar explicar Espanya

Explicar Espanya és difícil. Mai no m’hauria pensat que ho fos tant. Però ho he experimentat aquests darrers anys i puc testimoniar que explicar Espanya és difícil. No cal excloure, és clar, que sigui jo qui no sàpiga trobar les paraules justes i les comparacions escaients, però gairebé cada vegada que he de parlar d’Espanya fora de les fronteres estatals d’Espanya, topo amb el mateix problema.

La gent pensa que exagero. Puc parlar dels judicis de Mas, Ortega, Rigau i Homs i de les seves inhabilitacions, puc parlar del judici a venir contra la presidenta del parlament, puc parlar de l’esperit militaritzat de la premsa unionista, de l’interès objectiu del PP a mantenir viva l’amenaça d’ETA, de les befes públiques a la llengua catalana, puc parlar dels límits concrets de la llibertat d’expressió, és a dir de la condemna de Valtònyc o de la truita i dels ous, puc parlar de l’espoliació fiscal i puc parlar, doncs, d’aeroports sense avions, de trens de gran velocitat sense passatgers i de la via única del ferrocarril entre Vandellòs i Barcelona o de quin és el concepte estatal de corredor mediterrani.

En fi, de moltes altres coses, puc parlar, de totes aquelles que sabeu i que fan d’Espanya un país amb anomalies objectives, quantificables i condemnables. I que són, totes, motius suficients i raonables perquè Catalunya engegui definitivament el seu propi projecte polític i nacional. I és per això, és clar, per explicar que la independència de Catalunya és justa, necessària i urgent que tot sovint intento explicar coses d’Espanya. I no me’n surto gaire bé.

M’adono que els meus interlocutors, en general, solen tenir la mateixa idea global d’Espanya. Que era un país pobre però que el seu nivell econòmic ha millorat notablement, que va haver-hi una dictadura però que avui és plenament equiparable a qualsevol democràcia occidental. I ja està. Que no és membre de la Unió Europea? Que no s’hi fan eleccions regularment, i que d’acord amb el resultat d’aquestes eleccions no hi ha alternança política? Això deu demostrar que tot hi va prou bé. I la resta, el que explico, semblen detalls, semblen detalls explicats potser de mala fe. I fins i tot quan reconeixen la meva bona fe, els meus interlocutors acaben, metafòricament, alçant les espatlles. No deu ser tan greu. Explicar Espanya, a vegades, és com voler anar amb patinet en una platja de sorra fina. L’esforç pot ser meritori, però el resultat sol ser nul.

Sí, diuen, no deu ser tan greu. Si ho fos, se sabria. I no veuen que, justament, intento que ho sàpiguen. Però la meva modesta persona, com a font d’informació, no deu semblar prou fiable. Caldria que en parlessin al telenotícies, que algun ministre fes una declaració, encara que fos amb mots velats, que alguna organització de defensa dels drets humans publiqués un comunicat, que la Comissió Europea enviés una comissió d’experts per investigar, que hi hagués alguna manifestació de suport, com als últims anys del franquisme.

Mentre no hi hagi res d’això, explicar Espanya serà difícil. I és que un dels reflexos de l’ésser humà és de defugir els problemes mentre els problemes no piquen a la porta de casa seva. Hi ha, al món i a Europa, un nombre prou important de fonts d’estrès i ningú no en necessita més. Afegir-hi una font, a més una font geogràficament tan propera, enutja. És també contra la inèrcia de qui gaudeix del confort de la ignorància que cal lluitar. Perquè España va bien, no?