De com m’enfado amb un llibre

Hi ha un senyor que va entrevistar un altre senyor, que era escriptor, durant més de tres-centes pàgines, amb la idea de fer-ne una biografia, però en acabat no sé si per mandra o per ineptitud va decidir publicar l’entrevista tal qual. Una entrevista que va començar en un restaurant xinès de París, a la Rue Tournon, i va continuar a casa de l’escriptor, a prop de Roma, a tocar de la platja de Sabaudia. És una entrevista en brut. Exageradament llarga. Repetitiva. S’hi intueix, en molts moments, la incomoditat de l’entrevistat i el poc tacte de l’entrevistador, i està força mal editada. Però l’escriptor entrevistat sap sobreposar-se a tots aquests entrebancs i aconsegueix lluir enmig del caos. No sé quantes vegades l’entrevistador li etziba, per reprendre el fil (fil que només ha perdut ell, perquè l’entrevistat sap perfectament on és en tot moment), “i la literatura?”, i l’escriptor li demana: “què vols dir?” i l’entrevistador ho escriu, escriu “què vols dir?”, i llavors li respon fent una pregunta una mica més concreta i l’escriptor ja li respon també concretament. El llibre ve signat per tots dos, però el podria signar l’escriptor tot sol, perquè responent a preguntes idiotes aprofita per allargar-se i construir la realitat i la ficció de la seva vida, per posar ordre als seus llibres, els seus amors i els seus viatges, i explicar-ho tot donant-li un sentit de conjunt que evidentment ha sigut trobat després.

La pregunta que tanca el volum, després de fer-lo parlar, previsiblement, de la mort i del futur, és: “Consideres que amb aquesta frase queda acabat el llibre sobre la teva vida?” i l’escriptor li respon, suposo que esgotat: “Sí”. I ja està, s’acaba el llibre. Fins a aquest extrem de redundància arriba la cosa. Una redundància que comença sent exasperant però que quan t’hi acostumes, i creu-me que t’hi acostumes, perquè tens més de tres-centes pàgines per fer-ho, ja la busques, la necessites, perquè l’entrevistat, l’escriptor, saps que no la desaprofitarà. Si acaba parlant de la mort, podeu intuir com comença: exacte, li demana com va néixer. Us han preguntat mai com vau néixer? Us ha interessat mai saber com va néixer un escriptor? L’entrevistat, a la segona i tercera línia del llibre, ja està en forma i li deixa anar: “Vaig néixer sa i la meva família era normal. En tot cas, l’anormal era jo.”

El llibre no té cap intenció de fer riure, ni l’entrevistador ni l’entrevistat dubto que ho hagin pretès ni en una sola de les preguntes i respostes, però el lector riu, riurà, unes quantes vegades. Hi ha un moment, quan l’entrevista ja va per la pàgina setanta (és que imagineu-vos-ho, eh, una entrevista tan llarga i a sobre feta per un ésser redundant, quin exercici de paciència, l’escriptor!), que l’entrevistat s’anima a explicar com el va impactar la boira el primer cop que va viatjar a Londres. Ell venia d’Itàlia: “Londres era negra, completament fumada i amb molta boira, sempre. Venint d’Itàlia, em va semblar que acabava d’arribar a la lluna.” Llavors explica que un dia de boira va sortir amb un altre col·lega escriptor i se’n van anar a comprar llibretes a una papereria, i en sortir de la papereria, el nostre escriptor agafa pel braç el seu col·lega, li comença a parlar en italià, que és la llengua materna de tots dos, i de cop i volta s’adona que va de bracet amb un senyor anglès que el mira aterrat. I què li pregunta l’entrevistador? Que si aquell senyor era el seu col·lega italià. I l’escriptor encara té paciència per respondre-li educadament: “No; és que hi havia tanta boira!… Recordo que tot passava en una boira impenetrable.” L’entrevistador hi torna: “Però de debò hi havia tanta boira?” I l’altre, que imagino que sospira abans de dir: “Tremenda; una cosa veritablement increïble. Sorties i et trencaves el nas contra un fanal perquè no l’havies vist.” Aquí agafo aire i m’aturo i penso si realment algú necessita saber com es bellugava per Londres en un dia emboirat l’escriptor italià, però continuo llegint i la pregunta següent em deixa fora de joc: “Fumaves, llavors?” El salt de la boira al fum… En fi. El pobre escriptor es pren, es torna a prendre, la pregunta seriosament i respon que sí, que fumava, i l’altre encara vol saber quant fumava…

Cent pàgines menys tindria el llibre si algú l’hagués editat, però alhora, llegir-lo en format esborrany és gairebé epifànic. Si l’entrevistador repeteix una pregunta, l’entrevistat en repeteix la resposta. A estones sembla un combat. Si l’haguessin enregistrada, seria incomodíssima de veure, aquesta entrevista. No sé quantes pauses devien fer. Quants àpats van compartir. Hi ha punts suspensius que sembla que duguin incorporats soroll de coberts o copes. No sé fins a quina pàgina van estar en el restaurant xinès de París i a partir de quan seuen davant del mar.

Potser en algun moment fins i tot van fer un trajecte en cotxe, i no sé per què imagino que era l’entrevistat qui conduïa. L’imagino accelerant per una carretereta camí a la platja des del centre de Roma i l’entrevistador que aprofita i li demana (ja som a la pàgina 162, la meitat!): “Quan estàs inspirat, escrius més de pressa?” No us passa que si mentre parleu o penseu feu coses manuals les idees us flueixen millor? Per la resposta que li dóna l’entrevistat, diria que a ell li anava bé conduir. L’imagino aturat en un semàfor, deixant anar el volant i dient: “He escrit alguns llibres ràpidament, perquè el cap m’anava de pressa. Però a l’escriptura no es notava aquesta pressa. T’ho explico amb un exemple: en el primer cas la inspiració és com un cabdell ben fet que es desfà de pressa, fàcilment; en el segon, és un embolic de fils que primer has de desenredar per després fer bé el cabdell”.

L’entrevistador sent aquesta resposta i ni s’immuta, no com jo, que m’agafo a la imatge dels cabdells, el ben fet i l’enredat, i penso que a partir d’ara ja sabré una altra manera d’explicar com escric. Com quan fa una setmana em van preguntar si era d’escriure amb mapa o amb brúixola, donant per entès que la segona opció era la més lliure, que qui escriu amb mapa té l’itinerari marcat, i que qui va amb brúixola pot permetre’s perdre’s. Però és que et pots perdre amb un mapa, i escriure a partir d’un embull de fils que potser necessitarà tisorades. L’entrevistador tot això no sé si no ho veu o ho obvia o ja s’ha acostumat a bascular entre l’absurditat i la redundància, perquè just després li demana, a l’escriptor que condueix satisfet per la imatge dels cabdells, que si quan escrivia el llibre Tal ja sabia que seria un llibre important. Jo és que aquí imagino una frenada: “No, el que em semblava era una història ben construïda.” I l’altre que hi torna: “I res més?” I sabem que no s’estimben perquè el llibre continua.

Hi ha una foto a la contracoberta, en blanc i negre, on surten l’entrevistador i l’entrevistat mirant-se. L’escriptor té unes celles blanques pobladíssimes, és més baixet, més calb i més vell, i es mira l’altre amb aquell seu posat murri que té a la majoria de fotos, res de somriure, res de llavis, boca closa i comissures cap avall, celles arrufades. L’altre, més jove, més alt, amb una bona mata de pèl fosc, sembla que parli amb algú que hi ha darrere de l’escriptor, com si no gosés mirar-lo als ulls.

Reconec que tot m’ho faig jo, que no tinc ni idea de com va anar aquesta llarga entrevista, només en tinc el resultat escrit i tot el que en dedueixo és de collita pròpia. Jo l’he llegida sencera perquè m’interessa molt l’autor i el volia sentir parlar sobre una etapa concreta de la seva vida, sobre el que va escriure en aquella etapa, i l’entrevistador aquest tema el toca de puntetes, gairebé es pot dir que se’l salta, i llavors, és clar, m’enfado, perquè veient la mena de preguntes que me li deixava anar, jo ja salivava pensant com enfocaria el tema que m’interessava a mi. I com que m’enfado decideixo que l’entrevistador és un sòmines i construeixo tota una ficció semiòtica de l’entrevista i faig que sigui incòmoda i exagero i trec coses de context perquè tot vagi cap on jo vull que vagi, que és cap a dir que llegir és l’acte de llibertat més absolut, deixeu que m’entusiasmi, és l’acte de llibertat més absolut que se m’acut, perquè l’autor no mana, ja no mana, quan tens el llibre a les mans, manes tu, i si vols que aquella llarga entrevista a l’escriptor italià Alberto Moravia perpetrada per Alain Elkann hagi estat un viacrucis d’incomoditats, ho serà, només l’has de llegir així.