‘De cornutum natura’

Com que en aquests temps difícils els filòlegs ens hem de fer costat, m’afegeixo a la crida que la catedràtica Maria Josep Cuenca feia l’altre dia des de la meva revista cultural de capçalera: ‘Els diccionaris són notaris de la realitat lingüística […]. Han d’integrar mots nous i noves accepcions de mots ja existents, una vegada l’ús fa preveure que s’han estès i consolidat prou’ (bé, el ‘prou’ l’he posat jo, ella escriu ‘suficientment’ perquè… bé, no sé per què, i m’estimo més no preguntar-m’ho). I continua: ‘En el cas d’expressions o significats que han deixat d’utilitzar-se o han canviat, cal una actualització, però no es poden deixar de recollir expressions i accepcions que es poden trobar en usos actuals o passats, com ara la literatura.’ Sàvies paraules, a fe, sobretot ara que dins de cada català hi habita un diacriticaire impietós.

El prec de la membre de l’IEC anava, ja us ho podeu pensar, per la qüestió de la correcció política. Com que a cadascú li interessa el que li interessa, la meva recerca, en canvi, va més per la banda de la incorrecció. Concretament de les banyes. La cosa comença amb un cuguç, que és una d’aquelles paraulotes que aprenc als crucigrames (com caracal, regató o enterc: si voleu saber què volen dir), però que després no puc aplicar a la vida real. Fa temps que em moro per fer-la servir, perquè trobo que té una poètica insuperable a l’hora de designar el marit banyut (o més exactament el ‘Marit de la dona adúltera’, que també té cordons, no trobeu?). Com que les novel·les del senyor sicilià que tradueixo en van plenes, de cuguços, em va semblar pertinent (cabró no em funciona, perquè el fem servir com a insult genèric, no pas per designar específicament l’enganyat). Però ja sabeu què passa: una cosa porta a l’altra, un adulteri no és sempre ben bé un adulteri… I mira, em trobo buscant marits i mullers al diccionari d’en Franquesa, un dels mites de tot filòleg que des de fa poc ja podem consultar en línia. Com a homenatge a l’insigne homenot, doncs, vet aquí el meu treball de camp.

Començo per muller, i em remet a l’entrada esposa. Aquí, em dona com a equivalents (recordeu que el Franquesa és un diccionari de sinònims) consort, cònjuge, altre cop muller, dona, senyora, costella (en al·lusió al mite bíblic) i meitat (a la frase ‘la meva meitat’, extreta d’un mite grec). I ara ve la sorpresa. Quan cerco marit, trobo, sí, espòs, però també aquesta colla: calçasses o bragasses, cabró, marit còmode (!) o marit consentit, cuguç o marit cuguçós, banyut o marit enganyat, cornut i cornell (no el confongueu amb en Bernat de les piscines, que un picornell és un bolet). El missatge és clar, oi? Si hi ha tants marits enredats és perquè les senyores són unes pèrfides, mentre que elles no necessiten adjectius perquè els homes, fidelíssims, les respecten en tot moment. D’acord que en Franquesa era capellà, i segurament tenia la visió que tenia de la cosa femellívola, però escolteu, que això està a l’abast de les criatures, eh? (bé, si és que queda cap criatura capaç d’entrar a buscar res en un diccionari).

El que vull dir amb tot plegat és que qui es posi a esporgar diccionaris a fons, ja cal que es vagi calçant, perquè tindrà feina. Com que a mi allò de la ‘dona adúltera’ (la dona que dóna?) m’ha cridat l’atenció, cerco adúlter al DIEC (ara vaig a un diccionari del segle XXI) i resulta que és aquell o aquella ‘que viola la fe conjugal’. Brrr! No sé si em sona més arnat això de ‘fe’ o allò de ‘violar’. I espera’t que no s’ha acabat. Sense sortir del DIEC, resulta que el marit només ho pot ser en relació a la seva muller, i la muller en relació al marit, mentre que el cònjuge sí que ho pot ser en relació al seu company o companya; dit d’altra manera, per al DIEC marits i mullers encara són exclusivament heterosexuals i en canvi els cònjuges ja poden ser homosexuals. I tot això sense sortir de l’apassionant món de la parella, que diria el doctor Soler. No acabaríem mai.

Moral de la història? Depèn. D’entrada, que confegir diccionaris, com justament deia la senyora Cuenca, és una feina feixuga, i de vegades (això ja ho dic jo) és com una d’aquelles barques de fusta amb tants forats que no tens prou dits per tapar-los. Però també, que els vents de la correcció política són capritxosos i volàtils, i que segurament els lexicògrafs (i lexicògrafes, ça va sans dire) fan bé de no seguir-los a ulls clucs. Mireu, si no, el cas de l’invertit: tanta alegria que hi va haver perquè el diccionari d’Enciclopèdia Catalana va esborrar de l’entrada marieta el sinònim invertit després que una usuària se’n queixés, i encara ara, un any i mig després, invertit continua tenint la seva pròpia entrada amb els significats de sempre.

I de pagar el beure en parlarem un altre dia, que també hi ha teca.