De la censura en diuen concòrdia, ara?

Com més va, més em preocupa la societat espanyola. Molta de la gent amb la qual parle, sembla estar satisfeta de com van les coses. I veritables barbaritats, des de la censura fins a les penes de presó per titellaires o rapers. Per contra, que hi haja polítics que roben els sembla ben normal. I de Catalunya, directament ni en parlem. Es veu que en el fons, a una bona part dels espanyols els sembla que viuen a una societat “normal” i “democràtica”. I que el més important a defensar és la unitat i la espanyolitat. Per damunt de tot i de tots. Malament van.

Sí, Vicent, vergonya. Ens fa molta vergonya i ens regira el ventre comprovar contínuament l’incomptable ramat d’anyells que són les pedres que conformen la piràmide del totalitarisme espanyol. Gairebé tots els polítics professionals de Congreso i Senado són nacionalistes radicals espanyols; tant se val que s’etiquetin d’esquerres o de dretes o de centre.

A la dècada dels setanta prevèiem un canvi dràstic que ens donaria llibertat i civilització. Aquell estat d’ànim ens feia reaccionar contra tota mínima censura perquè era el pa de cada dia del passat que somniàvem deixar enrere. Per això el món cultural s’unia i plantava cara als censors. En canvi, el règim es va prorrogar indefinidament, va maquillar la “democracia orgánica” fent-la “democracia”, i els ramats d’anyells varen créixer feliços sent demòcrates de tota la vida.

Per això, Vicent, tens raó al dir que estem pitjor ara que a la Transición, perquè avui el règim no té (quasi) cap mena d’oposició sincera, tothom fa teatre i a tothom li va bé seguir el pastor.

La Margarita no diu que la censura sigui concòrdia, simplement nega l’existència de cap censura perquè això és el que li dicta l’amo, el pastor.

Visca la República!

Què podem fer?
Denunciar-ho. Posar en evidència la vergonya que provoquen i la pèrdua de drets.
Serveix?
Un milió de persones al carrer ha servit pel que ha servit. Mostrar múscul, cohesionar afectes per quan les garrotades, provocar efecte cavall guanyador, coparticipar transversalment, organitzar voluntats, empènyer polítics. Ha servit de molt.
I ara?
Potser més que repetir un milió de persones al carrer serveix mig milió de consumidors posant el seus diners en concerts de suport a artistes represaliats, comprar productes que respectin la nostra llengua, anar a consumir cultura i gastronomia -junts, ostentosament grocs- etc.

Es la “concòrdia” de “16 a 8” milions de vots aproximadament mirant els últims resultats de les eleccions espanyoles 20D2015, amb un 70% de participació. Si ho volen canviar ja saben que han de fer.

Podem ser solidaris però cal que ells prenguin la iniciativa, nosaltres tenim altres fronts oberts i aquest tema ja el tenim superat de llarg.

Sobre temes de museus dir que generalment desperten molt interès i són molt visitats i com no també costen molt de mantenir entre d’altres coses pels caríssims sistemes de seguretat per mantenir-ne la integritat i per a que els consumidors puguin gaudir-ne en funció de les seves preferències.

Abans que res dir que estic molt d’acord amb l’editorial i amb el que ha comentat en Josep Usó, és totalment increïble -pobre Espanya-, veure com la vida social, cultural, política i econòmica dels espanyols, va cap endarrere en ves d’anar endavant.
Veiem amb sorpresa com la gran majoria dels seus ciutadans, han deixat de ser-ho –o potser no ho han estat mai!-; els han “educat” per ser súbdits i han perdut del tot qualsevol plantejament crític.
El PP ha planificat una intoxicació que ha contaminat l’aigua del dia a dia. El rebrot de la dictadura franquista controlant tots els poders, ha pervertit el concepte de la justícia social, el coneixement verídic dels fets i provocant un clima social talment com si és tractes d’un laberint ple de trampes i mentides.
Els espanyols estant insensibles a qualsevol escàndol públic, tolerants a qualsevol injustícia cultural. Tot plegat el maig que be farà set anys del 15M. Ni moviments, ni partits, ni sindicats, ni universitaris, no hi ha cap espanyol que planti cara al sistema corrupte i repressor de l’Estat.
Aquests dies la realitat és de circ. Tenim la proposta d’empresonament del raper Valtonyc; tenim la retirada de l’obra artística de Santiago Sierra de la Fira ARCO; tenim el segrest del llibre “Fariña” del periodista Santiago Sierra que parla de fets provats per la justícia, del narcotràfic gallec; tenim la manipulació diària que fa TVE sobre Catalunya i sobre la corrupció del PP, tenim un rosari de situacions inquisitorials, començant pel que han fet i fan amb els nostres polítics i els nostres líders civils.
Nosaltres com a catalans, voldríem que els espanyols reaccionessin davant d’aquest infern antidemocràtic, en qualsevol cas, que tothom tingui clar que Catalunya no abaixarà el cap davant de cap imposició sobre la lliure decisió que hagi pres el poble de Catalunya. Defensarem amb determinació la dignitat dels nostres valors i la dignitat de les nostres institucions.
Visca la República Catalana!

Hi ha tants i tants elements reals, avui, respecte de que l’anomenada Transició no era cap el que s’entén per democràcia plena: el govern del poble per al poble. Tants que la llista seria angoixosament llarga. Entre molts a mi m’ha colpit fa poc el que gent de la delegació del PsoE, el Psc, com Collboni s’hagin oposat a l’apropament dels presos polítics a les seves residències, mentre duri el seu empresonament. Ja no va de política, va d’humanitat. Aquestes persones han perdut la seua condició d’humans. Son l’escòria de la involució, consolidada i canallesca.

Tot aquest “cristo” (cafernaum diria en Partal) s’ha desfermat i tret la careta arrel de nosaltres, els republicans. D’acord.
En Vicent descriu unes quantes coses que van passar ahir, prou greus totes elles, que serien considerades en condicions normals com a símptomes de fi de cicle, de descomposició final. I ho són en realitat.
Però ui! la cosa encara empitjorarà molt abans d’arreglar-se (si mai o fa a Espanya d’arreglar-se). És allò de la inèrcia, que és molt gran, ja se sap.
Però en tot això, efectivament, nosaltres NO ESTEM GUANYANT.
Per simplificar, diria que per dos motius:
1) “por nuestra mala cabeza” en no creure’ns la dita que “la unió fa la força” i
2) com deia un militar espanyol que cito sense massa precisió, “porque no estaban dispuestos a dar la vida por sus ideales” (allò de rendir les institucions abans no prenguéssim mal, etc.).

Però ELLS ESTANT PERDENT. O és que no està clar que els qui estan prenent unes decisions tan bèsties QUEDARAN ESCRITS ? I tant que en quedaran.
La seva única esperança és que la democràcia desaparegui d’Europa aviat i s’estalviïn comparèixer davant la justícia internacional, d’aquí a uns 10 anys, quan haurien d’estar disfrutant d’una jubilació daurada a la sierra de Madrid o en alguna platja “nacional” com Oropesa, Alicante o Santander (així en castellà, és clar).
Però inclús així ja “han quedat escrits” pels historiadors del futur. Predic un judici sever.

Però ai! Avui dia comencen a sortir als perversos USA (on si no) moviments amb aire de deixar-ne passar poques, com el #MeToo o el més recent dels estudiants contra les armes…
Potser encara no està tot el peix venut, eh!
Potser els que “no estem guanyant” simplement hem de resistir, esperant que ells es desgastin més i als nostres leaders se’ls aclareixin les idees.

Els borbons, una familia francesa acostumada a robar. Naturalment.

Les families castellanes que manen a Ñ des de fa 400 anys, roben, maten i assassinen.

Les families de Ñ que governen el que els diuen els que manen, roben, maten i fan suicidar, si cal.

Al Marroc que hi tinc casa i passo molts dies a l’any, sé què puc dir i què no puc dir. Allà empresonen, maten, roben i fan el que calgui per vendre’s el país als lladregots espanyols i europeus.

Aqui és diferent. Ja no sé què puc dir i què no. A part de la vergonya que passo al viure aqui, estic sempre espectant per si em truquen a la porta.

SANTIAGO SIERRA, UN DELS NOSTRES

«Es difícil vender una obra de Santiago Sierra, ya sabemos cómo es, pero es uno de los más grandes artistas españoles». Así se refiere Helga de Alvear al provocador y polémico artista madrileño (1966), que vive y crea al filo de la navaja y de quien este miércoles vendía la galerista su polémica pieza «presos políticos» por 80.000 euros. Él criticó que su obra se censurara, pero el año pasado expuso sin problemas ‘El bebedero’, una imagen con una esvástica rodeada de ratas.

Muy reconocido internacionalmente, hace ocho años dijo nones al Premio Nacional de Artes Plásticas. Antes, tapió el acceso al pabellón español en la Bienal de Venecia, ocultó la palabra España con bolsas de basura e impidió el acceso a quien no dispusiera de un DNI o un pasaporte español. Creó una cámara de gas en una sinagoga alemana y contrató a prostitutas y emigrantes para denunciar su explotación. «Su obra crítica reflexiona sobre la explotación y la exclusión de las personas y genera un debate sobre las estructuras de poder», decía el acta del fallo del premio que rechazó.
ADVERTISING
inRead invented by Teads

Una de sus performances más polémicas fue ‘Los penetrados’ (2008), en la que un nutrido grupo de parejas de hombre y mujeres de raza blanca y negra practicaban todas las posibilidades de la sodomía ante una cámara. Los «actores» fueron reclutados y pagados por Sierra. También reclutó y pagó en México a los trabajadores que movieron una gigantesca roca de un punto a otro o a un grupo de toxicómanas que se avinieron a tatuarse la espalda y que vieron recompensada su «acción» con estupefacientes para su consumo.

Escandalizó hace una década al mundo artístico británico con una exposición de mierda en una galería de Londres en la que mostró ’21 monolitos compactos de caca seca’, piezas conformadas con excrementos desecados recolectados previamente a mano por mujeres de las castas inferiores de Nueva Delhi y Jaipur. Otra sonada polémica llegó con el montaje ‘245 m3’, llenando de dióxido de carbono una sinagoga sin uso en Colonia. Convirtió Sierra el antiguo lugar de culto en una cámara de exterminio en la que los visitantes debían entrar de uno en uno, protegidos por una máscara de gas. Presentada como «una protesta contra la banalización del Holocausto», causó ampollas y se suspendió cuando un grupo de judíos enfurecidos amenazó con prenderle fuego.

En otra ‘acción’ cubrió a un grupo de diez inmigrantes iraquíes con poliuretano. Los colocó contra la pared y los roció con la espuma sintética. Aguardó a que el material se endureciera y grabó todo el proceso en vídeo. Los inmigrantes vestían trajes y visores de protección que evitaron su muerte por asfixia.

Reacio a hablar con la prensa, se sirve de las redes sociales para difundir unas tomas de postura a menudo tan vitriólicas como sus acciones. En su blog tildó de «Picasso de pacotilla» al mallorquín Miquel Barceló después de que el artista de Felanitx criticara a su vez la acción de Sierra en la Bienal de Venecia. «Dice Barceló que no le gustó que tapase la palabra españa (sic) con bolsas de plástico durante la bienal de Venecia. Su argumento, de tonto cerebral, es que no se muerde la mano que te alimenta. Vamos a ver, majete, por si te interesa vivo de mi trabajo y no de lamerle los huevos al poder como haces tú…», apuntaba Sierra en una carta colgada en el blog ‘Contraindicaciones’ en julio de 2009.

Al rechazar el Nacional de Artes Plásticas y sus 30.000 euros de «bolsa» dejó claro que «el Estado no somos todos: el Estado son ustedes y sus amigos». En la carta que dirigió a la entonces ministra de Cultura, Ángeles González Sinde, dijo que «los premios se conceden a quien ha realizado un servicio, como por ejemplo, a un empleado del mes» y que el galardón «instrumentaliza en beneficio del Estado el prestigio del premiado». «El Estado no somos todos: son ustedes y sus amigos. Por lo tanto, no me cuenten entre ellos, pues yo soy un artista serio. ¡Salud y Libertad!», concluía.

Licenciado en Bellas Artes por la Complutense de Madrid, amplió su formación en Alemania, Italia y México, donde catapultó su carrera. Además de con Helga de Alvear, trabaja también com la Team Gallery (Nueva York), la Lisson Gallery (Londres), Prometeo (Milán) y Greenaway Art Gallery (Adelaida).

Ha expuesto en centros de arte y galerías y museos de todo el mundo, del Kiasma de Arte Contemporáneo al Helsinki a Kunst-Werke de Berlín, el MoMA de Nueva York o el Artium de Vitoria.

Per ser miserable no cal ser socialista, però em pregunto si per ser de la cúpula del PSOE cal ser miserable.

Salazar va bastir un règim corporativista i feixista a Portugal d’una manera molt semblant. Una dictadura civil que va entrant i, abans que te n’adonis, tens totes les teves llibertats limitades. Cap repressor té poder si no li dóna el mateix reprimit. Això està passant a Espanya.

L’independentisme català ha accelerat el procés, perquè combinat amb la corrupció que volen tapar i el procés d’involució que ja va iniciar Aznar el 2000 ha obligat la societat espanyola a sortir de l’armari i presentar-se com allò que mai ha deixat de ser: franquisme pur i dur. Fixeu-vos que tot i no tenir majpria absoluta el PP i amics estan imposant mesures més bèsties que els anys més foscos d’Aznar, de qui Rivera és heroi directe.

I on és l’oposició? Jo crec que allò que passa és que ara, a diferència de finals dels 70 tothom està més gras i té més a perdre. S’ha esborrat el record de la dictadura formal que existia clarament- posem per cas- el 1983. Per això, i també perquè concerneix a qui històricament qualsevol espanyol ha odiat profundament, és a dir, els catalans, ningú mou un dit. Massa a perdre per una gent feta a la seva i insolidària que s’ho ha buscat.

A l’inici del nazisme la societat alemanya tampoc no va moure un dit a favor dels jueus. També queien malament i eren considerats per molts com a culpables de bona part dels mals del país.

És en aquest context que Niemöller va escriure el seu famós text, atribuït a Brecht. El problema és que es va complir fil per randa. I també ho farà a Esoanya.

Aniria bé recordar a aquests “intel•lectuals” compromesos de sempre que si al poder constitiït no se li posa límits i li ha anat bé fer servir la mentida, la censura i la repressió contra algú, no té cap raó per aturar-se quan qui reclami quelcom siguin ells. La llibertat i la democràcia es construeixen defensant, també i sobretot, els drets de qui ens cau malament

Gracias por el articulo y la informacion de comentarios como el de Estudi d Arq , pero ¿NOS DAMOS CUENTA que los PRESOS POLITICOS NO SON SOLO LOS CATALANES ???? LOS CONOCEMOS ¿?¿?¿?

¿SOMOS CONSCIENTES QUE SOLO TEJIENDO COMPLICIDADES ENTRE VICTIMAS DE LA REPRESION ESPAÑOLA A TODOS LOS NIVELES PODREMOS AGUANTAR?

¿TENDRIAMOS QUE ACOMPAÑAR EN EL SUFRIMIENTO A LOS JORDIS , JUNQUERES , FORN… pero se ha ido a OFRECER SOLIDARIDAD A LOS RAPEROS QUE QUIEREN ENCARCELAR … sindicalistas encarcelados ? jovenes de Alsasu ?? artistas???

¿SE HAN PUESTO EN CONTACTO FAMILIAS QUE SERAN VICTIMAS DE LA DISPERSION?
¿CUANDO SE DENUNCIE EN EUROPA/ONU SE HARA DE TODAS LAS VICTIMAS ????

ESPAÑA SE PUEDE PERMITIR LA REPRESION , PORQUE NOS ATACA COMO CASOS AISLADOS ,QUE NO SE DENUNCIAN EN EL EXTRANJERO , con el apoyo tacito de PNV , PODEMOS , SINDICATOS IGLESIA ….

¿HAN VISTO A ALGUN OBISPO ABRIR LA BOCA ?????
¿HAN VISTO A LOS DE CCOO UGT DECIR ALGO A NIVEL INTERNACIONAL O EN ESPAÑA HACER UNA SOLA HUELGA O PARO DE UN SOLO MINUTO ????

¿HAN VISTO ALGUNA VEZ AL PNV DENUNCIAR EN EUROPA ALGO ? O A CiU??? PODEMOS??? iGLESIA ESPAÑOLA ?

Efectivament estem pitjor que a la transició. Ja no hi ha veus crítiques arreu. Només uns pocs s’ atreveixen i són ràpidament humiliats i insultats de traidors a la pàtria. Aquest cop l’ autoritarisme s’ ha vestit d’ un suposat patriotisme modern ( diuen ells), i han fet creure a les Espanyes que no apuntar-se a aquest carro és antic i retrògrad. I la pitjor notícia és que Hi deu haver molt poca Intel.ligència en el món de la cultura contemporània, doncs s’ ho han cregut, per això no piulen. Ja s’ ho faran. Nosaltres ho patirem un temps, però no dubto gens ja que Catalunya marxa. Ja és fora de facto, com a mínim en una part ja majoritaria de la població. Seguim!

De res van servir els avisos constants de multitud científics de tot el món avisant que els pobles no digeririen aquesta sobreexplotació, ni aquesta manca d’ètica en una societat basada en el “fill de puta l’últim” i en “als pobres que els mati Déu, sinó perquè els hi fotia”. Això no va enlloc més que a la creació d’una societat malalta, mancada de sentiments, que s’hi torna només per a poder suportar la seva supervivència en aquest femer del qual tan sols són acceptats els que es donen a la misèria mental i contribueixen a l’explotació de tot el que se’ls fot al davant per a poder satisfer a l’amo.
Els científics avisaven que de continuar amb aquest sistema brutal, les malalties psiquiàtriques augmentarien fins a límits insospitats, i els suïcidis serien el pa de cada dia. Res, ni cas, i ara ja va sent així. L’obsessió exclusiva per l’acumulació de riquesa de les persones i dels països ha portat a una situació en la qual la ciència que no serveix per a guanyar més diners, es declara inútil. L’art, mentre produeixi diners, se suporta, però per poc que resulti incòmode és prohibit i qui ha gosat imaginar-lo se’n va directe a la presó. Això no es pot tolerar, diuen, perquè desfaria la cohesió social (imaginaria, és clar). Quina cohesió social té un remat? Física, sí, però social, de cap manera.
A algú amb dos dits de front l’interessa continuar amb això? Els països nòrdics fa molts anys que ens ensenyen com es poden conjugar els valors de tots sense perdre la forma de vida ni la seva cultura, sinó guanyant amb el més anhelat dels valors humans: la felicitat autèntica, la que no és personal, sinó la social. Imitem-los sense deixar més temps a què la malaltia ens atrapi. Fem la nostra República d’una vegada!

Vergonya i mooooooolta pena per aquesta gent que volem ser humans i no ho aconseguim.

Hi ha tant per aprendre!!!!! i només, si cada persona aconsegueix aprendre de manera completa i fins on siguem capaços es notarà que la força de la unió continua invencible.

Hi ha aquesta feina individual i intransferible que ens és tant difícil…sempre mirant a fora a veure què fan els altres, quan els altres només són el mirall del que jo miro i del que jo faig.

Gràcies Vicent per la teva mirada justa i necessària.

Llibertat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

PREGUNTES…MOLTES
Fixeu-vos fins on arriba l’inoculació de l’engany del 78 que inclús l’editorial i molts comentaris encara parlen de “transició”. Transició? de on a on? De dictadura a democràcia? No fora millor engany o pacte de traició d’alguns partits d'”esquerra” permetent la continuïtat del franquisme disfresat de democràcia, com veiem nítidament ara? El nom, sí que fa un xic la cosa companys, perquè dibuixa la percepció que en tenim i així ho transmetem. Potser doncs que siguem més precisos.

Però encara hi ha un segon aspecte que qüestiono. Es parla de la “manca de solidaritat” de la societat, etc… El que hi ha és una (quasi) total solidaritat amb la censura, amb els empresonaments, amb el cop d’Estat i amb el 155, amb la catalanofòbia… per part de la societat espanyola, pel PSOE-PSC, Podemos, comuns et.al. El silenci és còmplicitat en l’agressió no pas passivitat!! Altra volta aquelles “esquerres” i les “neo” actuals (els de les idees avançades!) tornen a fer la cobertura “democràtica” d’un règim neofranquista desfermat contra les llibertats, totes, en una repetició del 78. Deixarem que per segona vegada ens pengin la llufa de concòrdia per repressió? Fins quan parlarem d’aliats quan són còmplices encantats dels botxins?

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Molt d’acord amb l’editorial. No se si és pitjor el relat amb que envolcallen la repressiò o a l’inrevés. Tan se val. Disfressar la censura amb concòrdia, ja és un triple mortal amb tirabuixò. I cauran de peu, no passará res, com sempre, com mai. Una mica de maquillatge si la situaciò es torna molt crítica i cinquanta anys més del mateix…
Comparteixo els comentaris dels companys, però deixeu-me expressar un pensament a tots aquells que posseu el focus sobre el franquisme o sobre el govern del pp… Sí, sí però no. Això és el que recentment hem viscut, evidentment, però el fil conductor segueix enrere en el temps, en la meva opiniò, fins el moment en que aquesta gent i la seva mentalitat van baixar dels montes de Covadonga… i seguiexen igual. Ignoren, temen, odien, destrueixen. El seu cercle viciós. I el seu poble, els súbdits crònics, sense capacitat de visiò crítica, seguirá sense fer res (gràcies Albert Miret per el teu comentari d’ahir, celebro el teu optimisme que de ben segur et fa viure més feliç, me n’alegro per tu de veritat, però hem costa compartir per un cop la teva visiò), amb la seva sopa boba, o subsidi de, la seva deformaciò de la realitat històrica, la por, el conformisme i per esperança… loteria. Busquen un enemic per enfocar el seu odi i tot el demés tant se val.
I l’enemic, companys, endevineu ara qui és?