De Filmin.cat com a símptoma, o l’efecte “encara gràcies”

Potser vós, cinèfil i serièfil lector, esteu subscrit a Filmin.es i no sabeu de l’existència de Filmin.cat. Em consta que no sou l’únic. Jo mateixa no sabria dir com ho vaig descobrir, potser en una lògia maçònica: Filmin.es i Filmin.cat comparteixen la mateixa subscripció, però es presenten amb sengles aplicacions a les pantalles; pel que fa a Filmin.cat, i aquesta n’és la diferència, aglutina els continguts parlats, doblats o subtitulats en català entre tots els que disposa Filmin.es, i tot plegat, naturalment, amb la interfície i les sinopsis en llengua catalana, la qual cosa et permet de viure la il·lusió de ser un respectable teleespectador d’un país normal.

En plena revolució de les plataformes de vídeo en línia, no tinc cap dubte que un projecte com Filmin.cat és un miracle, per no dir una estructura d’estat. Ja podeu estar contents, ens diria un qualsevol ciutadà del món, avesat que les nostres engrunes siguin pans de quilo en el seu idioma de referència. Però l’alegria dura poc, a la casa del parlant de llengües minoritzades, i les xarxes son testimoni d’un degoteig de subscriptors de la plataforma que, alhora que en celebren l’excel·lent catàleg, es lamenten de la qualitat de les subtitulacions: “Nois, no teniu ningú que revisi els subtítols?”; “Us agrairíem que cuidéssiu més els subtítols, si us plau”; “Els subtítols de […] són fets per algú que ni és catalanoparlant ni és traductor?”; “Hauríeu de corregir els subtítols de […] A cap catalanoparlant no li ix d’escriure ‘quan t’has anat’ per ‘quan te n’has anat’ o ‘vols?’ en comptes de ‘en vols?’”. No res, quatre exemples perquè us figureu què els toca entomar a l’atenció al client, i espera’t, que també hi ha traductors experimentats que se’ls ofereixen, i altres subscriptors que, ehem, els passen llistes de sèries i d’errades per revisar.

Hi ha dolor a l’ànima, en aquestes actituds i en aquests missatges, i encara més quan fa l’efecte, si més no des de fora, que l’empresa no hi pateix tant. Un mes darrere l’altre ens diuen que hi estan treballant, que tinguem paciència, que han agafat gent nova, que quins són els títols on hem vist els nyaps. Personalment, ho trobo inexcusable: és com si una casa de pneumàtics te’n vengués de punxats i després et demanés paciència, que de mica en mica ja t’hi anirà posant pegats. Per-doni? En peces anteriors, i de més anteriors encara, parlàvem de la importància vital de tenir bones fonts escrites de llenguatge informal en una època que u) llegir llibres ja és cosa de quatre boomers, i dos) la major part de textos que consumim al dia no han passat cap control de qualitat. Per tant, a mort amb Filmin.cat, però si el sentit d’aquest punt-cat respecte del punt-es és la llengua, llavors la llengua no pot fallar, perquè és la raó de ser del producte diferenciat. Així ho considerem uns quants, però, és clar, també hi ha corrents que no ho veuen igual.

Un d’aquests corrents, que podríem anomenar de l’“encara gràcies”, entén que essent com és la catalana una llengua amenaçada, els seus parlants ja no estem en condicions d’exigir qualitat a més a més de visibilitat, que encara gràcies. Dit d’una altra manera: que, quan tens tan poc, amb quin dret pretens exigir excel·lència a la misèria. I ara traduït en euros: que, atès que la feina de traduir és tan mal pagada, només faltaria que els malpagadors, a sobre, ens haguessin d’oferir un producte ben traduït, que encara gràcies. Perdoneu-me l’incís diabòlic: si es tracta d’escanyar, dic jo que a un traductor bo li pots pagar igual de malament que a un de dolent, perquè m’hi jugo una subscripció que el dolent, fins ara, no et feia descompte.

Després hi ha un altre corrent, potser el més popular a les nostres contrades, que és el dels “no n’hi ha per a tant”. Bàsicament vénen a dir-nos que ens donem massa importància, que això en castellà també passa, i en anglès, i en francès, i que una vegada van veure una hac que no era i un error de picatge en no sé quina sèrie de les no sé quantes plataformes de streaming del planeta, ara no els ho facis dir. I aquesta equidistància de cinquanta a un m’agrada molt, particularment, perquè suposa que una llengua minoritzada es pot permetre els mateixos luxes que una de masses, i jo també vull viure en aquest món de piruleta i descansar de patir. Finalment, ja només per dir-ho, hi ha el subgrup dels que trien la versió castellana per costum, com quan es configuren el mòbil i l’ordinador, o consulten la Viquipèdia o llegeixen traduccions. Un record també per als consumidors de doblatge: ja en parlarem un altre dia, però avui no.

No dic que no els entengui, tots aquests corrents, que els entenc massa: els catalanets estem tan fets al menysteniment i al maltractament, que tot gest que no sigui del tot hostil cap al nostre idioma ja ens sembla mereixedor d’un agraïment sense condicions. Ens tenim en tan poca estima, ara ja com a poble, que no ens creiem dignes, mai, de res millor. I llavors passa una cosa extraordinària, senyores i senyors: que un dia apareix una flamant adquisició de Filmin ben subtitulada, i després en ve una altra, i potser una altra, i et demanes si en aquest canvi no hi deu haver tingut una miqueta a veure la pressió sumada dels inconformats. Si és que tots aquells torracollons que els atabalen per terra, mar i xarxes amb els coi de subtítols, rivisiu ils sibtítils, rivisiu ils sibtítils, han acabat la paciència d’algú de la casa i al final, teniu, ploms, bons subtítols!; i goiteu, traductors bons, també, qui és el boig ara?, amb pronoms febles i tot! I malgrat que encara hi trobis algun detall (una confusió entre ser i estar, entre sentir i escoltar, entre molt i gaire), gaudeixes de cada encert com si hagués marcat Messi, i quan el capítol s’acaba i surt el nom del traductor, t’aixeques i l’aplaudeixes. Som així de bledes: celebrant que ens venguin el que hem pagat. Dit tot això, només dues coses ràpides per tancar: que feu-vos de Filmin, xeics, i que llarga vida a Filmin.cat.