De JFK a VPJ: l’obsessió ‘kennedyana’ de Pagès Jordà

Hi ha una teoria que agrada molt als nord-americans que diu que entre dues persones qualssevol, per més allunyades que siguin, només hi ha sis graus de separació. Sis persones que permeten relacionar una informàtica d’Islàndia amb un pastor de Mongòlia, o la reina Nefertiti i vós, lector. L’escriptor Jordi Puntí ho ha provat amb John Fitzgerald Kennedy i Vicenç Pagès Jordà i li han sobrat persones. Entre JFK i VPJ només hi ha tres persones. Cal tirar més de vuitanta anys enrere. L’any 1938 un Kennedy de vint-i-un anys va visitar la República espanyola en guerra i a Madrid va ser rebut pel president del govern espanyol Juan Negrín, que tenia per ministre d’Afers Estrangers el periodista Julio Álvarez del Vayo, amic i company de partides de cartes de Josep Pla. El vincle empordanès entre el de Llofriu i Vicenç Pagès Jordà, Puntí l’ha donat per fet, però segur que si gratéssim podríem filar més prim.

Del primer a l’últim llibre de Vicenç Pagès

La facècia hauria fet riure Vicenç Pagès Jordà, nascut poc menys d’un mes després de l’assassinat de JFK i traspassat el 27 d’agost passat. L’interès de Pagès per la “dinastia que va crear la trama perfecta” es pot resseguir en la seva obra: a la portada d’El món d’Horaci, la seva primera novel·la, s’hi veu Jack Ruby disparant contra Lee Harvey Oswald, el presumpte autor dels trets de Dallas. El protagonista aborda l’assassinat del president John Fitzgerald Kennedy amb una perspectiva conspiranoica. A Carta a la reina d’Anglaterra, el personatge principal és víctima de la política fiscal del dirigent demòcrata nord-americà. Biel Matas Madison, d’Els jugadors de whist, viu al carrer President Kennedy de Figueres. A El llibre de l’any es fa referència a la poca cobertura que van tenir les morts dels escriptors Aldous Huxley i C. S. Lewis, tots dos traspassats el mateix dia que JFK. A Dies de frontera, el protagonista es lamenta que no ha fet res a la vida, mentre a la seva edat Kennedy ja era president dels Estats Units. Òbviament, Kennedy és una de les entrades de Memòria vintage.

Com ha explicat l’escriptor Màrius Serra, ja el 1989, en un text de l’Associació de Joves Escriptors, Pagès Jordà es presentava dient que “va néixer un dia de Santa Llúcia de 1963 en una ciutat surrealista i botiguera. El mateix any mataven a Dallas John F. Kennedy”. Així ho ha recordat a la presentació de Kennedyana, que s’ha hagut de fer avui amb el “buit impossible” –paraules de l’editor Ernest Folch– de Pagès, després d’un homenatge que li ha retut la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, on l’escriptor va fer classe durant anys. Alumnes i antics deixebles, companys de claustre, escriptors, editors, periodistes i lectors no s’han volgut perdre aquesta tarda d’evocació de l’amic, l’escriptor, el mestre. Amb el darrer llibre de Pagès, a més, s’inaugura la col·lecció de no-ficció “Folch i Folch”, de l’editorial Navona. Un Folch, Xavier, va editar Cercles d’infinites combinacions, el seu primer llibre publicat. Un altre ha publicat el seu últim volum. S’ha tancat el cercle.

Història d’una obsessió

Vicenç Pagès estava convençut que Kennedy era un tema de conversa universal i que definia les generacions. “D’ençà que tinc memòria no han deixat de succeir fets vinculats amb aquesta família, gairebé sempre negatius i que han suscitat interès mediàtic: accident, renúncies, escàndols, morts… El que cadascun de nosaltres hem viscut en relació amb els Kennedy ens defineix com a generació”, escriu a Kennedyana, la seva obra pòstuma. Provem-ho. Puntí diu que a casa seva hi havia pocs llibres. De fet, els pocs que hi havia era perquè “l’amo” per a qui treballaven els havia subscrit a Reader’s Digest i el Círculo de Lectores. “Un dels pocs que hi havia era ¿Quién mató a Kennedy?, dins la col·lecció ‘Grandes magnicidios de la historia’. Si ho preguntessin a la meva mare, recordaria perfectament que aquell 22 de novembre de 1963 havia anat a comprar petroli per a l’estufa amb la seva àvia, tal com va evocar fa vint anys al cementiri d’Arlington davant la tomba del president assassinat, amb llàgrimes als ulls. Llàgrimes per l’àvia i la sensació d’humilitat d’aquella nena de vuit anys. Jo només puc recordar la mort en accident d’avioneta de l’hereu de JFK, John-John Kennedy, que va reblar el mal fat de la ‘família reial’ nord-americana.”

Un llibre que hauria obert un nou cercle

“Al llarg de la meva vida no han passat gaires dies sense que hagi topat amb algun membre de la constel·lació Kennedy en una ficció, una notícia o una conversa”, escriu Pagès sobre la seva “obsessió vital” . Com responent-li, un amic, l’antropòleg i escriptor Adrià Pujol, ha recordat que “per no molestar gaire la millor cosa que es pot fer és cultivar una obsessió”, tal com deia Pla, la baula entre Pagès i el president assassinat al magnicidi més famós i misteriós del món. “Els obsessius com en Vicenç fan por però no molesten ningú.” L’obsessió kennedyana, en aquest cas, no tan sols no ha molestat, sinó que va permetre a l’escriptor d’acabar prematurament la seva carrera amb un do de pit. De fet, alguns amics, com Serra, han definit Kennedyana com una obra “híbrida” de primera qualitat, en què Kennedy és el pretext per a mirar d’explicar la segona meitat del segle XX. Puntí, novament, l’ha definit com un “vademècum de la seva obra anterior”: “Un llibre d’en Vicenç i sobre en Vicenç.” Perquè, tranquils, Pagès Jordà no treu l’entrellat de l’autoria d’Oswald, ni els interessos de la màfia, el règim cubà, l’URSS, el complex industrial militar, el vice-president Lyndon B. Johnson o el director de l’FBI, John Edgar Hoover, en un misteri que a cada document desclassificat, a cada documentari, a cada film o a cada llibre sembla més inabastable. Fa alguna cosa més. I millor.

L’editor Jordi Cornudella ha evocat el dia que Xavier Folch li va proposar que llegís un original que havia rebut d’un jove a qui havia publicat un llibre: “Jo ja havia llegit Cercles d’infinites combinacions i vaig fer un informe llarguíssim sobre El món d’Horaci, que vaig enviar per fax. A partir de llavors va començar una cosa important: vaig aprendre a tenir un model d’escriptor contemporani. A admirar algú de la meva generació.” Cornudella ha recordat que si el guionista que va escriure la història dels Kennedy –i de Vicenç Pagès Jordà– ho hagués disposat d’una manera diferent, aquest llibre no seria l’últim, sinó només un nou cercle d’infinites combinacions de la seva obra literària. “Tinc la sensació que sóc fill d’aquell moment, quan l’esperança es va convertir en decepció i ràbia”, va deixar escrit l’escriptor i ho ha repetit Cornudella. Una decepció i ràbia que, en aquest context, no solament parlava dels somnis traïts dels anys seixanta, sinó de tot allò que hauríem pogut llegir de Vicenç Pagès i no llegirem.