De l’art de degollar braus a França

El fet que una de les candidates a les eleccions legislatives franceses a la llista de la República en Marxa, que sosté Emmanuel Macron, sigui l’ex-torera Marie Sara, ha aixecat una certa polèmica. Polèmica breu i de poca envergadura a la premsa francesa, que n’ha fet un esment sistemàtic però sense ànim d’ofendre. En realitat, és possible que se n’hagi parlat més a Catalunya, terra majoritàriament taurofòbica els nadius de la qual a vegades no acaben d’entendre com un espectacle tan repugnant pot tenir cabuda a França. I quan dic ‘a França’ vull dir en aquell país tan meravellosament mitificat, un país que viu, prospera i s’exporta gràcies a un relat que ben poc té a veure amb la realitat. L’existència i la tossuda permanència de les curses de braus n’és un exemple prou clar i per això val la pena de mirar què és això de dessagnar braus en públic a les terres de la república francesa.

La llei francesa prohibeix explícitament els maltractaments dels animals, però estableix una excepció: precisa que aquesta llei no s’aplica ‘a les curses de braus quan es pot invocar una tradició local ininterrompuda’. La llei francesa, doncs, reconeix que matar un brau en públic constitueix un maltractament però autoritza, en certs casos, aquest maltractament. En els darrers vint anys, les associacions antitaurines han intentat atacar aquesta llei i la seva aplicació, amb un èxit nul. El maltractament no és per essència anticonstitucional. A més, la jurisprudència i fins i tot el Consell Constitucional han validat les nocions de ‘tradició’ i de ‘local’, tot i que no consten així en cap article constitucional. O sigui que, segons es desprèn de les decisions de justícia, ‘local’ no significa, per exemple, ‘municipal’, sinó ‘territorial’. Una noció que tampoc no té cap definició jurídica clara però que sol ser aplicada, per analogia, als departaments. Això explica que un municipi en què no hi ha hagut mai cap cursa de braus pugui construir una plaça –generalment, desmuntable– i organitzar-ne si se’n fan de manera regular en un altre municipi del mateix departament. És així que, a la Catalunya Nord, Ceret, en què existeix una tradició de dècades de curses de braus a l’espanyola, ha servit de pretext, successivament, a Cotlliure, Millars i la Guingueta per organitzar-ne. Avui, només en queden a Ceret i Millars. Cotlliure i la Guingueta van haver de plegar a causa d’una manca flagrant d’espectadors i al dèficit pressupostari que això implicava.

Avui, a tot França, es fan curses en una cinquantena llarga de municipis. Tots són occitans, bascos o catalans. Hi ha dos nuclis regionals principals: a l’oest, prop de la façana atlàntica, en terres gascones, i a l’est a la Camarga i als voltants. En general a cada municipi només s’hi fa una tarda de curses l’any, a l’excepció notable de Nimes, considerada com la capital francesa de les curses de braus i on hi ha la sessió de tortura de Pentecosta i la sessió de tortura de les Veremes.

Les associacions ecologistes i animalistes poden fer ben poca cosa contra aquesta pràctica. El principal triomf ha estat d’aconseguir el 2016 que les curses de braus ja no figurin a la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de França, com era el cas des del 2011. El triomf és simbòlicament important però concretament força magre. Vol dir que la situació legal actual és idèntica a la d’abans del 2011. I res no sembla que hagi de canviar. L’acrònim de la principal entitat francesa de lluita contra les curses de brau (la Federació de les Lluites per l’Abolició de les Corrides) és FLAC. Talment el panorama abolicionista. Fa uns anys, aquesta associació havia realitzat un anunci publicitari impactant que volia difondre pels canals de televisió francesos. S’hi veia i s’hi sentia el patiment i l’agonia dels animals. Aquest anunci va ser prohibit perquè es va considerar que podia ferir la sensibilitat de la mainada que el veiés. Amb raó; era terrífic. La paradoxa de tot plegat és que la mateixa mainada que s’ha volgut protegir amb la interdicció de l’anunci té el dret, sense límit inferior d’edat, d’assistir a les curses de braus en directe, a la falda del seu pare i a davant de tot si té sort.

Tanmateix, l’opinió pública francesa està majoritàriament a favor de l’abolició de les curses de braus, amb un percentatge que sol oscil·lar al voltant del 65%. I als territoris on existeix la ‘tradició ininterrompuda’ de matança pública, el percentatge de persones favorables a l’abolició és també majoritària, dos o tres punts per sota de la mitjana global. Per què, doncs, no s’aboleix? Els diputats, pel que sembla, tenen més por de descontentar els tauromàquics que els antitauromàquics. I existeix, a més, una mena d’estranya confraternitat mundana al voltant del concepte mateix de tauromàquia, que protegeix aquesta pràctica. És una confraternitat informal que reuneix polítics, periodistes, jutges, actors, cantants a qui agrada fer-se veure a Nimes o en altres llocs de menys prestigi. Encara existeix un esnobisme de la corrida, sota els auspicis dels records fotogràfics de Pablo Picasso o Jean Cocteau i que agrupa gent de poder i gent d’imatge. Per això Marie Sara va semblar tan elegant quan el 1992 va interpretar el seu paper en el film La belle histoire, de Claude Lelouch. Aquesta confraternitat ja no és avui tan potent com fa vint o trenta anys però encara és palpable i sap activar mecanismes de defensa del seu espectacle favorit amb molta eficàcia. I podria ser que això continués encara uns anys, almenys fins que les places deixin d’atreure públic. El nou president de la República ja ha confirmat que no pensa fer res per perjudicar el noble art de degollar bòvids.