De la queixa a la conquesta: com guanyar més lectors en català

No hi ha cap dubte que, en termes d’índexs de lectura en català, autors, editors i prescriptors –això és: institucions governamentals, ens privats, periodistes, mestres i professors– tenim una feinada. En un lúcid article pertanyent a aquesta sèrie, que té per objectiu establir un diàleg sobre com augmentar el nombre de lectors en català, Aniol Rafel, editor de Periscopi, feia referència a unes xifres que, certament, fan feredat: tot i que els lectors en català han augmentat des de l’any 2011 –d’un 21,2% al 26,4% actual–, no hem d’oblidar la dolorosa dada que els que s’identifiquen com a catalanoparlants llegeixen sols entorn d’un 51% de llibres en català i la resta, pràcticament un 45%, en castellà. Què fem malament? Quines són les causes, arrelades en el passat, sí, però també institucionalitzades en el present, que fan que un parlant d’una llengua mitjana –minoritzada, això sí– no pugui practicar l’acte de normalitat lingüística que és llegir literatura bona, dolenta, mitjana, entretenguda, avorrida, colorista, barroca, senzilla, ianqui, romàntica, moderna, orientalitzant, en la seva pròpia llengua?

També feia referència, Rafel, a un concepte introduït per Carme Junyent, a qui mai no deixarem d’agrair l’esforç que fa, per altra banda, per la normalitat de l’ús de la llengua en termes de masculins, femenins i tot el que hi ha entremig. Junyent afirma que el català és encara una ‘llengua marcada’ a l’hora d’escollir una lectura. És a dir, que quan un lector catalanoparlant enceta un llibre en la seva llengua no sempre considera que llegeix, senzillament, sinó que llegeix en català.

Així doncs, aquest text té per objectiu assenyalar tot un seguit d’actituds que fóra bo de corregir, revisar o en alguns casos reforçar entorn de les dinàmiques de creació, d’edició i de promoció de la literatura catalana, així com també proposar algunes mesures que els tres actors principalment interessats abans esmentats –autors, editors i prescriptors– podrien prendre per tal de millorar la situació.

Una qüestió d’actituds
La justificació fàcil a la qüestió del català com a llengua marcada podrien ser, encara, els efectes folkloritzadors, anorreadors i colonials de la dictadura franquista. I, si bé és cert que aquests podrien tenir un pes important en l’imaginari dels lectors més experimentats –sobretot els que reberen, per força, una educació [sic] en castellà–, no hauríem de caure en l’error de convertir-los en els únics ni principals responsables. Fa massa anys que institucions acomodades i editors i autors victimistes s’escuden en aquesta idea quan sovint haurien d’admetre una certa negligència o que, senzillament, les coses es podrien fer millor.

Hem de promoure un canvi d’actitud general, que abasti tot l’àmbit de la cultura o de la intel·lectualitat del país, per tal que surti de la retòrica de la queixa i dels seus reductes pessimistes. Si el català és una llengua marcada encara avui és, també, i paradoxalment, a causa d’aquells que dècades enrere volien salvar els mots, i retrataven la llengua als seus poemes, als seus assajos i als seus discursos clandestins, com una peça preciosa de museu que calia conservar. Persones que, tot sigui dit, la feren viure en anys foscos i que, en la seva pròpia retòrica, en mantengueren viva la flama.

És necessari, però, que ens adonem que la cultura, en tant que allò que uneix, representa, fa i desfà un poble, per seguir essent-ho hauria d’aprendre a ser sexi, a ser atractiva. I això no vol dir caure en el paradigma de la cultura de la riota a què feia referència Joan M. Minguet en una sèrie d’articles amb Bibiana Ballbé com a aparició estel·lar, sinó senzillament parlar de tu a tu al lector. Una cultura existirà i serà viva –això és, arribarà al poble i hi arrelarà– en tant que sigui necessària. És el que explica Abel Cutillas al seu assaig Desànim de lucre (Walrus Books, 2016), potser massa ignorat. Cal, doncs, fomentar un nou model de literatura per a la societat dels Països Catalans d’avui, que, com la resta de literatures amb vocació mundial, sigui apta per a conrear la novel·la històrica i el llibre d’autoajuda, sí, però també per a narrar passions desfermades, definir i desconstruir noves identitats de gènere o teoritzar entorn de conceptes vinculats a la contemporaneïtat radical. Que respongui, com havia fet històricament, a la pregunta: què coi ens passa?

Així mateix, una altra actitud que caldria canviar, a banda de la naturalesa queixosa i planyívola de bona part del sector cultural, és la d’aquells que estan en contacte directe amb els lectors infants o els lectors joves, que, tòpics a banda, són l’autèntic futur de la lectura en català. Mentre els transmetem una idea de literatura catalana avorrida, adaptada suposadament als seus interessos i inquietuds, i que alhora tingui com a objectiu explícit educar-los, caurem en la retòrica de sempre que justifica, en part, com ens trobam avui. Si tractam els lectors amb condescendència, aquesta serà també la seva resposta; i acabaran optant per llegir aquelles literatures que se’ls presentin com una jungla atractiva, frondosa, plena de transgressions reals.

Finalment, una altra actitud que caldria canviar és la de bona part dels dirigents de les institucions culturals del país: amb quina seriositat es prenen la seva feina? Quines són les autèntiques línies que proposen per a la millora del consum cultural? Espanta revisar els currículums de consellers d’aquí i d’allà, de directors generals i de responsables municipals que s’encarreguen de la cultura: ara un advocat, ara un economista, ara un professor de bioquímica que –amb tot el respecte cap als professors!– està molt motivat per la cosa. Permetríem que un artista plàstic portés el timó de l’economia i la hisenda del país, o que un poeta especialitzat en haikus estigués al capdavant del Departament de Salut? Una cultura comptarà, en una societat, amb la importància i la seriositat que els governants li donin i, malauradament, aquest no és un àmbit de què puguem presumir ara per ara.

Del dir al fer
Si una qüestió sobta dels articles publicats fins ara en aquesta línia de debat, sens dubte tots benintencionats, és la gran capacitat analítica dels seus autors, que en alguns casos arriben al bessó del problema i afinen un diagnòstic força esclaridor, però també la mancança de convertir aquestes visions en propostes factuals i factibles. Xavier Aliaga, per exemple, proposa a autors i a editors ‘escriure i editar menys i millor’; i és aquí quan hom es demana: a canvi que calli qui? A canvi de quins llibres? A canvi de quins autors? Si bé és cert que alguns autors i editors publiquen de manera totalment desfermada, seria llastimós –i potser passa, alerta– que fossin conscients que a més no ho fan amb rigor. Per tant, un retret com aquest és poc efectiu en les persones que ho fan sense escrúpols i també en aquelles que cometen aquest error, però de manera inconscient.

En tot cas, sí que hi ha unes quantes accions, puntuals però bones d’encabir dins un programa de foment de la lectura en català amb un traçat estratègic, que es podrien dur a terme a mitjà termini i que contribuirien, sens dubte, a desmarcar la nostra llengua com a eina de lectura.

En primer lloc, autors i lectors haurien d’aprendre a fer balanç. Sembla, en els darrers anys, que ambdós col·lectius es dediquen directament a pegar trets enlaire i veure quin ferirà oreneta o estornell. Ara novel·la negra, perquè sí, perquè diuen que és moda, ara novel·la eròtica a granel, amb els límits que el bon gust de la burgesia exigeix, ara una novel·la històrica però-aquesta-és-la-bona-eh. I, mentrestant, i sense res en contra de la literatura de gènere, la cultura i la literatura del país van perdent bales pel camí, esforços que serien de gran utilitat per al tema que ens ocupa. Cal, com dèiem a l’apartat anterior, dur a terme un canvi radical d’actituds i una revisió dels valors d’uns i d’altres. Que un editor es demani, més enllà d’índexs de vendes, que també són importants, per què edita llibres. Que un autor, abans d’escriure, es demani si té res a dir. I que, posteriorment, ambdós es demanin si el que fan pot arribar a interessar més enllà d’amics, coneguts i saludats. Superar messianismes disfressats amb la pell d’ovella de la humilitat. Responent ells mateixos aquestes preguntes, i no esperant que ho facin una crítica [sic] incipient, els lectors o el pas del temps, sovint massa valorat, farien un favor a la literatura i a la cultura en general.

En segon lloc, el paquet de deures gros recauria en les institucions. Aquells vaixells capitanejats sovint per conductors d’autobús o d’avionetes. Són nombroses les mesures que aquestes podrien aplicar:

Promoció real de l’ensenyament de la literatura catalana. Abans parlàvem dels joves i els infants com a garants de la vitalitat de la nostra literatura, i és per ells que hauríem de començar. Trobam massa sovint mestres i professors de llengua i literatura que ensenyen qui varen ser Rodoreda, Espriu o Joan Oliver sense haver passat de llegir La plaça del diamant, La pell de brau o Vacances pagades, a tot estirar. Molts coneixen algun conte de Monzó, és clar, o trempen amb Martí i Pol i la seva versió encara més descafeïnada i despoetitzada, que és Joan Margarit. Però és un autèntic handicap per a la literatura catalana que els mestres i professors encarregats d’ensenyar-la a joves i nens no estiguin al dia de les novetats i les tendències que van apareixent. Seria convenient, doncs, que les institucions fomentassin el reciclatge d’aquests docents mitjançant cursos gratuïts, o bé proposant incentius –econòmics, fiscals, en forma de millores laborals, per dir-ne d’alguna manera– per a tots aquells que dediquin part del seu temps a formar-se de manera constant i a transmetre-ho als seus alumnes. Amb això ja tendríem molt de guanyat.

Respecte, revitalització i promoció dels clàssics catalans. Que un comprador mitjà –això és, el que sol comprar a les llibreries convencionals, de novetats– no pugui trobar clàssics de la nostra literatura amb facilitat és un error que no podem perpetrar. És necessari que es reprengui la reedició constant d’obres clàssiques i cabdals de la literatura catalana, ja que han passat massa anys de la bella iniciativa de la col·lecció ‘Millors obres de la literatura catalana’ (MOLC). Cal revisar el cànon, també. Per això, les institucions, amb la complicitat dels editors, si cal, s’haurien de comprometre a mantenir viu el testimoni dels nostres autors més universals. I amb això no n’hi hauria prou: no basta que un llibre existeixi, sinó que el lector se l’ha de poder comprar. L’ha de trobar. Per això, seria també interessant la posada en marxa d’iniciatives tan senzilles i efectives com que les institucions llogassin espais fixos a les llibreries on exposar de manera estable aquestes obres.

Una nova concepció dels premis literaris. A banda del vergonyós grau de corrupció que han arribat a assolir bona part dels premis literaris del país, sobretot per mor d’editors i membres del jurat escriptors amb molts amiguets i compromisos, cal que les institucions es replantegin la natura dels premis literaris, una de les principals vies d’ingressos dels escriptors en català. Seria necessari limitar encara més els requisits de participació, per tal de diversificar i repartir els beneficis. Així, no es produirien casos tan desorbitats –si la concessió dels premis i els ajuts eren merescuts o no, no ho qüestionarem– com, per exemple, que un autor rebi, per una mateixa obra, un premi literari privat i altament dotat, un ajut públic per a la creació d’aquella obra i que, a més, ho complementi amb una residència a l’estranger, tot inclòs i tot pagat. Amb això no pretenem qüestionar la qualitat d’aquesta obra o la legitimitat de cap autor –de cap manera–, sinó posar un exemple de com, sovint per deixadesa o pel simple fet de no haver-hi caigut, d’allà on es podien beneficiar tres autors o tres obres diferents, se’n beneficiï un de sol. La perpetració de la precarietat.

Popularització i viralització de la literatura. Hi ha algunes línies de promoció de la literatura catalana que sí que són efectives, i aquestes són les que s’haurien de potenciar. Per exemple, exposicions com la que es van organitzar entorn de la figura d’Espriu anys enrere al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) o la que ha tingut lloc enguany al Palau Robert sobre la vida i l’obra de Baltasar Porcel són iniciatives fantàstiques per a difondre l’obra dels nostres autors des d’una visió actual i experiencial. Fer arribar la lletra a nous públics, però sense fer-ho necessàriament a través de la lletra. Un cas també paradigmàtic de viralització són les àmpliament conegudes postals de la Institució de les Lletres Catalanes, un autèntic encert de l’ens encapçalat per la incansable i altament legitimada pels fets i pels coneixements Laura Borràs. Exemple, en aquest cas, d’un bon currículum i una bona feina com a aval. Aquestes postals, dissenyades per Jordi Calvet, són un exemple perfecte de com es pot arribar al lector jove o no tan jove a partir de les millors perles de la literatura catalana: riure i reflexionar amb Antònia Canyelles, entendrir-nos i patir amb Antònia Vicens, anar més enllà amb Montserrat Roig o tornar a enamorar-nos amb Guillem d’Efak. S’hauria de valorar, de fet, l’opció de comercialitzar-les o posar-les més a l’abast del públic general.

Per acabar, l’eterna queixa, que sembla que de mica en mica es va resolent: s’han de generar, estabilitzar i blindar d’una vegada les complicitats entre els diversos responsables de cultura dels Països Catalans. Si bé d’Institució de les Lletres Catalanes només n’hi ha una, i aquesta vetlla pel bé de la literatura nacional –la que es fa al Principat, al País Valencià i a les Illes–, no entenem encara els límits entre les competències de l’Institut Ramon Llull i l’Institut d’Estudis Baleàrics per tal d’evitar solapaments, ni accions tan incongruents, venint d’un ens d’àmbit nacional com és l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que als Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians només s’hi premiïn autors de l’Ebre per avall, en una actitud propera al blaverisme, fins i tot, i a l’autonomisme més tancat. Escapçant la nostra literatura en petits calaixos només aconseguirem fragmentar-la i donar la raó a aquells que ens vol(i)en fer creure que som pocs, petits i sobrevalorats. Col·laborar no vol dir treballar les cols, estimats governants, i no només depèn de bones intencions i de coincidències en el color polític.

Finalment, no podem passar per alt la importància dels mitjans de comunicació en la penetració i la difusió dels continguts culturals. No n’esmentarem els motius, coneguts a bastament per tothom. Només proposarem la creació, d’una vegada, d’un espai als mitjans públics autonòmics en què els llibres siguin els protagonistes i que, tot i ser-hi compatibles, no es limitin al format de la càpsula. Que s’emetin, sobretot, en prime time, en horari de màxima audiència, de manera que aquesta idea amb què s’omplen la boca les institucions sobre la cultura com a prioritat i més en un moment fundacional com aquest, esdevingués una realitat. Una realitat que, per altra banda, no podrien tenir més a l’abast. Així mateix, i per tal de pal·liar la desigualtat que suposaria aquesta mesura en els mitjans públics respecte dels privats, fóra també interessant promoure una campanya entre mitjans privats per tal que dedicassin espais fixos a la literatura catalana: com en el cas dels docents, es podria optar per la via de la subvenció o l’ajut econòmic, o bé per beneficis fiscals. No podem caure en l’error de promoure una cultura només des dels mitjans públics, sinó que cal conscienciar els interessos privats, tan decisius agradi o no a casa nostra, que la nostra cultura és la millor garant que mai no desaparegui la nostra identitat.

En definitiva, si volem augmentar el nombre de lectors en català ens calen bones diagnosis, bons discursos, però sobretot necessitam passar del dir al fer. I això, per sort o per desgràcia, és a les mans de tots, i sobretot en les d’autors, editors i prescriptors. Canviar primer les actituds i després, o de manera simultània, passar a l’acció. De la queixa a la conquesta només hi ha un pas i una mica, sols una mica, de voluntat.

Sebastià Portell, escriptor
@sportellclar
www.sebastiaportell.cat