De com solen acabar les gestes a Catalunya

Dels molts escriptors que van prendre part i no sols partit en la Guerra Civil espanyola pocs tenien la popularitat i el reconeixement d’Ernest Hemingway (premi Nobel de literatura 1954). Hi havia certament George Orwell, qui també n’era mereixedor, però encara no s’havia convertit en el novel·lista famós de La granja dels animals i de 1984. The Road to Wigan Pier apareixia poc després que Orwell fugís de Catalunya amb la seva dona, Eileen, hores abans que l’ordre de detenir-lo arribés a la guàrdia fronterera. A Orwell, com a altres escriptors estrangers, posem per cas Arthur Koestler o John Dos Passos, la Guerra Civil espanyola els serví de pedra de toc de l’idealisme revolucionari i els que pogueren marxar se n’anaren desenganyats. Orwell fou a punt de ser empresonat i executat a Barcelona com a premi de rebre un tret al coll per lluitar contra els franquistes al front de l’Aragó. Koestler, condemnat a mort pel govern de Burgos, se salvà per mediació de l’ambaixada anglesa i fou bescanviat per la dona d’un important oficial d’aviació dels nacionals. Però aviat trencà amb el Partit Comunista i a la seva novel·la més coneguda, Darkness at Noon, denuncià els judicis de Moscou en vista de la seva experiència espanyola. Si la tònica de molts intel·lectuals compromesos amb la república fou desenganyar-se del paper de la Unió Soviètica, entre els espanyols el comunisme tingué un prestigi cada vegada més gran, fins a esdevenir el casal ideològic d’una part considerable de la intel·lectualitat durant la dictadura. Aquella dependència ideològica explica moltes coses, entre més la persistència d’un corrent doctrinari que, amb conceptes totalitaris i romàntics –el poble, la gent, el carrer–, pretén parlar per tothom i en conseqüència ha de calumniar qui renega de la doxa en favor de la comprensió. Així funcionava la propaganda comunista els anys trenta.

Tant Orwell com Hemingway, cada un a la seva manera, arribaren a la causa republicana des d’una visió romàntica, del país en el cas de Hemingway, de la revolució en el d’Orwell. Sense deixar de reconèixer la legitimitat de la causa ni la noblesa natural d’algunes persones amb qui compartiren esforç, patiment, tabac i, en el cas de Hemingway, el whisky que sempre duia en una enorme cantimplora, tots dos acabaren desolats per la prevalença de la mentida i el sectarisme salvatge que aplanà el camí al feixisme. És bo de recordar, davant idealitzacions històriques d’una tendència o una altra, l’advertiment d’Orwell que la història no s’escrivia d’acord amb els fets sinó d’acord amb les diverses línies polítiques dels partits. Com també la convicció de Hemingway, basada en l’experiència de la guerra espanyola, que “sempre hi haurà nous cismes i noves desunions i doctrines exòtiques meravelloses i líders romàntics perduts per a aquells que no volen treballar en allò que diuen creure, sinó sols discutir i mantenir posicions; posicions triades hàbilment sense cap risc pel fet de tenir-les”.

Amb aquestes paraules, Hemingway descrivia no sols l’esdevenidor de les grans causes, o dels grans relats, com se n’ha dit postmodernament, sinó el mal que corcava i corca les aventures polítiques d’un poble romàntic com ho és el català. D’aquest romanticisme esponerós ve, de contracop, un cinisme ultra mesura, que, com als anys trenta, acaba essent catastròfic. La divisió entre polítics (traïdors, caragirats, vividors, etc.) i poble ben faixat és, com la de clergat i fidels, una divisió de papers dintre d’una mateixa fe.

Tendeix a ser certa la dita que els pobles tenen els governs que es mereixen. Orwell veia molt clar que, guanyés qui guanyés la guerra, a Espanya hi hauria una dictadura que es resoldria amb Franco o amb la Passionària, dicotomia que, als anys trenta, venia a ser com triar entre Hitler i Stalin. Una dictadura comunista hauria tingut, potser, l’avantatge que Churchill i Roosevelt no l’haurien tolerada, com sí que van tolerar Franco per conservar la Península Ibèrica dins el bloc occidental. Als anys quaranta i cinquanta, ni el Regne Unit, on la classe obrera no havia fet ni una sola vaga en suport de la República espanyola, ni els Estats Units veien viable la democràcia a Espanya. Orwell els havia donat la raó per avançat i Hemingway tenia més interès en els toreros, encara que fossin de dretes, que en una democràcia “burgesa,” l’exponent de la qual, a la seva Guerra Civil particular, era el Robert Jordan de Per qui toquen les campanes. L’heroi de la novel·la, un brigadista internacional destacat per a una acció en solitari, al moment de morir sota les bales franquistes no troba cap suport en el pensament d’Amèrica ni en el de Madrid, símbol de la resistència republicana, sinó en el de la dona que l’ha ensinistrat en l’amor. El melodrama supera les passions ideològiques, que Hemingway condemna descrivint la brutalitat indígena dels dos bàndols.

Descomptant, en part, les circumscripcions del País Basc i Catalunya, el pes del franquisme en la política espanyola actual confirma la dita sobre els mèrits dels pobles en l’índole dels governs. Catalunya fa mèrits de feblesa en la lluita interna i la discordança dels partits. A la novel·la de Hemingway, Jordan té en contra, a més de l’exèrcit de Franco, Pablo, un guerriller brutal, sembrador de discòrdia i finalment traïdor. Pablo és paradigmàtic de la duplicitat i el maquiavel·lisme dels partits republicans durant la guerra.

La mediocritat que ofega la política catalana no obeeix tant a la lògica de tal faràs, tal trobaràs, com a la de tant t’esforces, tant vals. La dita també s’aplica a altres àrees de la vida social. Per exemple, una cultura té els pensadors que es mereix. I a la inversa, un escriptor té els lectors que es mereix i no pas uns altres. Fa dues setmanes deia que el polític de mena no sol ser intel·lectual i que els intel·lectuals han tendit històricament a ser polítics brutals o ineficaços. Calia afegir que el rigor de pensament i un sòlid bagatge cultural milloren el to de la política, perquè eleven el nivell del discurs a la societat i dignifiquen el capteniment de les persones. L’època més brillant de la política catalana del punt de vista de les consecucions, el de Prat de la Riba, coincidí amb el noucentisme, un corrent o més aviat un clima d’opinió molt bescantat pels qui han viscut al casal ideològic esmentat. Burgès i conservador, antirevolucionari i constructiu, aquell corrent escampà la idea de l’esforç i de l’obra ben feta en uns anys culturalment determinants. Fou llavors que Catalunya més s’apropà a la norma europea cercant un ideal que la guerra primer i després la dictadura van arranar. D’aquella Catalunya, l’actual n’és sols un pàl·lid record. D’aquest angle, el “procés” es pot entendre com un esforç per retrobar la destinació tot d’un salt, sense fer marrada llarga i pacient per aquell altre procés que Eugeni d’Ors anomenà lluita per la cultura.