De desert nuclear a laboratori evolutiu

L’accident ocorregut en 1986 a la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna) va causar el major alliberament de material radioactiu degut a l’activitat humana. Les previsions inicials van considerar que la zona afectada per la contaminació radioactiva quedaria desproveïda de vida durant mil·lennis. Tres dècades després, la biodiversitat de la zona s’ha recuperat completament i a Txernòbil viuen tots els grans mamífers de l’est d’Europa i més de 200 espècies d’ocells. Els mecanismes que permeten als organismes viure en aquesta zona són encara objecte d’estudi i controvèrsia. En l’actualitat no hi ha consens científic sobre l’impacte a mitjà o llarg termini de la radiació sobre la naturalesa de la zona. La investigació a Txernòbil és bàsica per a entendre els efectes de la contaminació radioactiva sobre la biodiversitat, a més de constituir un laboratori natural excel·lent per a l’estudi de processos ecoevolutius en resposta a l’activitat humana.

Vivim envoltats de radioactivitat. Aquesta radioactivitat procedeix fonamentalment dels raigs còsmics que arriben a la Terra i d’elements radioactius naturals continguts en l’escorça terrestre. A més de la radioactivitat natural, els organismes vius podem estar exposats a radioactivitat d’origen artificial, generada per l’activitat humana. La radioactivitat artificial es produeix, entre altres motius, per a utilitzar-la en proves mèdiques, per a la producció d’armament o en processos de generació d’energia en centrals nuclears. Accidents com els esdevinguts a les centrals nuclears de Txernòbil (Ucraïna) en 1986 i de Fukushima (Japó) en 2011 representen els casos més notables d’alliberament de materials radioactius al medi ambient a conseqüència de l’acció humana.

L’accident nuclear de Txernòbil

El 26 d’abril de 1986, a la 1.23 h, el reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil va explotar durant unes proves tècniques de seguretat. Fallades en el disseny del reactor i en la manipulació van conduir a un sobreescalfament del nucli que va provocar una explosió que va destruir la coberta protectora del reactor. Durant l’accident es van produir diversos incendis, fonamentalment en les barres de grafit del reactor, que van estar actius durant nou dies i que van causar la dispersió d’enormes quantitats de material radioactiu. S’estima que durant l’accident es va alliberar a l’ambient una quantitat de radiació equivalent a 400 vegades l’alliberada per la bomba atòmica llançada sobre Hiroshima (Japó) en 1945. Aquest ha estat, sens dubte, el major accident nuclear de la història.

«A conseqüència de l’accident de Txernòbil, es va crear una zona d’exclusió d’uns 4.700 km², en la qual es va prohibir l’assentament humà permanent»

Immediatament després de l’accident van començar les labors de contenció i neteja. Es va evacuar tots els residents en un radi d’uns 30 km al voltant de la central nuclear. En total, en successives operacions, unes 350.000 persones van ser evacuades de zones pròximes a la central a Ucraïna i Bielorússia. A conseqüència de l’accident, es va crear una zona d’exclusió d’accés restringit d’uns 4.700 km², en la qual es va prohibir l’assentament humà permanent. Aquestes condicions es continuen mantenint en l’actualitat.

L’impacte inicial de l’accident sobre la naturalesa de la zona va ser sever en aquelles àrees que van rebre les dosis de radiació més altes. Aquest impacte de la fase aguda de l’accident va ser especialment notable en una zona de pineda adjacent a la central nuclear. En aquella zona els pins van morir a l’instant i totes les acícules es van tornar roges, el que va donar a tota la zona l’aspecte pel qual se la coneix des de llavors, el Bosc Roig (Red Forest). No obstant això, en altres àrees de la Zona d’Exclusió els nivells de radiació a què van estar exposats plantes i animals van ser molt més baixos.

La idea general en el moment de l’accident era que la zona afectada quedaria desproveïda de vida durant centenars i fins i tot milers d’anys. Txernòbil es convertiria en un desert nuclear inhabitable. Aquesta visió es basava en la llarga vida mitjana d’alguns dels isòtops radioactius alliberats durant l’accident, com els isòtops de plutoni-239, amb una vida mitjana d’uns 24.000 anys.

En l’actualitat, 33 anys després de l’accident, la Zona d’Exclusió de Txernòbil acull poblacions de totes les espècies de grans mamífers de l’est d’Europa (os bru, llop, linx europeu, cavall de Przewalski, ant, castor, llúdria…) i més de 200 espècies d’ocells, entre moltes espècies més. La superfície de bosc s’ha estès i ha ocupat àmplies àrees abans aprofitades per a l’agricultura. La zona està clarament molt lluny de ser un desert nuclear. Aquesta contradicció planteja preguntes científiques de gran interès: Com és possible que tots aquests organismes visquen a Txernòbil? Quins són els mecanismes que els permeten mantenir-se en una zona contaminada per material radioactiu com Txernòbil?

Llig l’article complet al web de Mètode

Germán Orizaola. Doctor en Biologia, treballa com a investigador Ramón y Cajal en l’Àrea de Zoologia de la Universitat d’Oviedo i en la Unitat Mixta d’Investigació en Biodiversitat-UMIB (Universitat d’Oviedo – CSIC – Principat d’Astúries, Espanya). Dirigeix el grup d’investigació en Ecologia Evolutiva en Ambients Extrems de la Universitat d’Oviedo (Espanya). Les seues investigacions se centren actualment en el camp de la radioecologia, amb els amfibis com a principal model d’estudi.

Què és Mètode?