De la transfòbia analògica a la digital

En algun indret del país, ara mateix, dormen tranquils els autors de l’agressió a una noia transsexual que va tenir lloc divendres passat a Barcelona, la ciutat “abierta i orgullosamente diversa” que promulgava l’alcaldessa en una piulada de suport –ho deixo en l’idioma de dir coses importants, obertes i diverses com les relatives als col·lectius LGTBI+. Però no ens despistem de discriminació, malgrat que al món digital-global totes les minories històricament discriminades ja són barrejables i combinables; malgrat que, amb tot, hi hagi qui encara les vol fer competir entre si, a veure quina es mereix més o menys defensa que l’altra: no res, un entreteniment de privilegiats.

Perquè parlar de discriminacions és, també, parlar de privilegis. Mentre existeixi la transfòbia, per exemple, els qui ens identifiquem amb el sexe indicat a la nostra partida de naixement tenim el privilegi –la seguretat– que no en serem mai objecte. I aquesta seguretat –que ningú no ens trencarà la cara per la nostra identitat de gènere–, com que ni pensem que la tenim, ens dóna una visió necessàriament curta, si no inexistent, sobre què deu ser viure amb el terror que això ens passi, perquè els privilegis són com la salut, que només te la sents quan la perds. Doncs tot això, que al temps analògic hauria pogut ser una defensa –és que miri, jo no sabia que–, a l’era digital ja no és excusa de res.

Avui, si successos com el de l’agressió de divendres ens burxen i interpel·len és, sobretot, gràcies a les xarxes socials que ens els plantifiquen a la cara, en la comoditat de la llar, quan era l’últim en què pensàvem. I que incòmode que és, de cop i volta, trobar-te amb la sang que en altres temps s’hauria quedat al carrer, als punys dels salvatges o, en el millor dels casos, al cotó fluix d’un centre mèdic, sempre dins d’un circuit tancat i aïllat d’aquest nostre privilegi sord i cec, que no es nota ni traspassa. L’Eva, la noia agredida a Barcelona, tot just té divuit anys i va fer allò que faria qualsevol jove de la seua edat després d’una pallissa: enregistrar-se la cara ensangonada i denunciar els fets en calent des del seu perfil d’Instagram, com a xarxa de suport que és: l’equivalent a córrer a llançar-se entre mil braços estimats, tants com seguidors tinguis.

Però si el succés va arribar als mitjans, com passa sovint, és perquè s’havia fet viral a Twitter. L’Eva s’hi havia obert un compte per arribar a uns cercles diferents però, ai, allà la cosa ja no va anar igual. Twitter, per qui només el conegui d’oïda, és una xarxa social que s’ha acabat especialitzant en la cara amarga de la vida, és a dir: l’antítesi del món edulcorat d’Instagram. Allà, per cada missatge de suport, la jove víctima es va trobar que rebia, estupefacta, una bateria de sospites: acusacions de muntatge, sense més ni més, perquè a veure on era la denúncia; ampliacions de les ferides per argüir que la sang era falsa (us sona d’alguna cosa, aquesta?); fins i tot dubtes benvolents sobre el caràcter transfòbic de l’agressió –que s’havia produït al crit de “¡travelo!” i “¡engendro!”–, perquè la de les fotos els semblava una noia de debò, i a més a més, ‘guapa’. En resum: que l’esperit de Twitter, per la seua idiosincràsia, havia atret una mostra variada de transfòbia soft –diguem-ho així– vers la víctima; un fet que, com a mínim, fa reflexionar.

Sense adonar-se’n, els piuladors que posaven l’agressió de l’Eva sota sospita reproduïen, retòricament, la falòrnia transfòbica per excel·lència que els trans són en si mateixos un “engany”. Un autoengany, que ja s’ho faran, però sobretot un engany a la gent “normal”, com hi ha món!: els hòmens i dones inequívocs que exigim les coses clares, al pa, pa, i al vi, vi, els xiquets tenen penis, les xiquetes tenen vulva, com deia l’autobús ultramuntà. I d’uns éssers intrínsecament falsos –falsos en les seues percepcions, falsos perquè et volen engalipar amb les seues cirurgies (o no cirurgies)–, res de més natural que posar en dubte la seua paraula. Podríem enganyar-nos ara naltros, ja parlant de debò, i fer veure que aquestes reaccions tenen el biaix propi del mitjà que dèiem. En tot cas, si féssim una mitjana ponderada de les xarxes socials, les de la impostura i les de l’agror, una mica sí que donen una idea de la feina feta per una banda, i de la feinada que queda per fer per l’altra, que és descomunal.

Servidora ve de la generació que les sigles LGTBIQ+ s’acabaven a la T, i fora d’allò tot era foscor, confusió, estigmatització. Quatre dècades més tard, l’any que hem vist la primera ministra trans d’Europa, qualsevol adolescent com l’Eva se’ns pot plantar al mig de la pantalla per recordar-nos que aquella lluita és lluny d’acabar-se, que tot just comença, i comença cada dia per a jóvens com ella, només posant un peu al carrer, només sortir de casa –t’ho imagines?–, només perquè l’odi d’una colla de fonamentalistes té més protecció que les seues víctimes. Recordem que som en mans d’un estat, encara, on la llei de delictes d’odi l’apel·len per a si mateixos guàrdies civils, nazis i representants de Ciutadans contra manifestants de l’orgull LGTBI, amb la participació de la fiscalia. Partim d’aquest esperpent, d’aquesta percepció alterada del concepte de discriminació. Hom pot pensar, des del seu privilegi particular, que això és barrejar coses, i no; sempre és la mateixa història, amb xarxes i sense: el poder dels uns per a oprimir els altres, l’abús del més fort contra el més feble.