01.08.2023 - 21:40
The Washington Post · Terrence McCoy i Marina Dias
Fordlàndia, Brasil. Quan era jove, Luiz Magno Ribeiro sentia orgull per la seva ciutat. Creia que era la ciutat més miraculosa del Brasil. El primer assentament al cor de la selva amazònica que tenia aigua corrent i electricitat. El primer de tractar pacients en un hospital modern. El primer de construir una piscina, un cinema, de posar fanals –un oasi de civilització en una selva remota: Fordlàndia. Allà on Henry Ford va provar de derrotar l’Amazònia i va ser derrotat. Però ara aquest home de quaranta-nou anys sent, sobretot, frustració.
Malgrat tots els esforços de Magno, malgrat el suport de la comunitat, malgrat l’ajut dels advocats federals i una ordre recent d’un jutge, la història de la ciutat es va perdent, edifici històric rere edifici històric. I les dues mil persones que encara hi viuen, moltes de les quals són descendents empobrits de treballadors de Ford, tornen a ser oblidades. I, davant seu, tenia un altre signe de negligència.
Mentre Magno, l’historiador de la ciutat, caminava pel barri on els executius de Ford un dia van gaudir dels conforts d’un suburbi dels Estats Units, va sentir una pudor àcida molt forta. Dins una de les cases elegants, hi havia una muntanya d’excrements de ratpenat. “És que ni ho han netejat”, va dir Magno, “No havia vist mai aquesta ciutat tan deixada.”
Fa gairebé un segle, Ford Motor Co va construir una de les ciutats més grans de l’Amazònia. Milers d’acres de bosc van ser arrasats. Es van gastar milions de dòlars. Centenars de treballadors hi van morir. Però ni Ford ni el govern brasiler, que va assumir el control de la propietat quan l’empresa se’n va anar el 1945, no han fet res per preservar aquesta ciutat. I aquests darrers anys, la desfeta de Fordlàndia s’ha accelerat. L’hospital, dissenyat per l’arquitecte de Ford Albert Kahn i el primer a fer cirurgies complicades al cor de l’Amazònia, va ser saquejat fa una dècada i en van arrencar les teulades i les parets i tot. El cinema, on es llegia poesia americana en portuguès, va ser enderrocat. I enguany, el darrer resident que havia treballat per a Ford es va morir.
Construir l’Oest Mitjà a l’Amazònia
Henry Ford tenia un problema. Havia revolucionat el treball d’assemblatge en fàbrica i havia fet l’automòbil assequible per a les masses. Però no tenia control directe d’un subministrament de cautxú que garantiria l’èxit continuat de la companyia. La major part del cautxú es produïa en plantacions colonials europees al sud-est asiàtic. Durant la dècada de 1920, es parlava d’un càrtel del cautxú. Ford temia que aquest grup dictés els preus del cautxú a tot el món i tingués el poder de paralitzar la seva empresa. De manera que l’industrial pioner, un creient precoç de la integració vertical, va cercar una manera d’eludir-los i produir el seu propi cautxú. I va triar la regió on se’n va recollir per primera vegada: l’Amazònia.
L’aventura era atractiva per a Ford per unes quantes raons. Desencantat com més anava més per una Amèrica que es decantava cap a l’urbanisme, ell veia en l’Amazònia una oportunitat per a tornar a començar. No tan sols volia construir fàbriques i plantacions, sinó que pretenia de fer-hi una utopia pastoral, i transportar una ciutat bucòlica de l’Oest Mitjà al cor de l’Amazònia. D’entrada, Ford va tenir èxit. Però el seu propòsit fonamental –recollir cautxú– va ser un desastre. No va funcionar. I l’empresa va abandonar la ciutat.
Un somni distorsionat per la decadència
Més de setanta anys després, la primavera del 2016, un jove jutge anomenat Domingos Moutinho acompanyà la seva dona en un viatge de feina a la ciutat minera d’or d’Itaituba. I va visitar Fordlàndia, que era a prop d’allà. Hi va conèixer Magno i la parella va passar hores recorrent la ciutat. Moutinho va quedar estupefacte. Un dels magatzems semblava congelat en el temps, com si els treballadors haguessin abandonat les eines a mig canvi i no haguessin tornat mai. Magno va explicar a Moutinho que Fordlàndia havia estat abandonada a la putrefacció.
El 1990, els funcionaris estatals, responent a les lamentacions dels ciutadans, havien presentat una sol·licitud de reconeixement històric. Els líders de Fordlàndia consideraven el reconeixement un pas crucial cap a la resurrecció de la ciutat i l’atracció de turistes. Però la sol·licitud, que normalment triga uns cinc anys a ser processada, va quedar aturada més de vint-i-cinc anys. Fins que Moutinho, aquell jutge que va visitar la ciutat, es convertí en un personatge central en la lluita de la ciutat per sobreviure.
“Vam néixer rics i després ens vam empobrir”
Un matí del desembre del 2021, Magno va sortir de casa i es va endinsar sota la pluja, esperançat per primera vegada en molt de temps. El destí havia posat Moutinho al capdavant del tribunal que decidia el cas de la ciutat. I Moutinho havia convocat una reunió amb funcionaris de tot l’estat de Pará. Per primera vegada, la gent de Fordlàndia tindria l’oportunitat d’exigir públicament a les autoritats que preservessin la ciutat, i Magno havia estat escollit el seu representant.
Magno sentia que s’havia preparat per a aquest dia durant dècades. Fill del xofer d’un metge americà, s’havia criat respectant tot allò que Ford havia construït aquí. Quan estudià la història de la ciutat per a la seva tesi universitària, la seva admiració per Ford encara va créixer més. En una època en què la mà d’obra esclava dominava gran part de l’Amazònia, la companyia havia pagat bé els treballadors i els havia tractat amb relativa dignitat. Després ho havia deixat tot enrere –els fonaments i la tecnologia d’una poderosa ciutat amazònica. La gent tan sols havia d’aixecar-se i aprofitar l’oportunitat, creia Magno.
Dret davant l’audiència, Magno va defensar la seva causa per la designació històrica. I Moutinho, finalment, va emetre la seva decisió. Va ordenar a l’agència patrimonial del Brasil que finalitzés la paperassa necessària i que, l’octubre del 2022, presentés a la comunitat un “pla de restauració complet” Però cap dels terminis no s’ha complert.
Magno, decebut, ara ja no fa visites guiades a visitants aleatoris. A part de respondre a preguntes sobre la història de juristes i acadèmics, intenta de viure en el present, més que no en un passat que s’ensorra al seu voltant.
Una nova Fordlàndia
Però, de tant en tant, fins i tot enmig de la foscor, apareix un senyal positiu. Va passar el dia que Magno va veure els excrements de rat-penat dins aquella mansió i no va entrar-hi. En compte d’això, va travessar el carrer, on s’havia traslladat un nouvingut, i va presenciar el que podria ser el naixement d’una nova Fordlàndia.
Perquè, poc després que Ford es retirés, es va descobrir a prop un gran jaciment –350 milions de tones de guix d’alta qualitat, utilitzat en fertilitzants i construcció. Durant dècades, les dificultats per a arribar a Fordlàndia havien mantingut els miners allunyats d’allà. Però ara dues empreses ja hi treballen. I va arribant-hi gent nova.
El nouvingut, provinent de l’estat sud-oriental de Minas Gerais, no havia restaurat pas la casa que va comprar, una casa d’estil americà deteriorada i sense coberta. L’havia assolada i n’havia construïda una de nova a l’estil brasiler. “Això és el Brasil”, va dir José Joaquim, de 68 anys, tot admirant la casa, pintada de blau marí. “I jo sóc brasiler.”
Magno escoltava en silenci mentre Joaquim parlava dels seus plans per a la casa –una tanca aquí, una piscina allà– i assentia amb resignació. Aquesta no era la seva Fordlàndia, però era una altra Fordlàndia que aviat podria ser real.
