De l’arameu al bascònic

A Barcelona, hi viu un escriptor, conegut també per ser el propietari d’un magnífic restaurant, que és d’origen assiri de l’Irac i parla arameu. L’arameu és la llengua de la família, la llengua materna i original.

Una volta, hi vaig coincidir en una tertúlia radiofònica i em vaig atrevir a demanar-li si podia pregar el parenostre en la seua llengua. Ho va fer i va ser un instant màgic, perquè quan va acabar vaig poder recordar als oients que aquelles mateixes paraules podrien ser les que havia pronunciat de manera original Jesús de Natzaret al sermó de la muntanya, suposant que el relat de Mateu siga ajustat a la realitat.

Avui, l’arameu és una llengua parlada per mig milió d’habitants a tot el món que viu un procés accelerat d’extinció. Però a l’hora de parlar del seu valor, el nombre de parlants no importa gaire, atesa la monumental importància històrica. Perquè l’arameu és una de les llengües del món que té un valor més gran si volem entendre’ns nosaltres mateixos, allò que vam ser en el passat i allò que som.

La història del parenostre de Pius Alibek, que aquest és el seu nom, em va venir al cap l’altre dia quan vaig saber el descobriment de la mà d’Irulegi, que confirma l’existència de la llengua dels bascs fa dos mil cent anys, com a mínim. Una continuïtat en el temps que és senzillament increïble.

Com l’arameu, el basc és una llengua d’un valor excepcional. Incomparable amb qualsevol altra. El català, lògicament, és molt important per a mi i els meus, com el gallec ho és per a Maria. Però el valor objectiu del català i del gallec, o de l’occità, l’italià, el francès o l’espanyol, empal·lideix davant el basc i els seus antecedents.

Al final, nosaltres som restes de llatí, més o menys semblants i emparentades, una cosa que en podríem dir vulgar. Però el basc resplendeix al nostre costat. Que algú puga llegir avui, amb certa dificultat però també amb naturalitat, un text escrit fa dos mil cent anys em sembla simplement fascinant.

Enhorabona, doncs, a tots els bascs per ser tan afortunats (zorioneko, la paraula que s’ha llegit primer en aquest descobriment, vol dir això) de continuar parlant avui una llengua bimil·lenària. I per continuar irreductibles, diferents. Orgullosos d’allò que són.