03.08.2017 - 10:10
|
Actualització: 03.08.2017 - 10:38
El 1845, Josep Anselm Clavé fundava La Aurora a Barcelona. A redós d’aquella iniciativa sorgiren un gran nombre de societats que, a banda del seu caràcter cultural, permetien mantenir les relacions entre els treballadors en els temps en què els sindicats estaven prohibits. I avui? Per a què necessitem, avui, la cultura? Ens és útil? Quan em faig aquestes preguntes, tinc la impressió que el 2017 la cultura és residual en la nostra societat. Si alguna persona respon que la cultura no li serveix per a res, potser estaré temptat de donar-li una part de raó.
Quina relació hi fem, amb la cultura?
Sóc conscient que simplificar és situar-me fora de matís, però m’atreveixo a fer-ho: a grans trets, tendim a construir un relat de la cultura que pivota en dos grans eixos, que són la indústria com a productora de continguts i la ciutadania com a consumidora de productes culturals. Hem interioritzat fins a tal punt el pes hegemònic de les indústries culturals que fins i tot pensem en la creació cultural en termes d’oferta i demanda, de manera que no és estrany que alguns discursos redueixin els creadors a poca cosa més que la mà d’obra necessària per a la indústria de l’entreteniment cultural. I, és clar, entenem que la pràctica de la cultura és un acte que consisteix a llegir llibres, diaris o revistes; escoltar música; anar a concerts, espectacles, cinema o exposicions; escoltar la ràdio i veure la televisió, usar internet i jugar a videojocs (vegeu les Estadístiques culturals de Catalunya). Per dir-ho d’altra manera: associar-se, cantar en una coral, parlar una variant dialectal de la llengua, mantenir una producció agrària local, participar en la definició d’estratègies de desenvolupament dels nostres entorns o programar activitats culturals al barri, per posar només alguns exemples, sembla que no siguin pràctiques culturals als ulls de l’estadística oficial.
Per què tinc la impressió que no hem sabut fer que una cultura sigui útil per a les persones i col·lectius en situació de vulnerabilitat social? Per què no hem sabut fer de la cultura una eina de salut? Per què no hem sabut fer que la cultura sigui un instrument clau en la construcció de relacions comunitàries? Per què no hem sabut fer de la cultura un instrument per a facilitar l’accés als drets de ciutadania? Per què no hem sabut fer una cultura que sigui útil per a dissenyar un futur millor? Sí que n’han sabut, en canvi, els professionals de la salut, de la seguretat pública, de l’economia o de l’educació social en els seus àmbits respectius. Han aconseguit que la seva vocació sigui reconeguda. I ho han aconseguit, més enllà de reivindicacions gremials o laborals, posant l’exercici de la professió al servei de construir una societat millor.
Una cultura útil per construir una societat millor
Opino que només quan siguem capaços de construir un relat nou sobre la utilitat de la cultura la societat veurà amb bons ulls la dotació de recursos a programes culturals, tal com avui dia veu amb bons ulls la contractació de més de cent nous professionals sanitaris per a les presons o la convocatòria de cinc-centes places de mossos d’esquadra. Quin ha de ser aquest relat? N’hi ha més d’un, segur. Jo em quedo amb la proposta d’Arjun Appadurai. A El futuro como hecho cultural. Ensayos sobre la condició global es planteja de quina manera la cultura pot ser present en el disseny del futur de la nostra societat tal com ho fa l’economia, que ha esdevingut una ciència que reflexiona sobre els conceptes de desig, necessitat, expectatives i càlcul. Appadurai proposa que la capacitat d’aspiració sigui una eina clau de l’acció cultural. Ens diu que tendim a veure les afiliacions culturals en termes de ‘lleialtat’ i que prestem poca atenció a la ‘sortida’, a la ‘veu’ o al ‘reconeixement’. Atès que la ‘sortida’ (i les diverses formes amb què s’expressa: exclusió, estigmatització, marginalitat, ‘subalternitat‘…) no sembla una proposta desitjable i la lleialtat no està definida de manera inequívoca, una actuació clau en qualsevol intervenció cultural hauria de voler enfortir la potencialitat de les persones i dels col·lectius vulnerables a tenir i cultivar una ‘veu’ pròpia. Es tracta d’incorporar el dissens i els ‘sense veu’ per mitjà d’un relat cultural. Donar ‘veu’ –una veu més ‘cultural’ que ‘democràtica’– és, doncs, una acció cultural que atorga als col·lectius la possibilitat de debatre, qüestionar i oposar-se a les directives vitals de la quotidianitat i de la vida social.
Aquesta pot ser una línia de futur que faci de la cultura un instrument efectiu de construcció social i comunitària que vagi més enllà de les polítiques de producció, d’accés a la cultura i de filiació identitària. És evident que cal seguir tenint cura dels 3,6 milions de persones usuàries de les 391 biblioteques públiques o dels 3,2 milions d’espectadors que assisteixen a les 957 representacions fetes a 164 sales de teatre. I que també cal vetllar pel cànon digital i per un IVA que gravi amb tipus impositius reduïts aquells lliuraments de béns i prestacions de serveis culturals que siguin considerats bàsics. Però reivindicar el paper essencial de la cultura en la Catalunya del segle XXI hauria de realçar el paper essencial de la cultura en la capacitat d’aspiració i en la producció de formes culturals de consens que promoguin els interessos dels col·lectius ‘subalterns’ en qüestions de riquesa, igualtat, horitzons metafísics i dignitat; hauria de promoure formes de participació ciutadana en el disseny de les polítiques públiques (i no solament en cultura); hauria de vetllar per drets culturals essencials com els de pertànyer, o no, a una comunitat i a l’educació; hauria d’incentivar els coneixements i béns comuns que van, per entendre’ns, des del programari lliure fins a l’administració de la justícia de pau i als coneixements tradicionals de les plantes medicinals.
De Josep Anselm Clavé al Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona
Josep Fontana ens fa veure que, quan el 1845 Josep Anselm Clavé fundava La Aurora a Barcelona, començava un moviment que ‘assoliria una importància extraordinària, amb la creació d’un gran nombre de societats que, a banda del seu caràcter cultural, permetien mantenir les relacions entre els treballadors en els temps en què els sindicats estaven prohibits’ (La formació d’una identitat. Una història de Catalunya). Fa pocs dies, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona presentava una marca pròpia de productes, denominada ‘Top manta’. Amb aquesta iniciativa reivindiquen el concepte ‘manters’, li donen un nou significat allunyat de la venda de materials falsificats i l’identifiquen amb la denúncia del racisme i la defensa dels drets de les persones migrants. Salvant totes les distàncies, jo veig un fil conductor entre Josep Anselm Clavé i el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona. I m’agradaria que l’associacionisme d’un nou estat pensés si val la pena recórrer aquest itinerari.
( Notes per a la taula de debat ‘L’associacionisme del nou estat‘ el 18 d’agost a Prada de Conflent, convocada per l’Ens de l’Associacionisme Cultural en el marc de la XLIX Universitat Catalana d’Estiu)
